Aquestes reunions, amb motiu de la festivitat d’algun sant venerat pels seus miracles, eren a vegades molt nombroses i la gentada, tot passejant, feia cap a l’ermita. Un dels romiatges més concorreguts era el que, per Sant Roc, feia cap, des de València i altres llocs, a Burjassot, població del nord de l’Horta, concretament a l’ermita que hi ha dedicada al sant, al costat de les famoses Sitges, els dipòsits de gra dels que s’abastia el cap i casal. Al llibre Tabal y donsayna (1878) i amb el títol de ‘Sent Ròc y la seba’, Ricard Cester va posar en vers una d’aquestes peregrinacions, i ho va fer a l’estil de col·loqui:
Qu’el dia de Sent Ròc van
A Burchasòt hòmens, dònes,
Fadrines, vells y chavals,
En carros, tartanes, burros
O lo que tròben á má,
Y els que no matant formigues
De les sòles á caball;
Y qu’una vegá en les Siches
Hiá bulla, gòrcha y sarau,
Y es còhuen bònes paelles,
Y es chafen bòns berenars,
Y es behuen fuleros tragos,
Qu’es per lo que més se va,
Perque al cap y al fi, la vida
A tragos se sòl pasar;
Sèrt, qu’en això quedaria
Tot lo que pasa esplicat:
Mes yo crec qu’es preferible
A un vistaso cheneral,
L’aná d’uns, esplicaeta
En tots els pèls y señals.
——
Ve el carboner de la vòlta
Allá á les nòu lo més tart,
Y mentres la sehua ona
Desengancha el burro, va
Y avisa al mestre Estaquilla,
El remendó del costat,
Que s’encarrega del ví;
A Pelagia la dels alls,
Qu’es brinda á pagar el pato;
A Tòfol Garrufo el llarc
Que paga l’òli y les salses;
A Ull-de-pésol la ratá,
Porratera per més señes,
Que l’arròs dú y l’ensisam;
Y al esmolaor d’enfront
Que s’ha brindat á pagar
Les anguiles y baquetes.
Torna á casa, y ya ha arreglat
El carret la sehua ona
Posantli un toldo de sacs;
Al burro els aparells nòus,
Y una paella pròu gran
Penchá á la sorra del carro.
Se pega cuatre grapats
D’aigua á la cara nòstre hòme,
Es lleva de runa un pam,
Y sense donarli el pienso
Ni res al pòbre animal,
Se muda trache y camisa,
Es pòsa á la barra y… au!
Al Portal Nòu falta chent
Qu’allí van tots á fer cap.
La ona tanca la pòrta,
Y en la sistella al costat,
S’en va raere raere
Hasta qu’arriben allá.
Allí está la porratera
En un vestit de péu blanc,
Com una micha taròncha
D’ample, tòu y almidonat.
Estaquilla, fet un pollo
(D’ocasió), el moño chorrant
De pateta de colom,
Y el bigòt enserolat
Formantli un cuerno á ca banda.
Tòfol fet un espantall.
La del pato, en un vestit
de color de mahó clar,
Y un mocaor ròig, ¡canela!
Y en fí, tots els convidats,
Cada cual en el seu bulto,
A la entrá del pònt está.
——
Aplega la tartaneta,
Y entre bulla y carcallaes
Puchen les dònes, deixant
Caure per fòra les faldes.
Se coloca un hòme ó dos,
Y els atres van relevantse,
Pero á la entrá del camí
Que hiá una ermiteta, abaixen,
Y es fan els hòmens un quilo
Per allò d’anar templantse.
Les siñores sòlen ferse
Algun duque (eixes paraules
De doset y metailla,
Pa siñora fan molt bastes.)
La porratera no vòl
Abaixar per no chafarse
El vestit; y mentres ells
Y elles beuen y se empajen,
Ella está molt estobá
En un japonés féntse aire.
Pero má tú per ahon
Fica la pata el diable,
Y envia una guapa burra
Per el punt ahon ells estaben:
La veu el burro, y obrint
De par en par les ventalles
Dels nasos, s’ensen, rebusna,
Arranca á correr á escape
Raere d’aquell pimpollo,
Y al tiró que pega el cafre,
La porratera, que estaba
Descuidá, cau, se li enganchen
Les faldes en el carret,
Y allá va pegant sarpaes
Per tèrra seguint al carro,
Com gos cuant els chics l’arrastren.
