Els colmados són un tipus de botiga de queviures característic de Barcelona que van començar a aparèixer a principis del segle XIX als barris de Ciutat Vella i de l’Eixample. Aquests establiments oferien els productes que arribaven del comerç amb les colònies espanyoles d’ultramar i algunes ciutats europees. La seva denominació és un manlleu del castellà. Es tracta del participi passat del verb “colmar”, que en aquest cas significa literalment “emplenar un establiment fins a saturar la seva capacitat”. S’anomenaven així per la sensació visual que causaven tant els seus aparadors com l’interior, saturats de producte. Alguns d’ells van adoptar altres noms com ultramarins o “mantequerías”.
Aquests establiments intentaven ubicar-se als xamfrans i a les cantonades dels carrers més concorreguts, en finques on poguessin disposar de grans aparadors per emplenar-los de bat a bat de productes i reclams publicitaris. Una de les seves principals virtuts és l’atenció al client, feta amb expertesa i diligència per dependents abillats amb una bata, normalment blava o grisa, molt característica. Atenen al client que té el torn o la tanda darrera dels taulells, tot servint-li els productes que demana. La seva oferta consisteix en productes d’alimentació frescos i d’alimentació seca, tant envasats com comercialitzats al tall o a granel: fruites i verdures, fruits i fruita seca, llegums, embotits, formatges, salaons, envinagrats, conserves, cafès, tes, infusions, sucres, mels, melmelades, espècies, sals, galetes, pastes, olis, vinagre, aigües, cerveses, vins, licors, etc.
L’aspecte general del local és de saturació de producte, des del terra fins al sostre, i desprenen una olor molt característica marcada per la barreja de les olors dels diferents productes frescos que tenen a la venda. Són establiments de paperines, de paquets embolicats amb cordills i, com diu Inés Butrón en el seu magnífic llibre “Colmados de Barcelona” (2019), de taulells de marbre, de balances Merkel, de guillotines per tallar el bacallà de la marca Alyco o el molinet elèctric vermell de la marca Faema. En l’actualitat, els colmados que encara perduren estan considerats com a botigues de delicadeses o botigues gourmet.
Les etiquetes dels preus que van popularitzar els colmados de Barcelona -fetes a mà- es consideren part del disseny barceloní. Etiquetes fetes en paper de color groc viu on hi consta el nom del producte i el preu, escrits de manera que ocupen tot l’espai amb dos retoladors gruixuts, un de color vermell i un de color negre. El contorn de l’etiqueta es ressegueix amb el retolador negre per crear-li un marc.
En la seva evolució des de principis del segle XIX fins a l’actualitat aquests establiments han suposat un model comercial flexible i adaptatiu que els ha permès superar tota mena de crisis, conflictes i altres circumstàncies adverses, i també fer front als diferents tipus de competència que han anat sorgint, en especial les grans cadenes de supermercats. L’especialització en determinades famílies de productes ha estat clau per la supervivència de molts d’ells.
A continuació citem alguns dels colmados barcelonins que han configurat la historia d’aquests establiments, des del segle XIX fins als nostres dies:
Colmado Narcís Lladó
Aquest establiment obert a finals del segle XIX i desaparegut als anys 20 del segle XX, al número 85 de la Rambla Catalunya, és un dels exponents, juntament amb Queviures Múrria, del modernisme aplicat als comerços.
Colmado Quilez
Va ser creat l’any 1908 per la família Vilaseca com un forn de pa, a la cantonada de Rambla Catalunya amb el carrer Aragó. Més tard es va ampliar a confiteria i, ja convertida en botiga de queviures, va ser adquirida l’any 1940 per Julià Quílez, qui li va donar el nom, i per Josep Múrria, qui tres anys més tard va sortir de la societat per obrir el seu propi colmado. El 1974 va ser adquirit per Andrés Lafuente, qui ,tot i integrar-la al seu grup, li va mantenir el nom i va respectar el seu estil. Amb la nova propietat, el colmado va passar a especialitzar-se en la venda de vins i destil·lats. El 1976 va començar a treballar-hi com a aprenent Faustino Muñoz Soria, qui l’any 1997 en va ser nomenat director de la botiga, càrrec que encara ostenta avui dia.
