La mona d’abans

Repassem 10 referències sobre la mona tradicional que apareixen al Costumari Català de Joan Amades

El dilluns de Pasqua els aparadors de les pastisseries s’omplen d’unes mones cada any més espectaculars. Si bé encara es poden comprar mones senzilles, en format de pastís i amb alguna llaminadura, les que més il·lusió fan als nens – qui s’estranya- són les belles i lluents escultures de xocolata que representen personatges o motius que els agraden. Aquesta dolça orfebreria és un costum modern i probablement, ara, els nens ens tirarien pel cap la mona tradicional. Però com era, la mona d’abans? Joan Amades, al Costumari Català, dedica centenars de pàgines als costums i menges de Pasqua. Hem repassat les referències que fa a la mona de Pasqua i n’hem seleccionat les 10 més interessants:

1) La mona és un costum antic, ja citat a final del segle XV en un poema dedicat a la Mare de Déu i que va ser premiat en un certamen poètic celebrat a València. El vers en qüestió deia així: “Vos deiunes -contral santan quens mina- ara paschau -ab deu la dolça mona”. En aquest certamen també va ser premiat l’immens Roís de Corella.

2) Segons explica el Costumari, les mones eren pels nens -això no ha canviat!- que tot endiumenjats anaven a buscar-la a casa dels seus padrins o dels seus avis.

3) Abans, els ous de les mones no eren de xocolata, eren ous de veritat. Ous durs, amb la closca pintada de color. Sovint portaven al damunt unes tires de pasta que servien per subjectar-los i que estaven disposades en forma de creu, probablement per intentar esborrar l’origen pagà de la mona.

4) Les mones portaven tants ous com anys tenia el nen a qui se li donava. La rebien a partir dels dos anys fins als dotze, que és l’edat en què feien la comunió. És a dir, hi havia mones de fins a dotze ous!

5) La mona s’acostumava a pastar a casa, era un dels pastissos típics de la pastisseria casolana. En aquest cas, estaven fetes amb pasta de pa, potser una mica més pastada i millorada. En alguns indrets, les mones casolanes es feien en forma de nen. Amb les mans, agafava un ou a l’altura del ventre i semblava que li sortís d’allà. De vegades, l’ou se li col·locava a la boca. Un cop fet el ninot, es portava a coure al forn. Altres mones casolanes, sobretot a la Catalunya vella, sovint tenien forma de mitja lluna o corn. Se’n deien qüernes.

Imatges de mones que apareixen al Costumari Català de Joan Amades

6) Les mones també es podien comprar al forn. Hi havia mones de forner que, en comptes de ser rodones o el·líptiques, que era el més comú, tenien forma d’animal. Les que duien de dos o quatre ous simulaven ocells o galls i com més ous tenien, més grans eren els animals que representaven. També era corrent que les mones amb dotze ous simulessin una barca.

7) Als forns també hi venien unes mones planes i amb silueta de be. Acostumaven a comprar-ne les famílies sense nens petits. Segons Amades, podria ser una barreja de dues menges jueves: el pa alís, que és pla perquè no porta llevat, i el xai típic de la Pasqua dels jueus. De fet, a casa nostra, avui era costum fer xai per dinar.

8) Etimològicament, segons escriu Amades, la paraula “mona” provindria del terme àrab “muna”, que era un obsequi que els súbdits feien al seu sultà. Els romans van adoptar la paraula amb el terme llatí “monus”, que significava ofrena. Com que l’ofrena es va començar a fer sobretot en forma de coca o pastís, aquestes postres pasquals es van acabar coneixent amb aquest nom.

9) A València era costum que la gent d’asfalt, el dilluns de Pasqua Florida anés a berenar al camp per celebrar la primavera. Els nens feien volar estels i, a banda de la mona, es menjava llonganissa, enciam, taronges i pa cremat. La cosa acabava amb balls i festejos, però es deia que portava mala astrugància trobar parella aquest dia. Tant és així que, quan saltava a la vista que una parella no arribaria a bon port, es deia que eren “novios de Pasqua”. A Elx, era costum fer esclatar un ou de la mona al front d’algunes de les solteres del grup.

10) Les mones de pastisseria no van arribar fins a mitjans del segle XIX. Els pastissers i confiters van començar a deixar enrere les formes tradicional i van començar a innovar amb formes diferents. Una de les pastisseries que més es va especialitzar en les mones va ser Massana, al carrer Ferran de Barcelona, on encara s’hi pot veure el cartell. La pastisseria va establir el costum de posar, al cim de la mona, la figureta d’un mico, en una picada d’ullet al nom del pastís. D’aquí ve el costum de posar sobre la mona figuretes no comestibles que els nens, després, fan servir de joguina. Massana també va ser la primera pastisseria que va substituir els ous de gallina pels ous de xocolata. Va ser, no hi ha cap dubte, una gran idea.

Nou comentari