Els compañeros que ho vehuen,
Es natural que arrancaren
A correr pera salvarla;
Pero el taberner, pensantse
Que per no pagar seria
Per lo que se lin anaben,
Ix com un rayo á la pòrta
Y els mampren á cudolaes.
¡Santo Cristo y quín fandango
Se va armar en aquell acte!
En resúmen: alguns chirlos,
Ostentasió de navaixes,
Crits, sarrasina y tumulto,
Y mentrimentres, queixantse
La porratera en un rògle
Més amarga que un Sen Lláser;
La ròba feta una llástima,
Y totes les botifarres
Que portaba dins del moño,
Per mig del camí escampaes.
Allí es queda en una casa;
Pero els atres arribaren
A Burchasòt, y al ruido
Dels masclets y cuetaes
S’espanta el burro, y per pòc
No ocurriren més desgrasies.
——
Encá arribaren á temps
De vore en una tauleta
Les tres vares asentaes,
O siga el gobèrn en pesa
Del pòble, en un ram de flòrs
Dabant en una bandeja.
El ministre (ó pregoner,
Sereno, aguasil, etsétera),
Fa del ram, pòc més ó manco,
Subasta d’esta manera:
—«Un ram que li han regalat
Al pare Sent Ròc: peseta
Y onse dinés oferixen:
¿Hiá qui done més?»— Atenta
Se queda esperant la chent,
Hasta que un fadrí contesta:
—«Mig duro.» —«¡Viva ese garbo!»
Al vore tanta noblea
Criden alguns, (no sabém
Si per caritat ó envecha).
Ho prenen tots á puntillo,
Y el que dona més s’el queda
Pa portarlil á la novia;
Per supòst, no es la primera
Vegá que ha hagut navaixaes;
Pero això ho pòrta la festa!
Acabá la seremònia,
L’alcalde primer se lleva
El sombrero, y diu alsantlo:
«¡Viva Sent Ròc!» «¡Y la seba!»
Contesten tots; enseguida
Cascú per sa banda pega,
Y els alcaldes despareixen
Emportantse la tauleta.
——
Nostres hòmens, mentres elles
Se queden fent la paella,
Desenganchen el burret,
(Que per sèrt té una galleta
Qu’es mencharía al seu amo,
Perque no li ha donat herba
Pensant només en l’aná,)
Y á pegar una volteta
S’en van cap á les covetes
Mentres el dinar s’arregla.
——
Pues siñor, qu’em tòca a mí;
Que tú ya has anat pròu dalt;
Que abaixa y pucharé yo;
Tots volien alternar
En anar á lloms del burro,
En tanta continuitat,
Que per fí, se desediren
A muntar tots á caball,
Y el burro anaba plenet
De les anques hasta el cap,
El último mono fon
El carboner, qu’es quedá
Raere de tots, y el pòbre,
Com el asiento era escás,
Per fí se li acabá el burro
Y es quedá en l’aire ballant;
Tenint la mala fortuna
D’anar per un fumeral
A parar en una cuina
Qu’estaben fent el dinar.
Caigué de pèus, y la pòbra
Casòla, qu’era pròu gran,
Se quedá en trenta mil tròsos
Y éll en los pèus escaldats.
Encara estaben els atres
De resultes d’aquell llans
Mòrts de risa, cuant el burro,
Qu’el trea á ballar la fam,
S’acòsta cap á unes parres
Que eixíen per un corral
D’aquells que hiá per baix tèrra
Y… res: al baixar el cap
Pa saborechar els pámpols,
Com aquell qu’aboca un sac,
Allá vá el mestre Estaquilla
De nasos per l’emparrat;
Y tots els atres raere:
Es trenca el cañís, y ¡paf!
Com si fora plucha d’hòmens,
Allá van tots cap á baix.
Ya podrán vostés supòndre
La jerga qu’es degué armar,
Entre els amos de la còva
Que reclamaben els dañs
Y perchuins, y élls que no
Volien soltar un clau.
——
Pa abreviar de rahons
Despues de tants de treballs,
Se reuniren pròp la ermita
Y es posaren á dinar:
Cuant se li enseña al d’enfront
Una molleta de pá,
Es la señal convenguda
Pa que córrega el barral,
Y es regla que en ser tres hòmens,
Ya no té que parar may.
