Història de la paella: on i com es menjava (II)

El Saler és part de l’Albufera i sempre hi ha hagut costum, per part dels habitants de la capital, d’anar-hi a fer paelles

Aquestes reunions, amb motiu de la festivitat d’algun sant venerat pels seus miracles, eren a vegades molt nombroses i la gentada, tot passejant, feia cap a l’ermita. Un dels romiatges més concorreguts era el que, per Sant Roc, feia cap, des de València i altres llocs, a Burjassot, població del nord de l’Horta, concretament a l’ermita que hi ha dedicada al sant, al costat de les famoses Sitges, els dipòsits de gra dels que s’abastia el cap i casal. Al llibre Tabal y donsayna (1878) i amb el títol de ‘Sent Ròc y la seba’, Ricard Cester va posar en vers una d’aquestes peregrinacions, i ho va fer a l’estil de col·loqui:

Si yo els diguera á vostés

Qu’el dia de Sent Ròc van

A Burchasòt hòmens, dònes,

Fadrines, vells y chavals,

En carros, tartanes, burros

O lo que tròben á má,

Y els que no matant formigues

De les sòles á caball;

Y qu’una vegá en les Siches

Hiá bulla, gòrcha y sarau,

Y es còhuen bònes paelles,

Y es chafen bòns berenars,

Y es behuen fuleros tragos,

Qu’es per lo que més se va,

Perque al cap y al fi, la vida

A tragos se sòl pasar;

Sèrt, qu’en això quedaria

Tot lo que pasa esplicat:

Mes yo crec qu’es preferible

A un vistaso cheneral,

L’aná d’uns, esplicaeta

En tots els pèls y señals.

——

Ve el carboner de la vòlta

Allá á les nòu lo més tart,

Y mentres la sehua ona

Desengancha el burro, va

Y avisa al mestre Estaquilla,

El remendó del costat,

Que s’encarrega del ví;

A Pelagia la dels alls,

Qu’es brinda á pagar el pato;

A Tòfol Garrufo el llarc

Que paga l’òli y les salses;

A Ull-de-pésol la ratá,

Porratera per més señes,

Que l’arròs dú y l’ensisam;

Y al esmolaor d’enfront

Que s’ha brindat á pagar

Les anguiles y baquetes.

Torna á casa, y ya ha arreglat

El carret la sehua ona

Posantli un toldo de sacs;

Al burro els aparells nòus,

Y una paella pròu gran

Penchá á la sorra del carro.

Se pega cuatre grapats

D’aigua á la cara nòstre hòme,

Es lleva de runa un pam,

Y sense donarli el pienso

Ni res al pòbre animal,

Se muda trache y camisa,

Es pòsa á la barra y… au!

Al Portal Nòu falta chent

Qu’allí van tots á fer cap.

La ona tanca la pòrta,

Y en la sistella al costat,

S’en va raere raere

Hasta qu’arriben allá.

Allí está la porratera

En un vestit de péu blanc,

Com una micha taròncha

D’ample, tòu y almidonat.

Estaquilla, fet un pollo

(D’ocasió), el moño chorrant

De pateta de colom,

Y el bigòt enserolat

Formantli un cuerno á ca banda.

Tòfol fet un espantall.

La del pato, en un vestit

de color de mahó clar,

Y un mocaor ròig, ¡canela!

Y en fí, tots els convidats,

Cada cual en el seu bulto,

A la entrá del pònt está.

——

Aplega la tartaneta,

Y entre bulla y carcallaes

Puchen les dònes, deixant

Caure per fòra les faldes.

Se coloca un hòme ó dos,

Y els atres van relevantse,

Pero á la entrá del camí

Que hiá una ermiteta, abaixen,

Y es fan els hòmens un quilo

Per allò d’anar templantse.

Les siñores sòlen ferse

Algun duque (eixes paraules

De doset y metailla,

Pa siñora fan molt bastes.)

