La truita de patates és un plat molt agradable, i és una de les glòries de la cuina espanyola, de la gallega, de la basca i de la catalana. Però existeix en altres cuines.
En un viatge a Egipte vaig coincidir amb un grup de simpàtics madrilenys. Estaven força enutjats a conseqüència del fet que ningú no els entenia i, per tant, no es podien comunicar, malgrat que els havien venut la moto de que l’espanyol era una llengua internacional. En canvi, es desesperaven de veure com jo aconseguia favors dels cambrers entenent-m’hi en anglès, fins i tot en català del barça i amb alguns mots en àrab. Una dia, a l’hotel ens varen servir una truita de patates i els madrilenys varen cridar exultants “Viva España”, i varen pensar que, finalment, els egipcis els havien tingut en consideració. Els vaig haver de baixar una mica la seva exaltació patriòtica -“no nacionalista”, of course!- fent-los observar que aquell era un plat que també es feia a Egipte i al Magrib. I especialment a Algèria, on s’hi produeixen excel·lents patates i es fan servir molt en la seva cuina.
Recentment ho he pogut comprovar in situ i hi he pogut menjar una flonja i deliciosa batata maqly by el hayda, que és com se’n diu en àrab d’Algèria la truita de patates. Igualment en vaig degustar una versió “desestructurada”, corrent a les cases, que són uns ous remenats amb patates fregides. Plats similars els podem trobar en altres llocs.
Els espanyols, doncs, tenen un problema amb els seus dos plats “nacionals”, si més no dels més emblemàtics. La paella, com indica el nom és d’origen catalano-valencià -si de cas, n’haurien de dir “sartén”- i l’origen de la truita de patates és controvertit, i potser no és estrictament espanyol. A Euskalherrria afirmen que la primera cita és del 1835, i data de les guerres carlines; segons sembla, Zumalakarregi alimentava els seus soldats amb aquest plat barat i fàcil de fer. I encara addueixen un altre document del 1817 adreçat a les corts en el qual es parla de la situació miserable dels camperols navarresos, una situació que les seves dones saben solucionar fent truites amb moltes patates i pocs ous, “dos o tres ous per a cinc o sis persones,”, diu el document, que té el curiós títol de “Memorial de la ratera”. Avui són famoses les truites de Donosti. Els estremenys, altrament -de fet es deuen força plats a la cuina extremenya- també reivindiquen un origen regional per aquesta truita, i aporten documents.
Per acabar-ho d’adobar, els gallecs també en reclamen la paternitat. De fet, les truites de patates de Galícia son molt famoses, sobretot tenint en compte l’excel·lent qualitat de la matèria primera, les patates gallegues. A Betanzos se celebra cada any, a mitjans d’octubre, la “Festa da tortilla de Betanzos” i la setmana de la truita, amb degustacions -racions de truita acompanyades de pebrots fregits i pa-. El guanyador del concurs va al ‘Campeonato de Tortillas’ que ‘Lo mejor de la gastronomía’ organitza cada any a Alacant, després de fer-ho al País Basc. De fet, a Espanya solen ser corrents els concursos de truites de patates -per exemple, jo en vaig assistir a una que es feia a la Festa del raval Roig, a Alacant-.
I si l’origen de la truita de patates fos mallorquí? De fet, la primera truita documentada és amb ceba, i és present en un manual conventual de Mallorca escrit en català del s. XVIII. En aquest mateix llibre s’hi fan servir molt les patates -que en d’ altres llocs es varen popularitzar més tard-, una producció que va tenir un gran èxit a Mallorca. Crec, doncs, que és un invent fet coetàniament a Mallorca o, com a molt, no atribuïble a ningú en concret. També a Catalunya hi ha una versió pròpia de la truita de patates, que s’ha fet a les cases particulars i a les cases de menjar. Es fa amb poca patata, tallada a rodelles regulars, i es fa molt prima (i no com un pastís gruixut, com la “tortilla española”) i té ou abundant i ben visible. Si es fa amb patates novelles és una pura delícia, menjada en calent. Altrament, la tradició espanyola de menjar truita de patates freda en els picnics no ha existit a Catalunya, on si bé aquest plat es coneix, no té el valor patrimonial que té per als espanyols -i que per això li han posat “tortilla española”-.
De totes maneres, no he vist mai que els espanyols hagin demanat al Parlament que declari la “tortilla de patatas” “plat nacional espanyol, com ho han fet els de Creixell, a l’Empordà, sembla que dirigits per un savi pollastre molt “entès” en gastronomia, demanant que l’allioli sigui declarat Salsa Nacional de Catalunya pel nostre Parlament. Una veritable bajanada, per ser suaus. En Quim Monzó, de fet , ja ho va postil·lar de forma més contundent. Josep Pla, sens dubte -ja que els de Creixell, reivindiquen l’Empordà- hagués dit que això era una immensa collonada. Aquesta gent, simplement són uns ignorants. No saben que no hi ha un sol allioli, com ells afirmen. Ni tan sols que és una salsa comuna a tots els Països Catalans, a la Provença i a altres països de la Mediterrània.
17 
11 
