Ara que les temperatures van pujant i les escaroles comencen a fer figa, arriben les xicoies del Pirineu. És d’aquelles plantes que té tantíssims noms, sempre miraculosament recopilats per la comunitat vikipedista: apagallums, cama-roja, lletsó d’ase, llumenetes, pixallits, queixals de vella, lletissó de ruc, lletsó, lletissó, llicsó i xicoira de burro. I la més coneguda, dent de lleó, que associem amb aquella mena de bola de cotó fluix, plena de llavors, que es bufa per demanar un desig.
La planta també dona un rèdit més, diguem-ne, comptabilitzable. Diverses parts són comestibles. De les flors se’n fan melmelades i les arrels, molt amargues, es torren com si fossin cafè i es fan servir per a infusions. Ara bé, la part més preuada són les fulles, que són arrissades, rugoses i una mica amargues, com l’escarola però amb un punt més aspre i d’un verd molt més fosc.
Les xicoies es mengen arreu d’Europa i de moltes maneres. Fregides, bullides, en sopes, en truites o, com és habitual a Catalunya, crues, a l’amanida. És costum menjar-ne especialment a la Cerdanya i justament en aquesta època, a mitjans de primavera, quan es fon la neu. De fet, des d’ara i fins el juny, si passegeu per la comarca i en els camps d’alta muntanya veieu autòctons ajupits amb un ganivet, és molt probable que no estiguin collint bolets de primavera sinó xicoies. També és una activitat entretinguda, són plantes amagadisses i, a més, cal saber tallar-les d’arrel per aprofitar-ne bé les fulles, que s’arrapen a terra.
La mestressa del restaurant de Puigcerdà la Borda del Ceretà, Georgina Baró, ens diu que s’han de collir quan encara no ha sortit la flor, és a dir quan la fulla és petita i tendra: “Són bones ara al maig, quan es tanquen les pistes, i al juny. Després, quan creixen més, ja no les collim”. Es poden trobar al mercats de la zona, ens explica, però no perquè es cultivin sinó perquè els pagesos en recullen al camp. Hi ha qui les bull o en fa bunyols, però Baró ens recomana posar xicoies a l’amanida, amb una vinagreta dolça que compensi la seva naturalesa agresta.