Arriba tard. Tres quarts ben bons. L’entorn fa agradable l’espera, cal dir. Alguns treballadors del Centre de Manipulació de la Castanya, gent jove, s’apleguen en rotllana al voltant d’una foguera mentre esmorzen a l’aire lliure, cenyits només pel massís boscós del Montseny, magnànim i silenciós. En aquesta finca hi ha l’obrador on es revisen les castanyes que es recullen al bosc, on se seleccionen per mides i on s’emmallen. També hi ha l’agrobotiga on es venen productes derivats de la castanya de la zona. Farina, cervesa, botifarra, formatge, crema, infusions, licor, bombons… fins a quaranta elaboracions! També hi ha castanya torrada envasada al buit per poder-ne menjar tot l’any, no només per Tot Sants.
Quan arriba Joaquim Soler, que és el pare de la criatura, em demana disculpes amb gràcia i tot seguit desapareix. Són quarts d’onze i ja es nota que fa unes quantes hores que va amunt i avall, sense aturar-se ni un moment però, com que la natura acompanya, sense estrès. A mitja castanya.
Finalment, enfilem cap a una castanyeda amb un pick-up que ho puja tot. Al cotxe, per camins boteruts i costeruts, ja veig que aquest home espavilat, amb unes faccions arremangades que li donen un aire de criatura del bosc, té mil fronts oberts. El seu mòbil va sonant. Que si un supermercat, que si els d’una fira, que si un distribuïdor, que si els de l’ajuntament, que si uns periodistes que venen demà… Tothom està interessat en la castanya de Viladrau. Entre trucada i trucada, m’explica que només arriben a cobrir el 20% de la demanda que tenen.
Abans de dedicar-se a la castanya, Soler tenia camps i bestiar. Ell és de Viladrau i estava, diguem-ne, desencisat amb la Fira de la Castanya que se celebra anualment. “Jo veia que no tenia futur. Es venia castanya collida sense permís, no passava controls sanitaris, se’n portava de fora i s’acabava ajuntant amb la castanya d’aquí… Vaig començar a pensar que calia fer alguna cosa”. Les castanyedes representen el 10% de la superfície total del Montseny però a partir dels anys 50 es van anar abandonant. El repte d’engegar un projecte de recuperació, i de fer-ho sense ajuda pública, fa molta pujada. Soler va trigar 6 anys a preparar-lo i en porta 14 fent-lo efectiu. Durant aquests anys, la seva empresa ha pogut recuperar uns 450 castanyers. “En queden molts. Buf! Moltíssims!”
Amb nosaltres venen un parell de nanos que recolliran castanyes. Durant les quatre setmanes d’octubre, una quarantena de recollidors pugen cada dia a les castanyedes, que estan entre 600 i 1.000 metres d’altitud. Actualment, l’empresa ja treballa amb 16 finques, totes privades. De fet, el 90% de la superfície del Montseny és propietat privada, i per tant l’empresa de Soler, Castanya de Viladrau, ha d’arribar a acords amb els propietaris per fer la feina de recuperació i explotació de les castanyedes. Ell té claríssim que la castanya és el futur del Montseny i confia que cada cop més propietaris s’animin a reactivar el seu tros de bosc.
Durant segles, moltes famílies del Montseny van viure del conreu dels castanyers. Del fruit i de la fusta. A partir del segle XVI, amb l’arribada de productes com la patata, la castanya i els seus derivats van deixar de ser un producte bàsic de l’alimentació local però, tot i així, va seguir generant riquesa fins als anys 50 del segle XX. “Fins aquesta època, a Barcelona només es menjaven castanyes del Montseny!”, diu Soler.
A partir dels anys 50, va començar una època d’abandonament i per tant de decadència dels castanyers. Quan va augmentar la qualitat de vida als pobles, molts dels masovers que havien viscut i treballat tota la vida al bosc, van marxar. A més, amb un transport cada cop més ràpid, les castanyes que venien de Galícia podien competir millor i el preu de les catalanes va baixar. Per si no n’hi hagués prou, va arribar el xancre, un fong que va fer patir molt els castanyers. Tot plegat va anar desanimant els propietaris de les finques on hi havia aquests arbres centenaris, que a sobre patien robatoris de grans quantitats de castanya que després els usurpadors venien sense permís. Al final, tots van deixar d’invertir diners en el manteniment d’una plantació que no els resultava rendible.
Ressucitar el bosc
Amb els anys, els fajos, les alzines, els roures, els pins i els arbustos van anar guanyant terreny als castanyers, que es van anar degradant per aquesta competència. “Si els castanyers poguessin parlar, la gent estaria sorda! Fa molts anys que demanen ajuda”, protesta l’emprenedor.
Quan arribem a la castanyeda, la feina feta salta a la vista. És un racó encantador, de conte. Un camí migparteix l’escenari, salpebrat de castanyers antics i joves. Alguns ja llueixen copa, d’altres tot just comencen a fer quatre fulles. A la catifa cruixent del bosc, hi brillen les castanyes. “Goita quantes n’hi ha, això és una passada!” – exclama Soler, com si fos el primer cop que ho veu.