Despues de fer pròu el asno,
Cuant s’acaba la parlá,
S’en empuchen com á cabres
A les Siches á chuar.
Compren gòchos, estampetes,
Reliquiaris y porrat,
Y allá á la boqueta nit
Cuant ya van tots pegant bacs,
Perque está la vista térbola
Y els pèus á punt de ballar,
S’en venen cap á Valensia
Cantant cansóns, y tocant
Les dònes les castañetes,
Y els panderos els chavals.
Tot el barrio de les Torres
Sòl eixirlos á esperar
Al Portal Nòu, y uns y atres
Se desgañiten cridant:
¡Viva Sent Ròc y la seba!
Y en efecte; vá formal:
En cada seba que amòllen
Alsen la tartana en alt.
Dòrmen la mona despues,
Y esta aventura contant
Mentres vé l’atre Sent Ròc
Tenen pa riures tot l’añ.
Pocs anys després, Francesc Palanca i Roca, en Lo romancer valenciá (1888) va fer una cosa semblant, amb el mateix títol (però amb una altra grafia: ‘Sant Roch y la seba’):
Qué pasa? qué susuix?
A qué ve eixa confusió?
Per quin motiu hui la jent
Se rebullix y se mou?
Per qué cantant y ballant
Caminen tots drets al pont
De Sant Juseph y m’amprenen
La ruta de Burjasot?…
—Asi deu, alli catorce,
Per allá huit, tretce, nou…
Grupos y grupos seguit
Van tots movent gran soroll!…
Uns porten galls ó pollastres,
Altres la paella al coll;
Aquells conills, estos patos,
Sachs de pa y saquets d’arros!…
Tots criden ¡viva la seba!
¡Viva el gos, viva Sant Roch!
—Guitarres, citres y flautes,
Guitarrons raspant de fort,
Octavilles y postiçes,
(Castanyetes per mal nom)
Ferrets y vinga pandero!
Tot es festa, bulla y goig.
Les tartanades de gent
Se toquen de dos en dos
Cap amunt y cap aball,
Tots jillant á discreció,
Y de mati en la fresqueta
La gent que va á peu fa por.
—¡Válgam Deu, qu’es lo que pasa!
Qué susuix? que’es aso?…
S’han escapat de les gabies
D’el hospital tots los folls!…
Ve algun siti que tots fujen?…
Hiá pesta ó revolució?…
¿Per quin motiu de Valencia
S’en ixen á batallons!…
¿No sabeu quina es la causa?…
La mes sencilla del mon.
—Segons reça el calendari
Hui estem á setce d’Agost,
Dia en que toca la festa
Del patró de Burjasot.
¡Deu vos lliure de la pesta
Si vos ampara Sant Roch!
¡Viva Sant Roch y la seba!
No se per qué dihuen molts,
Mes es lo cert que alguns d’ells
Porten una seba al coll
Y la gent que va, al camí
Li alça tres vares de pols.
Y al poble arriben contents
Entre rises y cançons,
Sent de vore el gran aspecte
Que oferix tot el contorn
Del ermitori y les Sitjes,
Tot lo temps que dura asó.
Al peu de cent garroferes
Se va acampant tot lo mon,
Y apoch, trecentes paelles
Començen á tindre foch!…
Uns busquen llenya, altres pelen
Los pollastres si están morts;
Alli desfan les tabelles;
Asi renten caragols;
Aquell s’en va á comprar oli,
L’altre vi; se mohuen tots!…
Juen, corren, criden, cahuen,
Dones y homens tots revolts!…
Per totes parts ahon te jires
No veus mes que animació.
Al Sant se li fa visita
Si ve al cas, pues son fartons,
Y el Sant casi es lo demenjs
En l’aná de Burjasot,
Y dihuen; ¡Viva Sant Rorro!
Per dir molts ¡viva Sant Roch!
—De dotce y mija als tres cuarts,
Ya está casi cuit l’arroç,
Y alli tens mil y nou cents
Popa en terra y front á front
Cullera en ma y tros de rollo
Disposts á engulirseu tot.
La bota corre que corre
Y se buida á lo millor,
Y allá va á escape el mes viu
Que referma el pasaport…
(Prenint part en los viajes
A vegades tots cuants son.)
