La cigala i la galera, uns crustacis lletjos però boníssims

Cigala és un nom legítimament català per indicar un marisc parent de la llagosta i del llamàntol

La cigala és un excel·lent crustaci -de nom lletjot però gust exquisit- té un nom traïdor, per culpa de la intromissió de l’espanyol. En efecte, molta gent -i sovint ho veiem a les cartes dels restaurants, i fins i tot als llibres, com en un de cuina de l’Isma- anomena “cigales”, de forma inadmissible, als escamarlans. Però cigala és un nom legítimament català per indicar un marisc parent de la llagosta i del llamàntol (Scyllarus arctus). La cigala, en efecte, és com un llamàntol o llobregant però sense pinces. Té la mateixa coloració vermellosa, i presenta unes bandes transversals d’un vermell encara més brillant. Les seves antenes s’han convertit en una mena de pales, ben curioses. Ara és escassa a les costes catalanes, llevat de Menorca. Pot fer de 8 a 15 cm, però hi ha una espècie similar més grossa (Scylllarides latus) que pot arribar als 45 cm.  Es diu que alguns dels seus noms (català, occità) obeeixen al fet del soroll com de picament de dits que fa a l’aigua. Tal com ho fan els grills o les cigales de terra.

La cigala (nom oficial, dita també pels pescadors de Llançà) rep també els noms de bugia (Cadaqués, l’Escala) llagosta lluïsa (Blanes), xúia (Arenys de Mar), castanyola (Vilanova i la Geltrú), etc. En espanyol se’n diu cigarra de mar, si se bé se sol preferir el nom gallec de santiaguiño. En francès hom fa servir el nom catalano-occità de cigale, o l’occità de macieta. El nom d’aquest marisc, en  la nostra llengua, té un doble sentit; curiosament, en serbi i croata, el seu nom és kuka, nom que en català també té el doble sentit a què al·ludíem. A Itàlia és magnosa, cicala, etc. A Portugal és cigarra de mar o lagosta da pedra. A Alemanya és Barenkrebs, i a Anglaterra flat lobster o slipper lobster. A Grècia en diuen lyra i a Tunísia ziz el bahr.

N’hi ha diverses espècies, que fan de 14 a 40 cm, algunes de les quals només es troben a les costes americanes on, no obstant, no són consumides.

Els pescadors en treien molt de partit: la feien simplement a la brasa, aprofitant el magnífic receptacle de la seva closca, amb arròs, amb suquet, etc.

La galera , per la seva banda, és un crustaci també força lletjot -i relativament poc conegut- però que té un gust excel.lent. Té poca molla, però no hauria de faltar mai en un bon suquet o una bona sopa, fins i tot a l’arròs, i a qualsevol plat o salsa de peix on calgui aportar-hi gust. Els pescadors ho saben, i li donen tots aquests usos. A més, quan és ovada -o “rimada”, com es diu al nord de la Costa Brava- aquest ingredient suplementari i exquisit es pot menjar directament o formar part d’una picada. “Rimada” és una adjectivació de “raïm” (pronunciat també rim), el nom que tenen a Cadaqués, Llançà etc. les ovades del marisc. Aquests ous els porten les femelles a sobre durant tot l’estiu; aquestes, com passa amb altres crustacis, com les llagostes, a més, són més gustoses que el mascle.

No hem de negar que la saborosa galera té un aspecte diem que particular: amb dues potes replegables (és a dir, que pot semblar  una mena de cuc armat; precisament s’alimenta de cucs marins); la boca s’allarga amb unes pinces dotades de garfis i fortes espines (atenció a l’hora de xuclar-les, doncs!). Per si fos poc, ens enganya: a la cua, que és més ampla que el cap, hi presenta dues grosses taques negres voltades de blanc, com si fossin uns ulls. La resta del cos té un color pàl·lid, groguenc, quasi transparent. Hi ha galeres que poden arribar als 25 cm de llargada, però el més normal és que faci entre 18 i 20 cm, o una mica menys. Viu als fons sorrencs i fangosos, fins a 250 m de profunditat en clots que ella mateixa excava. Es troba arreu de la Mediterrània -a Itàlia també és força apreciada-, a les costes del nord d’Àfrica i a l’Atlàntic, on no en solen fer ni cas. Només cal veure com en diuen els britànics: mantis shrimp, és a dir, “mantis” o pregadéu, com l’insecte. Els francesos també han pres el nom directament del llatí i en diuen squille, si bé els occitans, especialment a Provença, també es refereixen a l’ insecte, i així en diuen prega-diu (prega-deu). A Itàlia, entre altres, rep els noms de pannochia i cannochia; a les costes croates és vabic i a Grècia skouliki. En espanyol se sol fer servir el mateix nom català.

Ara es fan, a l’Ebre, les jornades gastronòmiques de la galera, que cal aprofitar.

GALERES A L’ESTIL CALERO

Els caleros són els mariners de la cala de l’Ametlla de Mar, al Baix Ebre. En aquest indret, anomenat la Frau pels pescadors, hi ha galeres -i d’altres mariscs de la zona, com el llagostí, l’escamarlà o “garagan”, el llamàntol, la gamba-. Aquests caleros tenen una gran importància gastronòmcia en alguns llocs de la Costa Brava ja que hi varen emigrar i aportar els seus plats.

Ingredients

galeres

oli

alls

julivert

tomàquet

ametlles

sal

Elaboració

Poseu una cassola al foc amb un fons d’oli. Feu-hi rossejar l’all, el tomàquet, les ametlles picades. Afegiu-hi les galeres, saleu-ho, afegiu-hi una mica d’aigua, i, quan s’ hagi reduït, ja ho podeu servir.

Notes

Els pescadors aprecien especialment les galeres ovades, ja que el seu raïm té un gust exquisit. Es troben a l’hivern.

És important no coure molt les galeres, ja que la seva carn té tendència a minvar.

Nou comentari