Normalment, l’arbre deixa anar les castanyes sense la clova, que és grandeta i plena de punxes. Però per terra també se’n veuen algunes que encara són dins del pelló, de tres en tres. Es veu que a la nit ha fet vent i han caigut. “Quan les trobes així, s’han de treure amb el peu. Veus, trepitges el pelló i ja surten. El 50% de la feina es fa amb els peus -diu escombrant la fullaraca d’una banda a l’altra. Aquesta castanya no la veies, oi? Doncs aquí estava”. Fa gràcia, tot ho explica amb una emoció reivindicativa, amb to de “fixa’t què t’has estat perdent tot aquest temps!”.
Soler crida fort per arribar als recollidors, que ja han començat la feina. “Ei!!!! No, no!!! Agafeu primer les del camí perquè els cotxes no les aixafin!!! És que quan en comences a veure tantes sota els arbres -em diu- enganxa”.
Perquè els castanyers facin bones castanyes i es puguin recollir, abans cal haver netejat el bosc. “Netejar no vol dir podar la branca grossa i s’ha acabat, eh. No, tot ha d’estar desbrossat com un jardí. De tots aquests castanyers que veus, abans no se’n veia cap. A veure, en aquest tros, tu hi veus algun castanyer? -pregunta assenyalant una zona que encara és junglosa-. No, oi? Doncs aquí n’hi ha un i allà n’hi ha un altre. Què hi ha, ara, aquí? Competència entre arbres, és a dir hi ha molt de tot però no hi ha res de res. Per aprofitar el bosc, cal airejar-lo, els arbres necessiten espai, aire, llum. Mira, aquí està claríssim, aquest castanyer vol créixer. Veus com empeny l’alzina amb la copa? T’ho diu clarament, t’ho demana. Aquesta alzina anirà fora“.
Mentre caminem, les mans se li van omplint de castanyes i va remugant. “Com pot ser que en vegi tantes, però si per aquí ja han passat?! Nois, heu d’afinar la vista, que veig castanyes per tot arreu!!!”. Sí que és un vici, jo també em vaig ajupint per agafar-ne i donar-les al mestre. “Paguem un euro per quilo recollit. Alguns són unes màquines i n’agafen 80 quilos cada dia. Si t’animes, ja ho saps. Ei, que treballar a la natura no té preu!”.
Tot el que treuen del bosc per poder cultivar els castanyers ho acaben aprofitant. També deixen algunes piles de branques a prop dels arbres: “Això és molt important, súper important! Aquestes piles ajuden a mantenir la humitat del bosc i fa que es creïn microorganismes“. Uns microorganismes que són bàsics perquè el cicle dels nutrients del sòl funcioni correctament.
Perquè els castanyers rendeixin, l’ideal és que hi hagi 10 metres de distància entre cada arbre. De vegades, però, deixen competir dos arbres fins que tinguin clar quin és millor salvar: “Mira, aquí en tenim dos que estan en guerra. Un és jove i l’altre és veterà. Fa més bona pinta el jove que el veterà. Abans d’activar els antics hem treballat amb el jovent”. S’ho mira uns segons. “Aquí algun dia haurem de prendre una decisió… Allà, en canvi, el jove no tira perquè goita quina bèstia té al costat!”.
La majoria de castanyers del Montseny, explica Soler, són veterans, de 700 anys. Tenen troncs xatos i amples, amb l’escorça recargolada per algun motiu que té a veure, diu Soler, amb la lluna. “Aquests troncs són tots buits. A partir dels 70 anys, es moren per dins i es composten. Mira, -fica el braç dins d’un tronc foradat i en treu alguna cosa amb la mà- això és terra de castanyer, ens ho demanen per les hortènsies. Has vist quina terra? És una passada, és un dels productes de bosc més buscats, això ja no ho fa ningú!”
I si els arbres són morts des de fa segles, com donen castanyes? “Nooooo! El tronc és mort per dins però el motor, allà baix, sota terra, segueix viu. Nosaltres treballem amb els fills, per dir-ho d’alguna manera. Mira aquest, mira com li hem fet sortir rebrotada! I aquell altre no tenia res, quatre fulles a baix, i mira ara quina energia porta! En només un any!”.
Arbre de moltes vides, un castanyer, si està cuidat, pot renéixer a través dels rebrots. Alguns tenen un tronc foradat, que ja no tanca. Aquests són morts del tot i el rebrot surt de terra, directament de les arrels, encara actives. Però en molts casos, el tronc encara té una capa viva que pot fer córrer la saba i llavors els rebrots neixen del propi tronc. “Els castanyers són brutals, són molt més intel·ligents que les persones!”. Jo ric, naturalment. “Encara recordo el primer dia que ens vam posar a netejar una finca. Una gent gran del poble ens va dir, però què feu, però que no veieu que els castanyers són tots morts? I mira ara, quines copes, això és una meravella! Un cop morts per dins, no han d’estar pendents de mantenir-se del tot i poden dedicar tota l’energia a produir”. Castanyes i també fusta.
