Quantcast
El mató de monja, la temptació secreta de Pedralbes – Vadegust

El mató de monja, la temptació secreta de Pedralbes

La llegenda explica que la recepta data de l’edat mitjana i és un secret que només coneix la mare abadessa de les clarisses

El Mató de Pedralbes, també anomenat Mató de Monja, és un dolç que s’atribueix a la comunitat de monges de l’Orde de Germanes Pobres de Santa Clara, més popularment conegudes com a clarisses, que alberga el Monestir de Santa Maria de Pedralbes des dels seus inicis al segle XIV. La llegenda explica que la recepta data de l’edat mitjana i és un secret que només coneix la mare abadessa de la comunitat i que es transmet oralment de mare abadessa a mare abadessa. Un costum que segons el director de la Fundació Alícia, Toni Massanés, “és molt típica dels convents femenins, mentre que en els masculins hi ha hagut històricament més tradició d’apuntar-les”.

La més dolça de les temptacions barcelonines, tot i el seu antiquíssim origen, va començar a ser conegut popularment amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888, quan va aparèixer ressenyat en les primeres guies turístiques de la ciutat. Tot i anomenar-se mató, aquest postre no té res a veure amb el tradicional mató elaborat a partir de quallar llet. L’origen del nom possiblement té a veure amb la seva textura, que recorda la del mató de llet quallada, però el sabor és radicalment diferent, sense cap mena de semblança.

Un secret ara fet ciència

La recepta ha estat un secret unipersonal fins el 2020, quan l’actual mare abadessa la va confiar, sota compromís d’absoluta confidencialitat, a dues investigadores de la Fundació Alícia per tal que la poguessin documentar i assegurar-ne la seva perdurabilitat futura. La clarissa que encapçala la comunitat és d’edat avançada i salut fràgil, pel que temia que un problema mèdic sobtat pogués trencar la cadena de transmissió entre mares abadesses. Ara segueix sent un secret femení, però compartit perquè pervisqui.

Les investigadores Laia Badal i Núria May elaborant mató de Pedralbes / Fundació Alícia

Fins ara totes les receptes publicades d’aquest dolç han estat especulacions fetes per diversos autors al llarg dels temps. Hi ha receptes que porten ous i d’altres que no, n’hi ha que porten llet de vaca i en d’altres casos llet d’ametlles. El mató original de Pedralbes és una recepta molt elaborada: l’actual mare abadessa triga al voltant de dues hores en preparar-la!

Probablement l’única filtració de la recepta es va fer al segle XIX, quan una de les monges hauria explicat suposadament la recepta del mató al fill dels masovers del Monestir de Pedralbes. Aquest, a la vegada, li va ensenyar a la seva esposa, anomenada Serafina. Aquesta parella va obrir una fonda molt a prop del Monestir de Pedralbes, anomenada Ca La Serafina, on venien la seva versió del mató. Així, molts barcelonins que s’acostaven fins a les rodalies del Monestir podien assaborir un dolç fins aleshores només disponible per a un nombre molt reduït de paladars. Quan va tancar el local, aquesta fórmula popular per degustar-lo va desaparèixer.

Un sol dia i lloc per tastar-lo

El Monestir mai ha venut el mató directament al públic. Actualment només és possible tastar-lo el dia de Santa Eulàlia –copatrona de la ciutat de Barcelona–, quan les monges l’ofereixen a una delegació de representants del consistori barceloní que visita puntualment el monestir, amb l’alcaldessa o alcalde al capdavant. Aquesta recepció anual es fa amb motiu del protectorat que la ciutat de Barcelona exerceix sobre el Monestir de Pedralbes, fruit d’un privilegi que va atorgar al monestir la Reina Elisenda de Montcada al segle XIV. El mató de Pedralbes és costum servir-lo en un recipient de terrissa molt característic de forma cònica.

La investigació duta a terme per la fundació Alícia constata que la recepta del mató de Pedralbes ha anat evolucionant al llarg dels temps, segurament per anar-la adaptant a la disponibilitat dels ingredients i les circumstàncies de cada moment. Hi ha qui defensa que en l’arrel d’aquest dolç hi ha la tradició popular de portar ous a les monges clarisses i demanar que preguin perquè faci bon temps el dia en que s’ha de celebrar un casament. Concretament cal portar una dotzena de tretze ous.

L’alcaldessa Ada Colau tastant el mató de Pedralbes en la recepció de Santa Eulàlia 2020 / MMP

L’estudiós de la gastronomia catalana Jaume Fàbrega en el seu bloc Bona Vida fa un recull de les primeres receptes publicades d’aquest dolç: la primera és al darrer quadern del llibre La cuinera catalana (1835) on s’explica com fer “menjar blanch o mató de monja”. Al llibre Carmencita o la buena cocinera (1899) ja es parla dels motllos de terrissa en que és típic servir-lo.

En el llibre Al nou manual per cuinar amb tota perfecció, segons sembla també del XIX, hi apareix un mató de monja però elaborat sense ous. La Fina Comas en el seu bloc Cuina Cinc dedica un post al Mató de Pedralbes i documenta algunes de les receptes que s’han publicat.

Tot i que a les xarxes estan plenes de ressenyes que indiquen que es pot tastar aquest dolç a les granges i xocolateries del carrer Petritxol, aquest periodista no ha tingut la sort de trobar-lo en cap d’elles per tal de satisfer el desig irrefrenable de tastar-lo. El personal dels locals, preguntat sobre si era un fet circumstancial o definitiu, tampoc va saber aclarir quan ha estat possible o tornarà a ser possible asseure’s a prendre un mató de monja al barri Gòtic de Barcelona. Caldrà esperar, doncs, a la festivitat de Santa Eulàlia el proper 12 de febrer.

Aquí pots veure els altres articles de la sèrie setmanal que Vadegust i el TOT Barcelona estem duent a terme sobre la gastronomia de Barcelona, amb els productes i plats més emblemàtics dels barris de la ciutat:

Nou comentari