L’any 2015 el Colmado va viure una de les seves pitjors etapes, quan va estar a punt de tancar a causa dels efectes de l’entrada en vigor de la nova Llei d’Arrendaments Urbans. Finalment, el negoci va poder continuar obert al públic i, malgrat perdre superfície de venda i exposició externa, va poder mantenir la ubicació.
Queviures Múrria
La façana de Queviures Múrria és una de les façanes que crida més l’atenció del barri de l’Eixample. Aquest establiment d’estil modernista el va obrir en Joan Soler al xamfrà del carrers Roger de Llúria amb València l’any 1898 amb el nom de “La Puríssima”. En els seus inicis era un torrador de cafè i fabricant de neules. El 1943 va ser adquirit per Josep Múrria, qui el va convertir en un establiment especialitzat en productes gourmet i d’alta gastronomia.
L’aspecte exterior de l’establiment, un dels més fotografiats de Barcelona, és l’original, amb uns preciosos cartells publicitaris de vidre d’Anís del Mono i dels vins d’Alella Vinícola. En Joan Múrria sempre diu que “molta gent entra a fer fotos, però a nosaltres el que ens agradaria és que entressin a comprar”.
Casa Gispert
Situada al carrer Sombrerers, al barri de la Ribera del districte de Ciutat Vella de Barcelona, a tocar de la basílica de Santa Maria del Mar, es troba Casa Gispert. Aquest establiment es va fundar l’any 1851 per comercialitzar productes colonials que arribaven al port de Barcelona: fruits secs, fruita seca, cafès, tes, cacau, espècies,…
Tot i que amb el pas del temps han anat incorporant altres productes a l’assortiment, la gran especialitat d’aquest establiment són els fruits secs. La botiga plenament activa avui dia conserva els mobles originals i en destaca el seu forn de llenya, únic a Europa, on fan el torrat dels seus productes.
Més colmados històrics encara oberts
Colmado Lasierra (1900), al carrer Rosselló del barri de l’Eixample.
Queviures Serra (1910) al carrer Girona 13 al barri de l’Eixample
Xarcuteria La Pineda (1930) al carrer del Pi al barri Gòtic.
Jaime J. Renobell (1945) situat al Passeig Picasso del barri del Born.
Casa Perris (1940) a la Plaça Comercial del barri del Born.
Colmados barcelonins ja desapareguts
Alimentació Forcada (1875 – 2014) al carrer Mallorca cantonada Passatge de Domingo, al barri de l’Eixample.
Can Ravell (1929 -2016) al carrer Aragó, a tocar del Mercat de la Concepció, al barri de l’Eixample.
Casa Petit (1946 – 2018) al xamfrà dels carrers Comte d’Urgell amb Tamarit, al barri de Sant Antoni.
Aquí pots veure els altres articles de la sèrie setmanal que Vadegust i el TOT Barcelona estem duent a terme sobre la gastronomia de Barcelona, amb els productes i plats més emblemàtics dels barris de la ciutat:
- La bomba de la Barceloneta, una tapa amb nom d’exclamació
- La Sarsuela de peix, la versió barcelonina i burgesa dels ranxos mariners
- La xocolata a Barcelona (I): els adroguers, pioners del cacau urbà
- La xocolata a Barcelona (i II): els magnats modernistes del cacau
- Alsacians i fabricants de gasosa, els ‘pares’ de la cervesa a Barcelona
- De l’obrador al món: com van erigir un imperi les dues grans cerveseres de Barcelona
- Barcelona, bressol dels canelons catalans
- L’arròs Parellada, el més genuïnament barceloní
- El pijama, les postres barcelonines inventades al restaurant 7 Portes
- Cacaolat, el batut de cacau més barceloní
- El bacallà a la llauna, nascut a les fondes i adoptat a Barcelona
- El mató de monja, la temptació secreta de Pedralbes