Les plantacions de castanyers per a fer fusta, em fa saber Soler, es diuen perxades. Durant segles, aquest material havia tingut un gran valor econòmic. Fins als anys 50, abans de la proliferació del plàstic, hi havia 160 empreses que es dedicaven a la fusta de castanyer. “Ara en som només tres. És una fusta brutal, no fa inxa. Nosaltres l’utilitzem per fer bancs, bigues, taules, tanques… A la gent, això, se li ha d’explicar. La fusta es mesura pels tanins. Com més en té, més es conserva. Quin és l’arbre que té més tanins? El castanyer. Aquests troncs són com pedres, ep, pot ser perillosíssim. Quan podes l’arbre, si cau una branca i pica a terra, pot sortir un tros disparat i se’t pot clavar. Pensa que això ha matat, eh!”.
La castanya de Viladrau
A mi m’agraden crues, cuites se m’encallen a la gola. Demano permís per menjar-ne una i la mossego allà mateix. No té productes químics, al parc del Montseny no està permès utilitzar-ne, o sigui que són 100% ecològiques. És cruixent i alhora tendríssima. No té un sabor tan definit com la nou o l’avellana, però és fresca i un punt dolça. I té poc greix, la meitat de calories que els altres fruits secs. Pelar-la quan és crua és un pal, això sí, la pell de dins és molt amargant i s’arrapa al fruit com si li anés la vida. Si les deixes un parell d’hores al sol, em diu el meu guia, la pell s’afluixa.
Em dóna més consells. “Una cosa molt important. Les castanyes, sempre a la nevera, com faries amb unes pastanagues. El 50% és aigua, si les deixes fora la perden. I les pots tenir com a màxim 15 dies, a partir d’aquí ja perden les propietats. Com abans les mengis, millor. De vegades, hi ha botiguers que no estan segurs de si les vendran o no. I jo els dic: mira, si creieu que haureu de tenir-les allà esperant, no cal que en compreu. És una castanya tan bona, d’un nivell tan alt, que si no l’has de consumir ràpidament val més deixar-ho córrer. Les castanyes que collim avui, en 24 hores ja són a les botigues, això ha d’anar així”.
També remarca que no s’han de comprar mai a granel. “Sempre en bossa, amb el nom d’una empresa”. Les malles de la castanya de Viladrau, de 550 grams, fins i tot porten una etiqueta amb el dia de recollida, el nom del recollidor i la finca d’origen. Segons la mida de la castanya, cada malla val 3, 4 o 4,50 euros. Es poden trobar a moltes botigues, però també es poden demanar per Internet i te les porten on vulguis.
L’any passat se’n van collir 16.000 quilos i aquesta temporada s’espera superar la xifra. “Pensa que el primer any nomes en vam collir 500. La temporada està anant molt bé. Perquè la castanya ompli, el setembre ha de ploure. L’any passat va ploure un dia i aquest setembre ha plogut sis cops, així que ens podem endur una bona sorpresa”. No cal dir que ara, per la castanyada, és l’època forta, però els productes que es fan amb les castanyes de Viladrau, es poden trobar sempre. A més, durant tot l’any també s’organitzen visites guiades per poder veure les castanyedes en recuperació.
L’empresa de Soler va trigar uns anys a poder obtenir beneficis, però ara diu que funciona bé, que n’està satisfet. De moment no té competència, però ell espera que li’n surti. El 90% de castanyers de Catalunya són al Montseny i encara queda molta feina a fer. “Que es recuperessin totes les castanyedes seria el somni”, sospira. Catalunya és el lloc on es mengen més castanyes de l’Estat però la del Montseny, de moment només representa un 2% d’aquest consum. EL 80% ve de Galícia i el 20% de la Xina. “Els xinesos són molt fanàtics de la castanya, molt. Últimament, a la part alta de Viladrau, hi ha una allau de xinesos que agafen castanyes sense permís. També ho fan els catalans, eh, i està totalment prohibit. Per sort ara no és com abans, els Mossos i els forestals sempre controlen i com t’enxampin, t’arreglen!”.
Sí que està permès caminar per aquestes castanyedes, i també collir-hi bolets. De tornada, condueix a deu per hora per poder anar mirant el voral del camí. De sobte s’atura, baixa del cotxe i s’enfila per un mur de terra. Quan torna, em posa uns bolets a les mans. “T’agraden? Tenen llet però són molt bons”. Uns metres més enllà, interromp una trucada: “No pengis, ara torno, que he vist uns rovellons”. I així, fins a arribar a la carretera. O té vista d’àguila, penso, o no ho entenc. Jo, que no estic conduint, miro i només veig fulles. Em ve al cap una frase que m’ha dit ell abans, amb les mans a vessar de castanyes, mentre m’ensenyava amb orgull com ha fet renéixer una part de la història d’aquest territori: “La natura, quan li dónes, et torna“.
Les castanyes de Viladrau i alguns productes derivats es poden comprar en aquesta pàgina web.