La porratera no vòl

Abaixar per no chafarse

El vestit; y mentres ells

Y elles beuen y se empajen,

Ella está molt estobá

En un japonés féntse aire.

Pero má tú per ahon

Fica la pata el diable,

Y envia una guapa burra

Per el punt ahon ells estaben:

La veu el burro, y obrint

De par en par les ventalles

Dels nasos, s’ensen, rebusna,

Arranca á correr á escape

Raere d’aquell pimpollo,

Y al tiró que pega el cafre,

La porratera, que estaba

Descuidá, cau, se li enganchen

Les faldes en el carret,

Y allá va pegant sarpaes

Per tèrra seguint al carro,

Com gos cuant els chics l’arrastren.

Els compañeros que ho vehuen,

Es natural que arrancaren

A correr pera salvarla;

Pero el taberner, pensantse

Que per no pagar seria

Per lo que se lin anaben,

Ix com un rayo á la pòrta

Y els mampren á cudolaes.

¡Santo Cristo y quín fandango

Se va armar en aquell acte!

En resúmen: alguns chirlos,

Ostentasió de navaixes,

Crits, sarrasina y tumulto,

Y mentrimentres, queixantse

La porratera en un rògle

Més amarga que un Sen Lláser;

La ròba feta una llástima,

Y totes les botifarres

Que portaba dins del moño,

Per mig del camí escampaes.

Allí es queda en una casa;

Pero els atres arribaren

A Burchasòt, y al ruido

Dels masclets y cuetaes

S’espanta el burro, y per pòc

No ocurriren més desgrasies.

——

Encá arribaren á temps

De vore en una tauleta

Les tres vares asentaes,

O siga el gobèrn en pesa

Del pòble, en un ram de flòrs

Dabant en una bandeja.

El ministre (ó pregoner,

Sereno, aguasil, etsétera),

Fa del ram, pòc més ó manco,

Subasta d’esta manera:

—«Un ram que li han regalat

Al pare Sent Ròc: peseta

Y onse dinés oferixen:

¿Hiá qui done més?»— Atenta

Se queda esperant la chent,

Hasta que un fadrí contesta:

—«Mig duro.» —«¡Viva ese garbo!»

Al vore tanta noblea

Criden alguns, (no sabém

Si per caritat ó envecha).

Ho prenen tots á puntillo,

Y el que dona més s’el queda

Pa portarlil á la novia;

Per supòst, no es la primera

Vegá que ha hagut navaixaes;

Pero això ho pòrta la festa!

Acabá la seremònia,

L’alcalde primer se lleva

El sombrero, y diu alsantlo:

«¡Viva Sent Ròc!» «¡Y la seba!»

Contesten tots; enseguida

Cascú per sa banda pega,

Y els alcaldes despareixen

Emportantse la tauleta.

——

Nostres hòmens, mentres elles

Se queden fent la paella,

Desenganchen el burret,

(Que per sèrt té una galleta

Qu’es mencharía al seu amo,

Perque no li ha donat herba

Pensant només en l’aná,)

Y á pegar una volteta

S’en van cap á les covetes

Mentres el dinar s’arregla.

——

Pues siñor, qu’em tòca a mí;

Que tú ya has anat pròu dalt;

Que abaixa y pucharé yo;

Tots volien alternar

En anar á lloms del burro,

En tanta continuitat,

Que per fí, se desediren

A muntar tots á caball,

Y el burro anaba plenet

De les anques hasta el cap,

El último mono fon

El carboner, qu’es quedá

Raere de tots, y el pòbre,

Com el asiento era escás,

Per fí se li acabá el burro

Y es quedá en l’aire ballant;

Tenint la mala fortuna

D’anar per un fumeral

A parar en una cuina

Qu’estaben fent el dinar.

Caigué de pèus, y la pòbra

Casòla, qu’era pròu gran,

Se quedá en trenta mil tròsos

Y éll en los pèus escaldats.

