De tortades també se’n fan per falles. Les trobem en la poesia ‘Les falles de Sen Chusep’, dins el Melonar de Valensia (1877), de Constantí Llombart i Josep F. Sanmartín i Aguirre; en transcriurem uns versos:
Per ahón te chires veus,
Portant pera els Chuseps bescuits, tortaes
Y melengues romans d’á dos quinsets.
Una altra poesia on apareixen tortades i falles és ‘La festa de Sant Juseph’, dins Lo romancer valenciá (1888), obra de Francesc Palanca i Roca; en transcriurem una part:
Merengues romans á carros…
les tortades á parells…
les puntes de diamant
pareix que vajen naixent
d’els farols ó els adoquins
de tantísimes qu’en veus!A la resta del País també se’n fan. Les trobem en la poesia ‘Á les Tereses’, publicada el 14 d’octubre del 1888 en el setmanari alacantí El Cullerot; en copiarem uns versos:
El Cullerot felisita
á totes elles en chunt
y pasará á domisili
y vol que tinguen á punt
mantegaes, anisets,
dolsos, tortá, empanaes,
caramelos, pastisets,
madalenes y tortaes,
una botella de anís,
un atra de fondillol,
alguna que atra de rom,
sense que falte el buñol
y aixina en pau y armonía
aniré ¡recontra feta!
donant els dies a totes
pera beume la copeta.
En el número del 17 de març de 1917 del setmanari El Tio Cuc (també alacantí) van publicar la poesia ‘El Sant del Tio Cuc’, on podem llegir que hi havia qui en feia per Sant Josep:
Al Tio Cuc li diuen Pep
y el dilluns es el seu sant
y seguirá la costum
establia fa alguns añs
de selebrar els seus dies
en tota solemnitat,
chuntament en la família
sa chermana y son cuñat
y son nebot el Cuquet
y tendrem gran buñolá
aguardent y vi blanquet
y en acabar de dinar,
seguint també la costum,
al Palamó a berenar
dos chulletes de marrano
en micha lliura de pá
y un got de vi del aixut,
y en despues a pasechar
y a vesitar a Matilde
que també selebra el sant
y te per costum de fer
tots els añs chocolatá
buñols de vent y orelletes
y si es tersia una tortá.
En el setmanari il·licità La Libertad del 8 de juliol de 1917 van publicar la poesia ‘Desde Esprella’, de la qual transcriurem uns versos:
La mar de chiques templaes
de un mirar amable y dols,
anaven ben arreglaes
llevant els mayos á pols
cóm si llevaren tortaes.
El 1931 es va publicar Bolangera de dimonis, del castellonenc (de Castelló de la Plana) Àngel Sánchez Gozalbo, i en el conte ‘La llèpola de Catalina’ apareixen les tortades:
Els tous bescuits, les mengívoles tortades, els rotllets carats, les cruixidores cristines i altres llepolies que li portaven al metge Fabià, li les guardaven per al seu nebot; totes se les menjava el golut de Bernat.
Joan Garí és de Borriana (Plana Baixa) i la seva mare té el costum de fer-li’n una per la seva onomàstica, segons que va escriure (ell) en Senyals de fum:
Avui, nativitat de sant Joan Baptista, ma mare m’obsequia amb un pastís d’ametla, la tortada clàssica que hem menjat sempre a casa. És un dolç tou, groguenc, amb ametla finíssima inserida en l’esponjositat de la massa base. És un luxe petit, modestíssim, suficient fins i tot per a un llépol com jo. M’alegra el dia, com negar-ho. La màgia de sant Joan —ahir, una gentada s’aplegava a mitjanit, a la platja, per celebrar el solstici— es concentra per a mi, i es justifica, en aquesta tortada d’ametla. Aplegats al seu voltant, el món pot ben bé interrompre la seua deriva. Ni ho notaríem.
També les trobem en una cançó popular que enumera els dolços i la temporada; en copiarem una part:
Per Sant Antoni fer rotllos,
per a les bodes tortaes,
i de figues albardaes
que n’hi hagen tots els matins.
A la Terra Alta i el Tarragonès també en fan, com en fan així mateix a la població de Banyoles (Pla de l’Estany). Són idèntiques a les valencianes. Són conegudes d’antic, i abans devien estar més esteses perquè el baró de Maldà en va menjar el 1770, segons relata ell mateix en Miscel·lània de viatges i festes majors:
Quantas pardius, ab una grossa llebra, isqueren a taula, que cazà lo prou destre cazador de escopeta mosèn Joseph Sellarès, que, a no equivocar-me, la dugué de sa pàtria Talamanca! Tal bucòlica en la segona muda. Y àduc un porcell enter rustit, ab un poch de ensiam en la boca. No faltaren plats de llet y demés dulcedo per tants llaminers que hi havia en taula: ampanadas, tortradas y altres cosillas que, ab lo porcell rustit y calabras rustits y enllardats, ab sas platas d’ensiam, no hi eren gens per demés.
L’11 d’agost del 1813, el mateix autor (ara en el Calaix de sastre), en la relació que fa del dinar de tornaboda d’un fill seu ja escriu tortada, tot i que podria tractar-se simplement d’una diferència de criteris entre els correctors:
… no havent faltat circumstància en est convit en tot ben acertat, en bona sopa, escudella de macarrons, la carn d’olla ab tots sos adminículs, los pastelillos, lo relleno de préssecs, los pollastres i perdius ab suc i altres plats en la primera ronda; en la segona i tercera, l’emparedada, la tortada, los ous filats, les cremes i altres golosines, com en les postres los dos formatges gelats de llet i maduixa, i demés reposteria a estos, ab vins usuals, i generosos per més alegria dels convidats, en prova d’esta que llançaren confits uns a altres per bulla, com així a ma perruca, que se m’amagaren alguns.
El romanç Interpel·lació de Carnestoltes va ser recopilat per Joan Amades en Els cent millors romanços catalans, on diu que és una rèplica d’un altre que portava per títol Última disposició de Carnestoltes i que es publicà el 1763. En transcriuré uns versos, amb la grafia actualitzada amb què Amades els deixà:
Los adroguers i forners
quanta ganància amb mi fan
venent melindros, rosquilles,
bescuits i coques amb llard,
dulces, bolados, tortells,
sucres, canyella i cacaus.
Los becos i pastissers
per mi saben despatxar
tortrades, perdius, capons,
gabolets i menjar blanc.
També les trobem en una nadala de la Segarra, de la qual transcriurem una quarteta:
Passanant quan ho sabrà,
lo consell prest baixarà;
baixarà algunes tortrades,
també enseginades.
Llegeix la primera part del reportatge sobre la tortada:
