Història de la paella: el plat més lloat i exalçat (I)

La paella també és el plat més festiu, el més viatger, el més rotund i el que més alegrement entra pels ulls

Tinc el full en blanc i em sembla que estic a punt de ficar-me en un bon embolic, atés que és un assumpte bastant conflictiu. I no és cap exageració perquè fa poc a un cuiner anglés i mediàtic, dels que fan programes molt famosos a la televisió, el van amenaçar de mort per haver cuinat una paella amb xoriço, una heretgia espantosa als ulls dels puristes locals, aquells guardians de l’ortodòxia i la tradició que sembla que hi ha a tot arreu. Però ja hi he posat el títol i per tant n’haurem de parlar. Parlem-ne, doncs. Parlem d’un dels plats més famosos del món. Del més lloat i exalçat, del més festiu, del més viatger, del més rotund, del que més alegrement entra pels ulls… Perquè la paella és tot això i més. És l’únic plat amb un èxit realment universal, dit sia amb modèstia i sense els cofoismes ni les coentors que tant s’estilen, que un no té art ni part en l’assumpte. De totes maneres, no és cosa de llançar tampoc les campanes al vol ni de deixar que se’ns pugen massa els fums al cap, perquè per a completar la sèrie d’adjectius i definicions podem dir, sense ànim de descobrir res, que també és el plat més adulterat i falsificat, el més vituperat i el més maltractat per cuiners desaprensius o simplement ignorants, valencians i forasters, que de tot n’hi ha. Que per què és tan deplorable l’altra cara de la moneda? Doncs no n’estic gaire segur. Deuen ser els inconvenients de la fama. O potser els valencians som massa delicats en aquesta qüestió, segons va insinuar Narcís Comadira en Fórmules magistrals:

De fet, totes les vegades que he menjat paella a València, sempre, algun dels valencians assistents hi ha trobat pèls. Que si massa barreja, que si massa cuita, que si això és per a turistes, que si això no és una paella. Una vegada, ja fa anys, guiats per Joan Fuster en persona, vam anar a parar en un lloc que, segons semblava, era d’absoluta confiança. Per fi, vaig pensar, avui menjaràs una paella i sabràs realment què és. Tenia gana i em va agradar. Doncs, no. Resulta que allò no era una autèntica paella. Amb tot això, he arribat a pensar si veritablement existia l’autèntica paella, si no seria només un desideràtum, una utopia, una mena de paradís gustatiu valencià del tot imaginari
.

Josep Pla es va mostrar més crític en La substància:

La paella valenciana és un plat excel·lent, però el plat s’ha popularitzat tant i ha entrat en una voga tan irruent, que les paelles valencianes d’imitació abunden amb una procacitat excessiva. Els valencians es queixen, i amb raó. De paella, de paella valenciana autèntica, només hi ha la de València, l’elaborada a València i excepcionalment l’elaborada pels valencians fora del seu país. La cuina —no em cansaré mai de dir-ho—, la bona cuina, no vol ésser viatjada, ni exportada, ni imitada, sempre grollerament i fatalment incognoscible. La bona cuina és sempre localista.

       Una paella valenciana feta en el regne de València, en una casa de tradició del país, saturada d’amor al país —perquè sense aquests sentiments no hi ha cuina possible—, és una cosa realment molt grossa. Ara, aquest plat, com l’alimentació en general, com tot el que té una dimensió de qualitat, segueix el corrent de mistificació i de sofisticació que caracteritza la nostra època. La impertinència és fenomenal i la barra indescriptible.

D’altra banda, al seu amic Joan Fuster li agradava i en va parlar en diversos papers, generalment en termes elogiosos. El 7 de setembre del 1960 aparegué en el diari Jornada l’article ‘Elogio de la paella’, del qual traduirem una part:

Però arriba un dia de festa, un dia excepcional, un dia de tirar la casa per la finestra, i els valencians van inventar la paella. No se’ls acudí de prescindir de l’arròs, posats a celebrar un tiberi dels bons. […].

       Perquè es tractava d’una cosa així com de venjar-se de la frugalitat quotidiana dels altres arrossos. Per una vegada almenys hi havia la voluntat que el gra insípid i nutritiu fos acompanyat amb la més gran opulència d’elements. Carn de porc, pollastre, caragols, peix, marisc, el que fos: com més abundants i més diversos fossen els afegiments, molt més bona. Ja vaig dir que el secret de la paella rau en la fantasia amb què es prepara, fantasia que ve determinada pel pressupost assignat al menjar. El resultat, com era de preveure, és d’un barroquisme impressionant. La paella és un plat barroc, diuen. L’apreciació és justa. I pense que potser ho és cronològicament: la paella deu ser una creació de final del segle xviii, contemporània de les millors i més vistoses rajoles i del vestit de llauradora, contemporània de tantes altres coses recarregades i brillants del nostre repertori tradicional.

Sobre l’origen de la paella se n’han fet especulacions de tota mena, un fet normal atés que, com sol passar amb els plats populars, no en disposem de cap partida de naixement. N’hi ha fins i tot que diuen que prové dels àrabs, una teoria que no ha de sobtar gens perquè ‘del temps dels moros’ és d’on sol venir entre els valencians qualsevol cosa una mica vella. Aquesta i altres opinions sobre els orígens són totes, més o menys, fantàstiques, naturalment. Uns versets de Maximilià Thous publicats en el setmanari La Chala del 21 de març del 1931 fan així:

Del que inventá la paella

no se deu tindre notisia,

pos si en Valensia ho saberen,

¡ché, quína estatua tindría!

Però sembla que Fuster ho va encertar; haurem de dir que a l’assagista li agradava llegir papers valencians de tota mena i que, pel que fa a la paella, no hi ha cap menció anterior al segle XVIII. És un cuinat, doncs, que data possiblement del set-cents i el seu lloc d’origen fou segurament la ciutat de València, d’on es degué propagar ràpidament al seu entorn immediat, l’Horta i els pobles arrossers de l’Albufera. La primera documentació que n’he trobat és del Rahonament y coloqui nou de Nèlo el Tripero, atribuït per Constantí Llombart a Pasqual Martínez i Garcia, que el va publicar a les acaballes del XVIII; el protagonista és un pinxo que relata les seves proeses:

Asi escomensi carrera,

y ixqui un choro tan probat,

quem feren entre atres pillos

primer falcó del ramat.

Correches, agulles, pintetes,

les evilles, els collars,

les bolchaques en redó

en monedes y didals,

en decir, vente conmigo,

no tenien que buscar,

perque entre els saltechadors

cada hu te sa habilitat.

Allá ahon habia donsaina

alli em tenien ficat,

pera apurar els dines,

encara que me está mal

alabarme, ixca un atre:

desde el cul de un còsi gran

traía yo els lleonets.

La paella? otro que tal:

pera arrancarli els menuts

sense eixirmen mascarat

sempre he segut el asombro.

Pera el barró ensabonat

sempre menduya el pollastre

com repartixen el pa.

No és gaire antiga, doncs (ni gaire moderna tampoc), però, això sí, ha fet molt de camí en poc de temps. L’avantpassat més pròxim deu ser un arròs qualsevol amb pollastre, dels molts que es feien i encara es fan, en cassola o paella de mànec. El viatger anglés Richard Ford, que estigué per aquí en la dècada dels trenta del segle XIX, va detallar a Gatherings from Spain (1846) l’elaboració del que ell anomena ‘pollastre valencià’, cuinat en una casserola, i diu que era molt bo però molt difícil de fer. “La gràcia del plat [escrigué] és que l’arròs estiga solt i separat, que no en resulte una pasta com sol passar quan es tapa el guisat i es condensa el vapor”. Es tractava d’un arròs sec, doncs, i el recipient devia ser, com és lògic, més ample que fondo. Era segurament una paella perquè, pocs anys després, el 1859, en una obra col·lectiva titulada Los valencianos pintados por sí mismos, Pasqual Pérez i Rodríguez parla del costum que hi havia d’anar a fer paelles fora de la ciutat, i diu també que en aquell temps la seva fama ja era no solament europea, sinó universal. Segurament, el que passava era que per aquella època paelles i cassoles encara devien coexistir en els mateixos guisats, tal com passa actualment amb l’arròs de pollastre alacantí. La gràcia del plat de què parla Ford encara continua essent la mateixa, i abans que ho digués ell ja ho havia escrit el taquígraf Francesc de Paula Martí en l’apèndix que feu per a l’edició del 1818 de l’Agricultura general de Gabriel Alonso de Herrera; en traduirem un parell de paràgrafs:

Els valencians tenen la vanitat, al meu parer ben fonamentada, que ningú ha arribat a saber cuinar l’arròs millor que ells, ni de les més variades maneres, i cal dir que és veritat, atés que amb qualsevol cosa que el guisen, amb carn, peix o només llegums és, sense dubte, un plat saborós, i, com més substància li posen, més bo. […] Pertot arreu han volgut imitar-los, de manera que acostumen a deixar-lo a mig coure i l’anomenen, equivocadament, arròs a la valenciana, creguts que aquells naturals el mengen quasi cru, per haver observat que els grans, una vegada cuits, quedaven sencers i separats en els guisats valencians.

L’arròs sec surt més bo en paella que en cassola perquè les vores són baixes i el cul és pla, i per tant les capes són sempre homogènies i poc gruixudes. La cassola, en canvi, si ha d’anar a foc directe ha de ser de cul semiesfèric (les planes es clivellen i es trenquen amb l’acció violenta i mal repartida de les flames) i les capes centrals resulten per força més gruixudes. L’inconvenient de les paelles respecte de les cassoles és que, a igual diàmetre, en les paelles cap la meitat d’arròs. Per això un dia, no sabem quin, a algun ferrer se li va acudir de fer una paella més gran, amb anses en comptes de mànec, i d’aquesta manera va solucionar dos problemes: el de la quantitat de menjar, fins aleshores limitada, i el de la fragilitat de les cassoles, més delicades de transportar i manipular que els recipients metàl·lics.

Les dues coses eren importants. No és igual fer en un convit tres o quatre paelles que fer-ne trenta o quaranta, i els convits, fossin d’una mena o d’una altra, eren impensables sense paella, encara que en l’actualitat hagin estat arraconades pels còctels de gambes i algun altre horror per l’estil. Blasco Ibáñez va retratar un banquet de noces en La cencerrada, una boda de casa bona celebrada al poble imaginari de Benimuslim:

Les paelles mostraven la panxa negrenca i les entranyes que brillaven com l’argent, tot esperant el moment en què xisclarien sobre les flames; l’arròs en sacs; caragols de muntanya en enormes cassoles vorejades de sal que se n’eixien i mostraven les bellugadisses banyes al sol del matí; a un racó hi havia una fornada sencera de rotllos que escampaven en aquell ambient de sang i de greix la fragància del pa tendre i calent; les espècies per lliures en una capsa de llautó, i del celler eixien cuiros i més cuiros, que queien tremolosos en terra com cossos palpitants; alguns, enormes, contenien el vi negre per al dinar, i uns altres de més xicotets guardaven el nèctar de la bota del racó, aquell patriarca del qual es parlava en el poble amb respecte, i que amb el seu color clar i la seua corona de brillants era capaç de tombar al més valent.

D’altra banda, les colles arrosseres de diumenge, a vegades molt nombroses, que, igual que ara, anaven de paella al camp o a la vora del riu, cal suposar que s’estimaven més de carregar en el carro una paella que una cassola, perquè, a part del fet que no es pot trencar, amb la paella no fan falta plats. Amb les culleres n’hi ha prou. El cas és que es van popularitzar i pels camins de l’horta passaven de tant en tant estanyapaelles i venedors ambulants especialitzats en aquesta classe d’atifells: en el setmanari Foc y Flama del 5 d’abril del 1913 es van publicar aquests versos:

En un día de calor

que podría soflamar

al llaurador més valent,

tornaba á casa á dinar

un húngaro ó paellero

per lo camí d’Alfafar.

Més cansat que una tollina

no podia acaminar

y la cárrega, portaba,

de paelles, renegant.