Encara estaben els atres

De resultes d’aquell llans

Mòrts de risa, cuant el burro,

Qu’el trea á ballar la fam,

S’acòsta cap á unes parres

Que eixíen per un corral

D’aquells que hiá per baix tèrra

Y… res: al baixar el cap

Pa saborechar els pámpols,

Com aquell qu’aboca un sac,

Allá vá el mestre Estaquilla

De nasos per l’emparrat;

Y tots els atres raere:

Es trenca el cañís, y ¡paf!

Com si fora plucha d’hòmens,

Allá van tots cap á baix.

Ya podrán vostés supòndre

La jerga qu’es degué armar,

Entre els amos de la còva

Que reclamaben els dañs

Y perchuins, y élls que no

Volien soltar un clau.

——

Pa abreviar de rahons

Despues de tants de treballs,

Se reuniren pròp la ermita

Y es posaren á dinar:

Cuant se li enseña al d’enfront

Una molleta de pá,

Es la señal convenguda

Pa que córrega el barral,

Y es regla que en ser tres hòmens,

Ya no té que parar may.

Despues de fer pròu el asno,

Cuant s’acaba la parlá,

S’en empuchen com á cabres

A les Siches á chuar.

Compren gòchos, estampetes,

Reliquiaris y porrat,

Y allá á la boqueta nit

Cuant ya van tots pegant bacs,

Perque está la vista térbola

Y els pèus á punt de ballar,

S’en venen cap á Valensia

Cantant cansóns, y tocant

Les dònes les castañetes,

Y els panderos els chavals.

Tot el barrio de les Torres

Sòl eixirlos á esperar

Al Portal Nòu, y uns y atres

Se desgañiten cridant:

¡Viva Sent Ròc y la seba!

Y en efecte; vá formal:

En cada seba que amòllen

Alsen la tartana en alt.

Dòrmen la mona despues,

Y esta aventura contant

Mentres vé l’atre Sent Ròc

Tenen pa riures tot l’añ.

Pocs anys després, Francesc Palanca i Roca, en Lo romancer valenciá (1888) va fer una cosa semblant, amb el mateix títol (però amb una altra grafia: ‘Sant Roch y la seba’):

Qué pasa? qué susuix?

A qué ve eixa confusió?

Per quin motiu hui la jent

Se rebullix y se mou?

Per qué cantant y ballant

Caminen tots drets al pont

De Sant Juseph y m’amprenen

La ruta de Burjasot?…

—Asi deu, alli catorce,

Per allá huit, tretce, nou…

Grupos y grupos seguit

Van tots movent gran soroll!…

Uns porten galls ó pollastres,

Altres la paella al coll;

Aquells conills, estos patos,

Sachs de pa y saquets d’arros!…

Tots criden ¡viva la seba!

¡Viva el gos, viva Sant Roch!

—Guitarres, citres y flautes,

Guitarrons raspant de fort,

Octavilles y postiçes,

(Castanyetes per mal nom)

Ferrets y vinga pandero!

Tot es festa, bulla y goig.

Les tartanades de gent

Se toquen de dos en dos

Cap amunt y cap aball,

Tots jillant á discreció,

Y de mati en la fresqueta

La gent que va á peu fa por.

—¡Válgam Deu, qu’es lo que pasa!

Qué susuix? que’es aso?…

S’han escapat de les gabies

D’el hospital tots los folls!…

Ve algun siti que tots fujen?…

Hiá pesta ó revolució?…

¿Per quin motiu de Valencia

S’en ixen á batallons!…

¿No sabeu quina es la causa?…

La mes sencilla del mon.

—Segons reça el calendari

Hui estem á setce d’Agost,

Dia en que toca la festa

Del patró de Burjasot.

¡Deu vos lliure de la pesta

Si vos ampara Sant Roch!

¡Viva Sant Roch y la seba!

No se per qué dihuen molts,

Mes es lo cert que alguns d’ells

Porten una seba al coll

Y la gent que va, al camí

Li alça tres vares de pols.

