Originari d’Andorra i típic també a l’Alt Urgell, la bringuera és un embotit boterut fet amb diverses parts del cap del porc, l’animal del qual tot s’aprofita. Es diu que, antigament, s’associava el nivell econòmic d’una casa amb la qualitat de la seva bringuera. Així, si un fadrí era d’una família amb bona bringuera, era considerat un bon partit. Era un embotit molt apreciat que no podia faltar mai a taula per Nadal. Abans s’acostumava a menjar curat, com la majoria d’embotits, que es deixaven assecar al rebost per poder anar-los menjant esglaonadament. Actualment es menja tendre, com a entremès o amb pa amb tomàquet, i és molt probable que si demaneu una fusta d’embotits a Andorra o a l’Alt Urgell, la bringuera formi part de la selecció.
A Casa Bernardí, una xarcuteria de Noves de Segre, fa tres generacions que fan bringuera -ells n’hi diuen brenguera– i altres embotits artesans típics de la zona, com la donja, que és un dels seus productes estrella. Dolors Vidal, que ara porta el negoci amb la seva germana i el seu germà, ens assegura que els barcelonins i els francesos que visiten la zona tenen molta tirada per aquest embotit. “És suau, com a mínim el que fem nosaltres. Aquí comprem els porcs a granges de proximitat i els matem nosaltres. Només matem femelles perquè la carn dels mascles és més forta, sobretot si no estan capats”. La seva bringuera fosqueja, com ha de ser, però no és gaire vermella perquè no hi posen mai cap colorant. A més, fan servir un pebre que importen en sacs des de l’Índia: “És molt més car però molt més aromàtic que el d’aquí, que té moltes impureses”, diu Vidal.
A banda de les parts del cap del porc -incloses les cotnes de la careta- la bringuera porta ou. Hi ha qui hi posa, a més, cansalada o espatlla, però diguem que això ja és sortir-se del guió. Pel que fa a les diferències entre la bringuera catalana i l’andorrana, Vidal diu que res, que són la mateixa cosa i que, com a molt, es podria dir que a l’Alt Urgell s’acostuma a farcir el budell més ample, el bisbe, i en canvi a Andorra la bringuera normalment és més prima. Això sí, deixa clar que l’embotit artesà sempre surt diferent: “Encara que seguim la mateixa recepta de sempre, un dia et surt d’una manera i un dia et surt d’una altra. A casa nostra, no hi ha dues brengueres iguals!”
3 