L’alegria creix y aumenta
Conforme el vi entra en lo cos,
Transformant á molts d’el rogle
En poetes y oradors!…
No faltant en estos casos
Qui puje dalt d’un piló
En un got ple en la ma esquerra
Y en la dreta el sorigot,
Y alli en valor y entusiasme
Fasa un discurs ó sermó
Proclamant les eccelencies
Sobre aquell caldo dijós
Que transtornant la javeta
De Noé, dins lo perol
D’aquell agüelo noucents
Mogué una revolució!…
¡Que rises y que jacota!
¡Que ocurrencies santo Dios!
¡Que mar d’aplausos y bravos
En honra y gloria al autor!…
Al que per fí encatarrat,
Se l’in pujen els vapors
De la mama al últim pis
Y entre suat y angustiós,
Roig com un pavo ó morat,
Y anant mig á tombollons,
Asi caich y asi no caich,
Per últim trau d’aquell forn
Per la boca en jorros grosos
Algo que salpica á tots!…
—Si d’este rogle la vista
Pases als arrededors,
Ne vorás altres juant
A la brixca ó altres jochs…
(Principalment al d’el burro,
En el qu’entra tot lo mon.)
—Alli conten cuentos rojos
Casi de color de foch,
Y así conten cuentos verts…
Que tot ve á ser de un color!
Juen uns al sapo-quedo,
Qu’es lo joch d’els palpadors!…
Los cuals al ficar les ungles
Busquen sempre puesto moll!…
—Entre asó y cantarli els gojos
Al sant bramant com á bous,
Tens mes de mija vesprada;
Tornant á pegar un mos
Los mes buitres y al desfile
En busca d’el portal Nou.
—Si alegre fon la moguda,
No es menj alegre el retorn,
Que no entraria el exércit
D’En Jaume el Conquistador
En mes orgull, qu’entren estos
En la ciutat casi fosch.
Tots porten en punt visible
La estampeta de Sant Roch,
Com volent dir als que troven,
¡Jo anat y vosaltros no!…
Y al compás de les guitarres
Y al rum rum d’els guitarrons,
Ballen y canten alegres
Ficantse en casa molt tous,
Repetint; ¡viva la seba
Y el Sant Roch de Burjasot!…
Mes com asi may te térme,
La dijosa diversió,
Despues de la festa al sant
Li fan una festa al gos!…
Es dir un altre jolgorio
P’al atre dia, en honor
D’el gos que arrastren molts d’ells
Qu’els agrada el treball poch!
—S’acosta el huit de Setembre!
Ya tením altra funció!
—¡La verge de Jerivella!…
Tot igual á Burjasot.
—¡Sant Miquel!… tots cap a Lliria!
¡Paella en lo Plá del pou!…
Despues de Lliria á Navaixes,
Cova Santa! y alça mon!
—«Busquem al Niño perdido!…
Diu en molta devoció
La germandad d’els perduts
Qu’en broma seu gasta tot.
Y aixina pasen els mesos
Y pasa l’any tot en goig,
Y en la botigueta es queixen…
Y als jics falten pantalons…
La dona no te sabates
Y tot va al fi com Deu vol!
Pero chales y brometes!…
Desd’el dumenge al dijous,
Desd’el dijous al disapte
Y ésta es la vida millor,
Que asi ademés de les festes,
Es precis anar als bous
Cuant se fan grans corregudes
En Setembre y Juliol.
Si falten dinés, empenyen
Los matalaps y els llansols!…
—No es dir que asó es general,
Pues hia honroses escepcions
Y no poques, pero els tipos
Chaleros asi son molts!…
Al que li pique qu’es rasque!…
Jo hua dit tot. Punt y prou.
També s’hi aplegava molta gent a l’ermitori de Sant Miquel de Llíria, al Camp de Túria, i allà feien paelles, menjaven i bevien. I hem de suposar que també els quedaria temps per a resar, però no és segur. La major part de romeus, però, preferia fer les paelles a l’ermita de Sant Vicent, a l’altra banda de la població, perquè allà hi ha una deu que forma una bassa o un petit estany voltat d’arbres centenaris i esponerosos que fan molta ombra, una mena d’oasi d’aigua clara on neden els ànecs i els peixos de colors. Al llibre Tabal y donsayna, esmentat abans, hi ha la poesia de Josep Sanmartin i Aguirre ‘L’aná de Lliria’:
Del Grau y del Cabañal,
De Valensia y d’Albuixech,
De Burchasòt y Godella,
Y d’atres poblasions més,
El ventihuit de Setembre
En carruaches ó á pèu
Cap á Sent Miquèl de Lliria
Plena de gòig va la chent,
A festechar á la imáche
Y á penchar en les parets
De sa capella, tants vòts
Com milacres el sant feu.
