És un pastís rodó, com un bescuit, però només porta una mica de farina i gairebé tot és ametlla ratllada, o molta, i ous batuts. És, doncs, un pastís important, perquè l’ametla és cara i només es fa servir en dies de molta festa. Ara: com que, fet i fet, porta farina, hi ha forners que l’hi posen en abundància, però aquesta és una altra qüestió. El costum és de fer-ne a les festes grosses: Nadal, festa major, etc. És coneguda arreu del País Valencià i es pot presentar carada o sense carar, segons els llocs. La primera documentació que n’hem pogut trobar és de la poesia ‘A una festa que hi hagué en Sent Domingo’, de l’escriptor i cavaller Pere Jacint Morlà (?-1656); en transcriurem una quarteta:

Ah, pares meus! Què s’han fet

les cassoles d’arnadí,

les tortades, nit de Corpus,

i tants de pagells bollits?

Apareixen, més tardanament, en un parell de papers del segle XVIII; n’és un el col·loqui Del torn de les monches de Sent Cristòfol, del qual transcriurem uns versos:

Simó, digali al paler

que com se descuida tant,

ahí va lo que li dec,

y per a les dos tortades

prenga dos fulls de paper.

L’altre és el Chiste de les filaneres, on un dels personatges, en arribar al café, demana de tot:

¿Qué vol el siñor?

Que servixca de tot lo millor:

traga tortaetes,

bons pastisos y varies cosetes;

traga rom també,

marrasquí, rosa, llet y café;

no li done cuidado,

dúgamos resoli, noyó y curasao.

En el relat La cencerrada, de Vicent Blasco Ibáñez, se celebra un banquet de noces i, per a després de la paella, hi ha preparades les postres:

¿I de dolços? Ave Maria! El tio Sento havia portat de València una confiteria sencera. En els sacs hi havia els confits per a llançar, les ametles ronyoses, els canyellons, tots aquells projectils de sucre i midó, durs com a bales, que omplirien de bonys els caps de la canalla pidolaire; i dins, a l’estudi, es guardaven les coses fines: les tortades cobertes de flors de caramel, coronades per papallones que tremolaven sobre un fil d’aram; els tendres pastissos d’espuma, les safates monumentalment unflades de fruites confitades; totes aquelles delicadeses que des de la porta, pàl·lids d’emoció i xuclant-se els dits amb avarícia, contemplaven els xiquets dels convidats.

A la ciutat de València hi ha costum de fer-ne per Sant Vicent Ferrer. En aquesta data hi ha representacions públiques d’obres teatrals conegudes com a ‘Miracles de Sant Vicent’. Les confraries del sant que hi ha repartides per la ciutat en regalen una als socis perquè passin un bon dia. Hi ha una corranda que fa així:

Sant Vicent porta tortades,

Sant Dionís els tronadors,

orelletes Sant Valeri

i Sant Josep molts bunyols.

El costum porta per nom ‘la bescuitada’. El 26 d’abril de 1960, en una de les poesies que, amb el pseudònim de Roc, Vicent Andrés i Estellés va publicar diàriament i durant molts anys en Las Provincias, trobem aquesta bescuitada:

Demà serà la festa

de Sant Vicent Ferrer,

però tota València

la viu ja, pels carrers:

els altars, les banderes,

dolçaina i tabalet,

i no cal oblidar-ho:

la bescuità, també.

(Bescuità o bescuitada?

Si està bona, igual té.)

El poble viu la festa,

feliç, per tot arreu:

escoltant els miracles

que animen els xiquets,

i ballant la tarara,

si és de bé.

¡Demà serà la festa

de Sant Vicent Ferrer!

Un bon grapat d'ametlles | Pixabay
Un bon grapat d’ametlles | Pixabay

En el setmanari La Traca del 26 d’abril de 1914 van publicar una poesia que portava per títol ‘Festa patronal’, una descripció en vers dels costums que hi havia a València el dia de sant Vicent Ferrer; en transcriurem la primera part:

San Visént el bullanguer,

el de dolsaina y tabal,

el que la sombra y bullisi

pórta sempre per davant,

per que sempre queden liles

qu’así no s’acaben may,

y el festechen y li alsen

per Valensia cuatre altars,

representant pantomimes

que sóls les paródies fan,

de milacres qu’algúns créduls

se varen imachinar.