Y al poble arriben contents

Entre rises y cançons,

Sent de vore el gran aspecte

Que oferix tot el contorn

Del ermitori y les Sitjes,

Tot lo temps que dura asó.

Al peu de cent garroferes

Se va acampant tot lo mon,

Y apoch, trecentes paelles

Començen á tindre foch!…

Uns busquen llenya, altres pelen

Los pollastres si están morts;

Alli desfan les tabelles;

Asi renten caragols;

Aquell s’en va á comprar oli,

L’altre vi; se mohuen tots!…

Juen, corren, criden, cahuen,

Dones y homens tots revolts!…

Per totes parts ahon te jires

No veus mes que animació.

Al Sant se li fa visita

Si ve al cas, pues son fartons,

Y el Sant casi es lo demenjs

En l’aná de Burjasot,

Y dihuen; ¡Viva Sant Rorro!

Per dir molts ¡viva Sant Roch!

—De dotce y mija als tres cuarts,

Ya está casi cuit l’arroç,

Y alli tens mil y nou cents

Popa en terra y front á front

Cullera en ma y tros de rollo

Disposts á engulirseu tot.

La bota corre que corre

Y se buida á lo millor,

Y allá va á escape el mes viu

Que referma el pasaport

(Prenint part en los viajes

A vegades tots cuants son.)

L’alegria creix y aumenta

Conforme el vi entra en lo cos,

Transformant á molts d’el rogle

En poetes y oradors!…

No faltant en estos casos

Qui puje dalt d’un piló

En un got ple en la ma esquerra

Y en la dreta el sorigot,

Y alli en valor y entusiasme

Fasa un discurs ó sermó

Proclamant les eccelencies

Sobre aquell caldo dijós

Que transtornant la javeta

De Noé, dins lo perol

D’aquell agüelo noucents

Mogué una revolució!…

¡Que rises y que jacota!

¡Que ocurrencies santo Dios!

¡Que mar d’aplausos y bravos

En honra y gloria al autor!…

Al que per fí encatarrat,

Se l’in pujen els vapors

De la mama al últim pis

Y entre suat y angustiós,

Roig com un pavo ó morat,

Y anant mig á tombollons,

Asi caich y asi no caich,

Per últim trau d’aquell forn

Per la boca en jorros grosos

Algo que salpica á tots!…

—Si d’este rogle la vista

Pases als arrededors,

Ne vorás altres juant

A la brixca ó altres jochs…

(Principalment al d’el burro,

En el qu’entra tot lo mon.)

—Alli conten cuentos rojos

Casi de color de foch,

Y así conten cuentos verts…

Que tot ve á ser de un color!

Juen uns al sapo-quedo,

Qu’es lo joch d’els palpadors!…

Los cuals al ficar les ungles

Busquen sempre puesto moll!…

—Entre asó y cantarli els gojos

Al sant bramant com á bous,

Tens mes de mija vesprada;

Tornant á pegar un mos

Los mes buitres y al desfile

En busca d’el portal Nou.

—Si alegre fon la moguda,

No es menj alegre el retorn,

Que no entraria el exércit

D’En Jaume el Conquistador

En mes orgull, qu’entren estos

En la ciutat casi fosch.

Tots porten en punt visible

La estampeta de Sant Roch,

Com volent dir als que troven,

¡Jo anat y vosaltros no!…

Y al compás de les guitarres

Y al rum rum d’els guitarrons,

Ballen y canten alegres

Ficantse en casa molt tous,

Repetint; ¡viva la seba

Y el Sant Roch de Burjasot!…

Mes com asi may te térme,

La dijosa diversió,

Despues de la festa al sant

Li fan una festa al gos!…

Es dir un altre jolgorio

P’al atre dia, en honor

D’el gos que arrastren molts d’ells

Qu’els agrada el treball poch!

—S’acosta el huit de Setembre!

Ya tením altra funció!

—¡La verge de Jerivella!…

Tot igual á Burjasot.