De sopte, d’una alquería

á una distansia tan gran

com haurá desde la Creu

al fí del camí del Grau,

cridaren al paellero

y allí se vá encaminar.

Cuant va estar a una distancia

cosa de sincuanta pams…

una dona á un monyicot

va vore estaba pegant.

El húngaro li pregunta

per qué l’había cridat

(pensantse, pues, que volía

una paella comprar,

pues per un remendo el pobre

no habera acaminat tant).

Y ella encarantse molt seria

en éll asó li amollá:

Fásam el favor, bon home,

de fer por á esté grandás,

pues per molt que li predique,

a’scola no vol anar.

Segurament va ser el recipient el que facilità l’aparició del costum de les arrossades, un costum que des d’aleshores no ha fet sinó estendre’s. Pasqual Pérez i Rodríguez satiritzà a l’obra adés esmentada una d’aquestes excursions, i ho feu amb tant de detall que no la puc transcriure perquè la citació seria massa llarga. Martí Domínguez també en va parlar en Els nostres menjars:

Fer paella, anar de paella —als horts, a la muntanya, al mar— és una festa, un comboi, una gaubança, un esbargiment complit, on la materialitat de la menjada en si, comparada amb tot allò que conforma la seua atmosfera, no és l’essencial; i, de vegades, pur pretext. Els preparatius de la compra selectiva de pollastres i bajoques, del vi i les fruites, de les lletugues i les olives i les salmorres; l’excursió al lloc camperol elegit —aquelles tartanes i cabriolés, aquells carros monumentals on haurien cabut Noé i la família tota—, enmig de bromes i rialles i crits; l’arribada a les casetes de camp o a les ombres de figueres o salzes, de pinedes o carrascars, la distribució dels quefers —i alguna escardussada irònica dels actius als desertors, ja arrepapant-se en hamaques i balancins—, l’acumulació de llenya, l’encendre el foc, i mesurar a bon ull expert l’oli just, sense quedar-se curt.

A propòsit d’això el sacerdot i folklorista Joaquim Martí Gadea va escriure també unes ratlles en Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del gè (1908), en un article que portava per títol, naturalment, ‘La paella valenciana’:

Es molt nomenada ahon sevòl per lo sustanciosa y bòna, y dasta els qu’están fets als guisados, cujapandes y çafarranjos estrangers, menjen que se les pèlen quant els presenten davant una paella guisada á la valenciana, en totes les salses, guilindaynes, pelendengues y requisits, lo mateix que s’atraquen qu’es un gust del such de parres que conté la bota, companyera inseparable d’eixes eixides al camp. Per lo regular l’arregla y la guisa un práctich ó mestre en l’ofici culinari, y allí es de vore l’aseo y l’habilitat que te en prepararla y còurela al ayre lliure, traentla sempre que canta de bòna. Pero á nosatros m’ho se fan les dent llargues y m’ho se torna la boca aygua no més de nomenar estes còses, y no podém pasar avant referint les peripècies que ocurrixen mentrimentres buyden la paella y la bota; acabém, puix, estos retalls y tiremo tot á rodar soltant esta cansó:

 

La paella valenciana

te molta fama en lo mon,

y els valencians ahon están

acrediten lo que son.

       Es dir, que ningú els jafa la guitarra en ser valents, esplèndits, inteligents, artistes consumáts, divertits, caritatíus, pero fumáts com el que més, y capaços á lo millor de tráureli á ú els budells en una furgá y enviarlo á l’atre barri.

Per cert que aquests afalacs, dedicats als valencians de la capital, contrasten amb les crítiques que els havia fet un parell d’anys abans en una composició que portava per títol Els pixavíns de Valencia (els valencians de l’horta anomenaven pixavins els del cap i casal), uns versos de la qual fan així:

Es molt amant de fer festes,

de dolçayna y tabalet,

de tirar molt de masclet,

de fer paelles, y en éstes

de bufarse més que un sep.