Per supòst, entre paréntesis,
—Com qui diu entre parents,—
No estará de més que diga
Que la imáche es el pretest
Pera que cuatre chaleros,
Millor dit, mal faeners,
Abandonant la siutat
Sen ixquen á pendre el vèrt
Y á tirar… no d’una talla,
Qu’es lo que debien fer,
Sino una canita al aire
Y pendrer un siñor pet;
Pues si per devosió alguns
Van á vore el sant, els més
Van sòlaments per pasar
Dos ó tres dies contents.
Cap á munt camí de Lliria
Chano, chano vá la chent
Com un ramat de formigues
En busca del formiguer.
¡Tot son crits! ¡Tot es ruido!
¡Tot vida! ¡Tot moviment!
Así corre una tartana
Tirá per un rosí vell;
Allí tròten alsant pols
Els burros d’uns fematers;
Més amunt un faetó,
Corrent á més no poder,
Dú á sis ó sèt lechuguines
Del carreró del Vallet;
Més abaix tocant la flauta,
La guitarra y els ferrets
Y entonant cansons alegres
Caminen uns mariners;
Este es riu; el atre balla;
L’atre fuig com un cuhet
D’un gosòt que li amenasa
Mosegarli els saragüells;
Y entre estes y entre aquelles
Els d’á caball y els d’á pèu,
Cridant tots: ¡A Lliria! ¡A Lliria!…
Apleguen á Sent Miquèl.
Como Pedro por su casa,
Sinse pòr á Ròc ni á rey,
Entren en el pòble, ahón
Promòhuen un cañaret.
La ú s’empina la bota;
L’atre el gòt plé d’aiguardent;
L’atre compra anòus y figues;
L’atre magranes y mèl;
L’atre busca pa hospedarse
La casa d’algun parent;
L’atre que li agrá la gorra
—Encara que dú barret.—
Va en vusca d’algun amic
O conegut, igual té,
Unicament en l’obchècte
Que ya supondrán vostés;
Y així va pasant el dia
En mig del machor content,
Hasta qu’aplega la nit
Y en la plasa el cuheter
A una seña del alcalde
Li pega fòc al castell;
Per supost, —es de caixó,—
Que tiren cuatre valents
Trenta ó cuaranta dotsenes
De cuhets sòlts, qu’un infèrn
Fan de la plasa del pòble,
Cremant á no pòca chent;
Pero d’això no es fa cás
Y a l’endemá matinet
Al ruido de les músiques,
Campanes, crits y masclets
Pa disfrutar de la festa
La chent se tira al carrer.
Entre recorrer el pòble,
Visitar cuatre parents,
Y puchar á la montaña
A vorer á Sent Miquèl,
S’en sol pasar el matí,
Hasta qu’aplega el moment
De mencharse la paella,
Y entonses de vorer es
Quíns grupos més animats
Formen baix dels garrofers!…
Despues d’haberli donat
Lastre al còs, s’en vá la chent
A vorer la prosesó
Qu’ix pòc en ans de les sèt,
Y una vòlta esta s’acaba,
Pues tot en el mon fí té,
La chent s’entorna á sá casa
Contenta y sinse dinés!…
Joan Fuster en va parlar en El País Valenciano; en traduirem un paràgraf:
Els romeus, en tornar, cantaven aquesta corranda:
i les beates també,
que jo me’n vaig a València
i Déu sap si tornaré.
I els que no eren de València feien així:
i les beates també,
doneu-nos salut i vida
per a tornar l’any que ve.
Amb el títol de Bon dia! i sota el pseudònim de Roc, Vicent Andrés i Estellés publicà diàriament i durant molts anys una columneta en vers en el diari Las Provincias, i fou en aquesta secció on el 29 de setembre del 1959 va fer una poesia sobre el pelegrinatge a Sant Miquel de Llíria, on havia anat sovint de petit amb els seus pares i havia menjat paella, com és natural, perquè la seua família era de Burjassot, població situada en el camí de València a Llíria. La composició feia així:
i hui Roc, lector, voldria,
en Llíria passar-se el dia,
just on Llíria es torna cel:
en l’Ermitori!… L’anhel
complir-lo Roc no podrà;
però el seu cor allí està
ben a gust i sense pressa,
com un ciri de promesa
que mai no s’apagarà.