—¡Sant Miquel!… tots cap a Lliria!

¡Paella en lo Plá del pou!…

Despues de Lliria á Navaixes,

Cova Santa! y alça mon!

—«Busquem al Niño perdido!…

Diu en molta devoció

La germandad d’els perduts

Qu’en broma seu gasta tot.

Y aixina pasen els mesos

Y pasa l’any tot en goig,

Y en la botigueta es queixen…

Y als jics falten pantalons…

La dona no te sabates

Y tot va al fi com Deu vol!

Pero chales y brometes!…

Desd’el dumenge al dijous,

Desd’el dijous al disapte

Y ésta es la vida millor,

Que asi ademés de les festes,

Es precis anar als bous

Cuant se fan grans corregudes

En Setembre y Juliol.

Si falten dinés, empenyen

Los matalaps y els llansols!…

—No es dir que asó es general,

Pues hia honroses escepcions

Y no poques, pero els tipos

Chaleros asi son molts!…

Al que li pique qu’es rasque!…

Jo hua dit tot. Punt y prou.

També s’hi aplegava molta gent a l’ermitori de Sant Miquel de Llíria, al Camp de Túria, i allà feien paelles, menjaven i bevien. I hem de suposar que també els quedaria temps per a resar, però no és segur. La major part de romeus, però, preferia fer les paelles a l’ermita de Sant Vicent, a l’altra banda de la població, perquè allà hi ha una deu que forma una bassa o un petit estany voltat d’arbres centenaris i esponerosos que fan molta ombra, una mena d’oasi d’aigua clara on neden els ànecs i els peixos de colors. Al llibre Tabal y donsayna, esmentat abans, hi ha la poesia de Josep Sanmartin i Aguirre ‘L’aná de Lliria’:

Del Grau y del Cabañal,

De Valensia y d’Albuixech,

De Burchasòt y Godella,

Y d’atres poblasions més,

El ventihuit de Setembre

En carruaches ó á pèu

Cap á Sent Miquèl de Lliria

Plena de gòig va la chent,

A festechar á la imáche

Y á penchar en les parets

De sa capella, tants vòts

Com milacres el sant feu.

Per supòst, entre paréntesis,

—Com qui diu entre parents,—

No estará de més que diga

Que la imáche es el pretest

Pera que cuatre chaleros,

Millor dit, mal faeners,

Abandonant la siutat

Sen ixquen á pendre el vèrt

Y á tirar… no d’una talla,

Qu’es lo que debien fer,

Sino una canita al aire

Y pendrer un siñor pet;

Pues si per devosió alguns

Van á vore el sant, els més

Van sòlaments per pasar

Dos ó tres dies contents.

Cap á munt camí de Lliria

Chano, chano vá la chent

Com un ramat de formigues

En busca del formiguer.

¡Tot son crits! ¡Tot es ruido!

¡Tot vida! ¡Tot moviment!

Así corre una tartana

Tirá per un rosí vell;

Allí tròten alsant pols

Els burros d’uns fematers;

Més amunt un faetó,

Corrent á més no poder,

Dú á sis ó sèt lechuguines

Del carreró del Vallet;

Més abaix tocant la flauta,

La guitarra y els ferrets

Y entonant cansons alegres

Caminen uns mariners;

Este es riu; el atre balla;

L’atre fuig com un cuhet

D’un gosòt que li amenasa

Mosegarli els saragüells;

Y entre estes y entre aquelles

Els d’á caball y els d’á pèu,

Cridant tots: ¡A Lliria! ¡A Lliria!

Apleguen á Sent Miquèl.

Como Pedro por su casa,

Sinse pòr á Ròc ni á rey,

Entren en el pòble, ahón

Promòhuen un cañaret.