Grasies qu’entre atres cóses

pera ferli honors al sant,

els Visénts y les Viséntes

el sólen conmemorar

per tradisió, per costum,

per visi o per voluntat,

obsequiantse en golosines

y se crusen molts regals;

procurant que els bescuitets

com la clásica tortá,

no falten may en la taula

segóns lley tradisional,

de tot aquell qu’alardeche

d’entusiástic valensiá.

Vicent Ferrer és un sant que encara és molt venerat a València i la celebració, a més de representacions teatrals, hi inclou una processó, com sol ser costum. La imatge és portada pels carrers i la gent surt a la porta de casa a veure-la passar i fer-li vítols. En el llibre Paisatjes, costums, quadros, escenes i tipos del Regne de Valencia (1914) hi ha la poesia d’Antoni de Cidón ‘La festa de Sant Vicent’, de la qual transcriurem el començament:

Tocá el alba, ha ixit lo sol,

La carrera está enramada,

Ja se sent la disparada

Y les campanes al vol;

Per carrers y carrerons,

Com s’acostuma en tals casos,

Se penjen los rics domasos

En finestres y balcons,

Y els farolets de llautó

De festes extraordinaries,

Pera encendre lluminaries,

Al pas de la procesó.

En lo seu establiment

Bengales té’l boticari,

Y á la porta del clavari,

Ahon hià dos hajes de vent

En més fum qu’ell té de serho,

Dos aranyes de cristal,

Una taula en roig frontal

Y un pabelló de florero.

Ans d’anar al pasacalle

Están los músichs del Oli

Fentse copes de resoli,

Que’n aixó no hiá qui’ls ralle.

Entre coques, aiguardent,

Pastisos y maladenes,

Lo músich major apenes

Si pot en aquella gent,

Que al començar la funció

Ningú porta ja conforme

Les prendes de l’uniforme

Quan toquen á formació;

Y a voltes passa que així

Home d’eixos hiá que al cap

Si porta el kepis no sap,

O si porta un violí.

L’hora aplega, se fa tart,

Y entre molta explicativa

Dispon hu la comitiva

Que pareix un nano fart.

Es Roch el de Matapusa,

Arreglador de parroquies,

Que s’ha fet dos cases propies

Sols en eixa ciencia intrusa;

Y en cada festota, ell es,

Quant ve el tempos de la replega,

El que sempre s’encarrega

De la bolsa dels dinés.

Los colectors marxen ja

En les llistes; los cirials

Y els ramells artificials

Los porta un carret de má;

Darrere, y en pilotet,

Més agüelo que la Taina,

Va el que toca la donsayna

Y el xicón del tabalet,

Fent primors en gola y mans,

Perque no hiá, es cosa clara,

Qui fassa baixar la cara

Als donsayners valencians.

En grans bandejes demprés

Va el regal que en eixe día

Fa als socios la cofradía

Per quatre águiles al mes;

Una estampa —a voltes cromo—

Que lo mateix podrá ser

Lo pare Vicent Ferrer

Que’l Santíssim Ecce-Homo,

Y una pomposa tortada

Que als cofrares fa feliços,

Adornada en tretse aniços

Y una pera confitada.

Entre xicalla y xangleta

Sofocat que no pot més,

Roch va’l cárrech dels dinés

Caminant de mitja anqueta,

Pues en tanta agitació

Que’l suor li cau á gotes,

Com estrena el pobre botes,

Li s’ha sentat lo tacó.

Y cal dir que eixa desgracia

No es tanta per el redoble,

Que al compás del paso-doble

Roch acamina en més gracia.

Sols que al obrir la carrera

Tocant marxa els Oliers

Crida un xich: ¿Per quins carrers

Pegues volta, Coixinera?

Y gracies que’l clarinet

Al pillo deixant la nota,

Li va un sol en la cabota,

Si no s’arma un canyaret.

Mentres comença a bufar

La música una tocata

Que’s mescla de la Traviata,

Ninya Panxa y Trafalgar,

Tots á la caragolá,

Entre’l bombo y los ferrets,

Pegant bots van los xiquets

Rodejant la bescuitá,

Per vore lo que se furta.

Al poch rato ve del horta

El carro que per la porta

Du la enramada de murta,

Y els clavaris, tot posats,

Quan ja está la cosa llesta,

Junts s’en van cap a la festa

Més tous que titots unflats.

Nou comentari