En el setmanari La Sombra del 22 de novembre de 1924 van fer un article sobre el pràctic o paeller que esmenta Gadea, en una secció que s’anomenava ‘Tipos que han desaparegut’:

No se trata d’eixe que tots coneixem encara (per més que també s’ha eclipsat), que anaba repicant en un martell en el cul d’una paella vella, tipo també desaparegut, pero que no oferix les valensianísimes característiques del atre: del paellero “guisaor de paelles”.

       Cheneralment (sempre, podríem asegurar) era un velluter o un sabater el que se dedicaba a paellero.

       Se reuníen uns amics, acordaben anar de paella y se designaba al paellero que l’había de guisar, el qual se comprometía, per sis quinsets per barba, fer una paella en la que s’anaben a chuplar els dits. Ell era qui s’encarregaba de tot, hasta deixar la paella cuita y en disposisió de trajelarla. Cobraba els sis quinsets per barba y prenía part en la juerga, resultant que menchaba gratis y damunt encara se faría en algúns quinsets; pero el seu treball li costaba al home.

       Moltes vegaes ocurría que algún descontent del preu exichía qu’en ell entrara la «matà del cuc», o siga la copa d’aiguardent presa en dechú, lo que motivaba discusións y polémiques hasta que se convenía una fórmula que ho resolía tot.

En els setmanaris satírics apareixien, de tant en tant, versos humorístics amb la paella com a fons. En el setmanari La Traca del 3 de juny del 1916 es va publicar en vers el relat més desbaratat que conec d’una d’aquestes arrossades, el títol del qual era ‘Los traqueros en el Vedate’:

Compliendo los requesitos

de noestro acsielso porgrama

que se compone de joergas,

jaleyos y cuchipandas,

mos marchamos el diviernes

de la semana pasada

pansia l’hotel La Torrita

qu’en El Vedad tiene fama,

y allí astovimos tres días

gosando como unos mándrias.

¡Qué recoerdos más sabrosos

goardamos de la pinada!

¡Qué revolcones más dulses

por las hierbas perfumadas!

¡Qué paellas más sabrosas!

¡Qué allipebres con más salsa!

¡Qué tragos, siñor, qué tragos,

de rico vino d’Aldaya!…

Podemos desir, ufanos,

sin miedo a meter la pata,

qu’hamos menchao como sierdos,

y hamos bebío sin tasa,

hasta l’extrem de salir

a borrachera per barba.

La paella del disapte

quiso guisarla la Nasia,

y como ella está criando

su cachonda besonada,

la pobre pasó más penas

que un soldado en la batalla.

Estando afechindo caldo,

al mateix temps que mamaba

uno de los dos besones,

l’otro qu’estaba en la falda

rosegando una albarchina,

li pegó una vinsellada,

y cayó en mich la paella

como una granueta en l’aigua.

La Nasia, al ver l’acsidente

va, ¿y qué hase?, se desmaya,

y antonses, l’otro cachorro

qu’estaba agarrao a la mama,

sin pedir permiso a naide,

va y se tira una puntada

para onirse en la paella

con su hermanito del alma.

Momientos de confosión,

de chellidos, d’algasara,

handa que acudimos todos

y con coerdas y con anclas,

con ganchos y con puales,

con artifelles y safas

sacamos de la paella

a la elustre besonada.

Mientras esto sosedía,

golvía en sí doña Nasia,

a foersa de darle vino

mesclado con calaguala,

y de fregarli el melique

con serraúra bañada.

Vestimos a los besones

con pampoles d’una parra,

dimpoés posimos l’arrós,

priparamos l’ansalada,

y cuant todo estaba a punto

ampuñamos la cuchara,

y aquí eixía un sapatito;

allá salía una calsa;

a éste la carotita;

al de más allá una braga,

todo de las vestimentas

de noestra gran besonada.

Poro como los traqueros

semos quente moy sensata

que de res tinemos asco

ni mos amedrenta nada,

s’acabamos la paella

a foersa de remojarla

con vinito del eixute

que da salut y templansa.

Dimpoés resuenó el manubrio

y ballamos con la Nasia

una serie de chotises

y habaneras mejicanas.