La ú s’empina la bota;

L’atre el gòt plé d’aiguardent;

L’atre compra anòus y figues;

L’atre magranes y mèl;

L’atre busca pa hospedarse

La casa d’algun parent;

L’atre que li agrá la gorra

—Encara que dú barret.—

Va en vusca d’algun amic

O conegut, igual té,

Unicament en l’obchècte

Que ya supondrán vostés;

Y així va pasant el dia

En mig del machor content,

Hasta qu’aplega la nit

Y en la plasa el cuheter

A una seña del alcalde

Li pega fòc al castell;

Per supost, —es de caixó,—

Que tiren cuatre valents

Trenta ó cuaranta dotsenes

De cuhets sòlts, qu’un infèrn

Fan de la plasa del pòble,

Cremant á no pòca chent;

Pero d’això no es fa cás

Y a l’endemá matinet

Al ruido de les músiques,

Campanes, crits y masclets

Pa disfrutar de la festa

La chent se tira al carrer.

Entre recorrer el pòble,

Visitar cuatre parents,

Y puchar á la montaña

A vorer á Sent Miquèl,

S’en sol pasar el matí,

Hasta qu’aplega el moment

De mencharse la paella,

Y entonses de vorer es

Quíns grupos més animats

Formen baix dels garrofers!…

Despues d’haberli donat

Lastre al còs, s’en vá la chent

A vorer la prosesó

Qu’ix pòc en ans de les sèt,

Y una vòlta esta s’acaba,

Pues tot en el mon fí té,

La chent s’entorna á sá casa

Contenta y sinse dinés!…

Joan Fuster en va parlar en El País Valenciano; en traduirem un paràgraf:

Hi ha un bon motiu per a venir per ací, el 29 de setembre: en la festa del seu patró, Sant Miquel, Llíria se’ns ofereix en una altra peculiaritat optimista, la de la seua romeria. L’Arcàngel té dedicat un ermitori en un turó a prop del poble: un santuari —beateri se’n deia abans, perquè en tenien cura beguines— d’un valor artístic molt relatiu però amb vistes cap a València i el mar. La tardor lliriana és amorosa, i la gernació que hi arriba de totes les comarques veïnes segueix la ziga-zaga que porta a l’ermita, resa davant del sant i es recrea en acabant pels voltants tot fent tiberis, uns tiberis que ja havia programat prèviament. Sant Miquel de Llíria, sense la popularitat de fa cinquanta o cent anys, és encara una data assenyalada en el calendari folklòric valencià.

Els romeus, en tornar, cantaven aquesta corranda:

Adeu Sant Miquel de Llíria

i les beates també,

que jo me’n vaig a València

i Déu sap si tornaré.

I els que no eren de València feien així:

Adeu Sant Miquel de Llíria

i les beates també,

doneu-nos salut i vida

per a tornar l’any que ve.

Amb el títol de Bon dia! i sota el pseudònim de Roc, Vicent Andrés i Estellés publicà diàriament i durant molts anys una columneta en vers en el diari Las Provincias, i fou en aquesta secció on el 29 de setembre del 1959 va fer una poesia sobre el pelegrinatge a Sant Miquel de Llíria, on havia anat sovint de petit amb els seus pares i havia menjat paella, com és natural, perquè la seua família era de Burjassot, població situada en el camí de València a Llíria. La composició feia així:

Hui, lector, és Sant Miquel,

i hui Roc, lector, voldria,

en Llíria passar-se el dia,

just on Llíria es torna cel:

en l’Ermitori!… L’anhel

complir-lo Roc no podrà;

però el seu cor allí està

ben a gust i sense pressa,

com un ciri de promesa

que mai no s’apagarà.

 

(POSTDATA)

 

Festa alegre i sense igual!…

Festa clara i alta i bella!…

I a migdia, la paella,

com sempre en el “manantial”.

Era un plat que li devia agradar, perquè dos mesos abans (el 7 de juliol) i a la mateixa columna havia aparegut una altra poesia on explicava que havia anat a menjar-ne a la platja del Saler:

Me’n vaig anar al Saler

a fer-me una paelleta,

que encara que sóc poeta

lo primer és lo primer.