(POSTDATA)
Festa alegre i sense igual!…
Festa clara i alta i bella!…
I a migdia, la paella,
com sempre en el “manantial”.
Era un plat que li devia agradar, perquè dos mesos abans (el 7 de juliol) i a la mateixa columna havia aparegut una altra poesia on explicava que havia anat a menjar-ne a la platja del Saler:
a fer-me una paelleta,
que encara que sóc poeta
lo primer és lo primer.
(Que no em lleve ningú a mi
l’arròs i el plat d’ensalà,
tenint, lector, a la mà
el barral o el got de vi!)
Després de fer el viatge,
no peguí, lector, ni un mos:
deixant a banda l’arròs,
em dediquí al “paisatge”…
El Saler és part de l’Albufera i sempre hi ha hagut costum, per part dels habitants de la capital, d’anar-hi a fer paelles. Per allà la caça és molt abundant i sempre ha estat regulada, però hi havia dues dates, per Sant Martí i Santa Caterina, en què tothom hi podia participar, de franc, i parlo en pretèrit perquè ara estan prohibides, cosa que els animalets del rodal deuen agrair. Llavors hi havia allaus de caçadors que s’acostaven a l’estany amb la intenció de fer-se amb bona cosa d’ànecs i fotges. Però també hi havia qui, sense ser caçador, aprofitava la data per a fer-hi una excursió, que no es podia entendre sense paella. És una altra vegada en el llibre Tabal y donsayna on trobem la poesia de Joan Baptista Burguet ‘La tirá de Senta Catalina’:
Asoma risueña,
Y á tots nos enseña
Sos risos dorats;
Tartanes y carros
Per totes parts ixen,
Els cuals discurrixen
De chent atestats.
Ya es pasen, ya corren,
Les áques espanten,
Y tòquen y canten
En gòig y plaer.
No cal que preguntes
«¿Qué festa es aquella?»
A fer la paella
S’en van al Saler.
Allí el convòy pára,
S’abaixa del carro,
Sòl ferse un sigarro
Y un dos d’aiguardent.
Se compra la fòcha,
La anguila maresa,
Y per la Debesa
S’acampa la chent.
El punt de la sita
El fan dos cañaes
De bròsa alfombraes,
Poblaes de pins,
En els que se pòden
Penchar mil obchèctes,
Y tindre suchèctes,
Mulars y rosins.
Allí cada escuadra
Mampren la matansa,
Y fent la pitansa
Van tots pòc á pòc.
Quí pèla pollastres,
Quí renta baquetes,
Quí busca bochetes
Pera ensendre el fòc.
En tant uns se queden
Cuidant del caldero,
Guitarra ó pandero
Van atres tocant.
Ya en tèrra, ya en llánches,
Per dins la Albufera…
La llisa llauchera
També va saltant.
Un cuadro seria
Molt digne de fama,
El gran panorama
D’aquell campament.
Pues crec imposible
En vèrsos pintarlo,
Ni sòls bosquecharlo
La més sábia ment.
Y allá cuant el astro
Que en tots predomina,
Sos rayos inclina
Mirant á la mar,
Els balls se disòlen,
S’acaba la jota,
S’acaba la sita,
Se busca la bota
Y tots á dinar.
El dir crec inútil
Qu’al fí d’esta essena
Convida l’arena
A beure en exés.
Y al èco del brindis
Que entonen á Baco,
Y al fum del tabaco,
L’humor fa progrés.
Si el temps es benigne
Se templa la orquesta,
Y un rato de festa
Se fá; perque axí
Pegant cuatre vòltes
Abaixa la pancha,
En tant que s’engancha
La mula ó rosí.
Comensa el desfile
Per mig les chunqueres,
Buscant torrateres.
Aquell que té amor
A novia, querida,
Muller novensana,
Cosina ó chermana
Li fa el mocador.
Y en mig d’algun vuelco,
De alguna disputa,
O riña, qu’es fruta
Del camp valensiá,
En menos bullisi
Y en molta cachasa,
Sen tornen á casa…
Y adios pasechá.
Fes clic aquí per llegir la primera part de la història de la paella.