Y así, un día tras de otro,

hasta el lunes por la esprada,

que venimos a Valensia

arrastraos en tartana,

hamos disfrutao en La Torre

lo qu’es diu una burrada.

Sería moy reprobable

qu’alquilemos una casa

de las qu’están costroyendo

en medio de la pinada,

y traslademos allí

la Redacsión de La Traca.

Més realista sembla la descripció que havien tret el 22 de setembre de 1917; el títol era ‘¡De Paella!’:

—Che, Paquiqui ¿ya estem tots?

—Falten les dónes.

—Caram,

elles habíen de ser.

—Afañeuse que ya es tart!

—Son ya mes de huít y micha.

—¡Pepita!

—Yo ya estic, ya.

—¿Y María?

—Fense el moño.

—¿Encara? Mal ensisam

anem a armar entre tots.

¡María!… ¿Et vóls afañar?

—Aneu, qu’en seguida abaixe.

—Qu’estem cansats d’esperar.

—De segur qu’anant aixina

se mos empastra el dinar.

—¿Ya estem tots? Pues dalt, al carro.

Vicentín, enganche ya.

Y allá mos tens als chaleros,

alegres com un carranc,

qu’apiñotats en el carro,

entre rialles y cants,

mamprenem aquell camí

cósta amunt y cósta avall.

—Escolte, siñor de Chupa

¿no haurá perill, veritat?

—No hay cuidado, hay buen camino;

no hay peligro de volcar.

Y entre trompá per así

y entre mil cólps per allá,

al trót cansí de la yegua

póc a póc se va avansant…

—Ya ham arribat.

—¡Ya era hóra!

—¿Qué tens ganes d’armosar?

—Calcula; desde les sis

que m’han fet estos alsar,

y tan sóls un gót de llet

que per ma boca ha pasat.

—Sempre parlant de fartera.

—Qué así ¿ham vingut a resar?

—Es molt pelma.

—Chica, deixal.

—Eixe chénit.

—¡Que pesat!

—A vore qué tinc que fer…

Es que no’m deixa la fam.

—Bueno, pues agarra mescla;

tin eixe troset de pa.

—Yo nesesite mich rollo.

—Fíat d’este.

—Recaram,

¿voleu amargarme el día?

—Pues el gachó té un desmay…

—Chica, ¿qué conté este lío?

—Mich kilo de codoñat.

—Pa que has dut aixó?

—Rechudes.

—Pa’l vegetariano.

—Clar,

com eixe no mencha chulles…

—Che, guapo; deixal estar.

—Ell fense l’águila moixa

com te pille per davan

dos arróbes de bresquilles

mos deixa a tots… atmirats.

Lindín, mencha.

—No tinc ganes.

—Tú sempre estás desganá.

Al revés d’este Pepín

que no se contenta may.

—M’aneu a llevar les ganes.

—Che, mencha y no fases cas.

—Che, Pepico, mira eixe.

—Escolta ¿et vas a afaitar?

¡Com te póses el babero…!

—Es que no me vull tacar.

—Este gachó es fica en tot.

—Caballers, tots a menchar.

—Esta cuixeta, Tioy.

—Deixamela pa encabant.

Yo sóls li pegue a l’arrós.

—Pues mencha, qu’está chelat.

—Beu vi… Che, tú, no t’encantes.

—No hiá por; éste es del clar.

—No abuses del vi, Pepico,

y tingam la festa en pau.

—Che, no sigues romansero;

¡ni un tonell me fa a mí mal!

—Pero eixe crío… Recristo,

che, tú, chiquet ¿vóls callar?

—Pues yo vullc chichi.

—Tin, vida,

ves póc a póc rosegant.

—Yo he pasado la vida en un sueño. (cantant)

—Redeu, ¿per qué has despertat?

—«Quien canta su mal aspanta»

—Chica, vesten a filar.

—Voleu deixarme estar queta?

—Pues deixat tú estar de cants.

—Esta churra sempre al mich

fisganse y dotorechant…

—Che, eixos ya van per térra…

—Es qu’eixos ya están bu… fant.

—Che, Pepico, deixa l’aca,

mira que te pót tirar.

—Tú me fas a mi molt tonto;

¿que te creus no se montar?

Vach ser de caballería

servint al Rey en el añ…

—Che, a vore si t’equivoques.

—No; a éste el varen quintar

en la época del Frascuelo.

—Grasiós… ¿Me deixeu puchar?

—Monta pues.

—Ay!, repalleta,

pues ell ha pegat mal bac.

—T’has fet mal?

—No m’ha fet res,

pero m’ha pogut matar.

—Es una aca molt valenta…

—Sí, valenta… saquiná.

Y atra vegá mamprenim

cósta amunt y cósta avall,

el regrés camí del poble

entre rialles y cants,

apiñotats en el carro

y alegres com un carranc.

Me case en mí, ¿vóls deixarme?

¡que pelma eres, caram!

—Che, Paquiqui, pósa orde

y que me deixen estar.

—Deixeulo escriure, ¿voleu?

—¿Es qu’ara estás inspirat?

—Es que vull fer uns versets

y estic así improvisant…

 

El póble dórm en silénsi

que solament es torbat

per una veu molt ardenta

que a lo llunt se sent cantar:

—Las dose y media y sereno…

¡¡y así la llanda ha acabat!!

I en el número del 3 d’agost de 1918 van publicar la poesia ‘La paella’:

Achuntarse cuatre amics,

reunint micha peseta;

comprar arrós, bachoquetes,

pollaste o gallina fresca;

eixirsen a la montaña

o si’s vol, a nóstra vega;

y a la sombra d’unes plantes

o la d’una garrofera,

en la machor disiplina

condimentar la paella

y entre chiste, mos y trago

pronte donar cónte d’ella

en la més franca armonía…

ésta es la típica festa

de que gócha chust renóm

nóstra volguda Valencia.

 

—Amparito, ¿vóls portarme

el gavinet?

—¡Ma tú esta!

¡Que te servixca el teu novio!

—Está pelant bajoqueta.

—Y probant tots els dolsets

que van dins de la sistella!

 

—Ya que les dones están

preparantmos la fartera

¿voléu que chuem un rato

al canut?

—¿D’a cóm?

—D’a perra.

—Vacha. ¿Canut ne teniu?

—Yo el faré d’esta cañeta.

 

—¿Ahón está la meua chica?

—Per allá baix va en Carméla

y en Lloréns.

 

—No’ls lleves ull,

que no estic molt satisfeta

en eixe Lloréns…

 

—¿Qu’es broma?

Li parle en nóble franquea.

Es vosté tan rebonica,

es parlant tan salamaera,

té eixes galtes que son róses,

té eixa mirá qu’envenena…

que lo meu cór… ya no es cór

—¿Qu’es entonses?

—¡Una ñespla!

 

—¿Ahón están tots els chicóts?

¡Qué jársia més satisfeta!

Tantes ganes, tantes preses,

en arreglar la paella,

y ara, qu’es cuant fan més falta

no’ls veus el pél. ¡Chent més llesta!

Busquéu a tots els chavals

y enviéulos a per ñeña.

 

¿Pea qué ñeña, si eixos chovens

ya están calents per l’ardenta

conversasió que sostenen

en les chiques? ¿Qué més ñeña

qu’elles? Millor els vindría

una ferrá d’aigua fresca.

 

Después d’estos insidents,

molt naturals en la festa,

ya está la paella a punt

y la reunió s’asenta

formant sírcul a lo móro

alreedor de la pédra

que, cual pedestal simbólic,

l’estatua de la paella

sosté en molta seremónia.

y… la jalansia escomensa,

se desborda l’alegría,

els chics engullen apresa,

les chiques riuen contentes,

y la festa es més completa

si s’alsa un chaval y un brindis,

fent d’improvisat poeta,

sólta a la reunió ensalsant

la grasia de la cuinera.

Y cuant s’acaba la chala

y pensen en la torneta,

en los cósos invadits

per una dólsa perea,

no’s dónen presa en tornar

y aguarden la vespraeta

pera mampendre el regrés,

alabant a la paella

y chillant en veu cansina

tots a cór: —¡Vixca Valensia!

Nou comentari