 

(Que no em lleve ningú a mi

l’arròs i el plat d’ensalà,

tenint, lector, a la mà

el barral o el got de vi!)

 

Després de fer el viatge,

no peguí, lector, ni un mos:

deixant a banda l’arròs,

em dediquí al “paisatge”…

El Saler és part de l’Albufera i sempre hi ha hagut costum, per part dels habitants de la capital, d’anar-hi a fer paelles. Per allà la caça és molt abundant i sempre ha estat regulada, però hi havia dues dates, per Sant Martí i Santa Caterina, en què tothom hi podia participar, de franc, i parlo en pretèrit perquè ara estan prohibides, cosa que els animalets del rodal deuen agrair. Llavors hi havia allaus de caçadors que s’acostaven a l’estany amb la intenció de fer-se amb bona cosa d’ànecs i fotges. Però també hi havia qui, sense ser caçador, aprofitava la data per a fer-hi una excursió, que no es podia entendre sense paella. És una altra vegada en el llibre Tabal y donsayna on trobem la poesia de Joan Baptista Burguet ‘La tirá de Senta Catalina’:

Així que l’Aurora

Asoma risueña,

Y á tots nos enseña

Sos risos dorats;

Tartanes y carros

Per totes parts ixen,

Els cuals discurrixen

De chent atestats.

 

Ya es pasen, ya corren,

Les áques espanten,

Y tòquen y canten

En gòig y plaer.

No cal que preguntes

«¿Qué festa es aquella?»

A fer la paella

S’en van al Saler.

 

Allí el convòy pára,

S’abaixa del carro,

Sòl ferse un sigarro

Y un dos d’aiguardent.

Se compra la fòcha,

La anguila maresa,

Y per la Debesa

S’acampa la chent.

 

El punt de la sita

El fan dos cañaes

De bròsa alfombraes,

Poblaes de pins,

En els que se pòden

Penchar mil obchèctes,

Y tindre suchèctes,

Mulars y rosins.

 

Allí cada escuadra

Mampren la matansa,

Y fent la pitansa

Van tots pòc á pòc.

Quí pèla pollastres,

Quí renta baquetes,

Quí busca bochetes

Pera ensendre el fòc.

 

En tant uns se queden

Cuidant del caldero,

Guitarra ó pandero

Van atres tocant.

Ya en tèrra, ya en llánches,

Per dins la Albufera…

La llisa llauchera

També va saltant.

 

Un cuadro seria

Molt digne de fama,

El gran panorama

D’aquell campament.

Pues crec imposible

En vèrsos pintarlo,

Ni sòls bosquecharlo

La més sábia ment.

 

Y allá cuant el astro

Que en tots predomina,

Sos rayos inclina

Mirant á la mar,

Els balls se disòlen,

S’acaba la jota,

S’acaba la sita,

Se busca la bota

Y tots á dinar.

 

El dir crec inútil

Qu’al fí d’esta essena

Convida l’arena

A beure en exés.

Y al èco del brindis

Que entonen á Baco,

Y al fum del tabaco,

L’humor fa progrés.

 

Si el temps es benigne

Se templa la orquesta,

Y un rato de festa

Se fá; perque axí

Pegant cuatre vòltes

Abaixa la pancha,

En tant que s’engancha

La mula ó rosí.

 

Comensa el desfile

Per mig les chunqueres,

Buscant torrateres.

Aquell que té amor

A novia, querida,

Muller novensana,

Cosina ó chermana

Li fa el mocador.

 

Y en mig d’algun vuelco,

De alguna disputa,

O riña, qu’es fruta

Del camp valensiá,

En menos bullisi

Y en molta cachasa,

Sen tornen á casa…

Y adios pasechá.

Fes clic aquí per llegir la primera part de la història de la paella.

Comentaris

    Àngel Drach 17/08/2021 7:03 pm
    Mon Dieu!!
    valencia patriota 19/08/2021 12:12 pm
    molt be xe vixca valencia i la paella valenciana.

Nou comentari