És un pastís rodó, com un bescuit, però només porta una mica de farina i gairebé tot és ametlla ratllada, o molta, i ous batuts. És, doncs, un pastís important, perquè l’ametla és cara i només es fa servir en dies de molta festa. Ara: com que, fet i fet, porta farina, hi ha forners que l’hi posen en abundància, però aquesta és una altra qüestió. El costum és de fer-ne a les festes grosses: Nadal, festa major, etc. És coneguda arreu del País Valencià i es pot presentar carada o sense carar, segons els llocs. La primera documentació que n’hem pogut trobar és de la poesia ‘A una festa que hi hagué en Sent Domingo’, de l’escriptor i cavaller Pere Jacint Morlà (?-1656); en transcriurem una quarteta:
les cassoles d’arnadí,
les tortades, nit de Corpus,
i tants de pagells bollits?
Apareixen, més tardanament, en un parell de papers del segle XVIII; n’és un el col·loqui Del torn de les monches de Sent Cristòfol, del qual transcriurem uns versos:
Simó, digali al paler
que com se descuida tant,
ahí va lo que li dec,
y per a les dos tortades
prenga dos fulls de paper.
L’altre és el Chiste de les filaneres, on un dels personatges, en arribar al café, demana de tot:
¿Qué vol el siñor?
Que servixca de tot lo millor:
traga tortaetes,
bons pastisos y varies cosetes;
traga rom també,
marrasquí, rosa, llet y café;
no li done cuidado,
dúgamos resoli, noyó y curasao.
En el relat La cencerrada, de Vicent Blasco Ibáñez, se celebra un banquet de noces i, per a després de la paella, hi ha preparades les postres:
¿I de dolços? Ave Maria! El tio Sento havia portat de València una confiteria sencera. En els sacs hi havia els confits per a llançar, les ametles ronyoses, els canyellons, tots aquells projectils de sucre i midó, durs com a bales, que omplirien de bonys els caps de la canalla pidolaire; i dins, a l’estudi, es guardaven les coses fines: les tortades cobertes de flors de caramel, coronades per papallones que tremolaven sobre un fil d’aram; els tendres pastissos d’espuma, les safates monumentalment unflades de fruites confitades; totes aquelles delicadeses que des de la porta, pàl·lids d’emoció i xuclant-se els dits amb avarícia, contemplaven els xiquets dels convidats.
A la ciutat de València hi ha costum de fer-ne per Sant Vicent Ferrer. En aquesta data hi ha representacions públiques d’obres teatrals conegudes com a ‘Miracles de Sant Vicent’. Les confraries del sant que hi ha repartides per la ciutat en regalen una als socis perquè passin un bon dia. Hi ha una corranda que fa així:
Sant Vicent porta tortades,
Sant Dionís els tronadors,
orelletes Sant Valeri
i Sant Josep molts bunyols.
El costum porta per nom ‘la bescuitada’. El 26 d’abril de 1960, en una de les poesies que, amb el pseudònim de Roc, Vicent Andrés i Estellés va publicar diàriament i durant molts anys en Las Provincias, trobem aquesta bescuitada:
Demà serà la festa
de Sant Vicent Ferrer,
però tota València
la viu ja, pels carrers:
els altars, les banderes,
dolçaina i tabalet,
i no cal oblidar-ho:
la bescuità, també.
(Bescuità o bescuitada?
Si està bona, igual té.)
El poble viu la festa,
feliç, per tot arreu:
escoltant els miracles
que animen els xiquets,
i ballant la tarara,
si és de bé.
¡Demà serà la festa
de Sant Vicent Ferrer!
En el setmanari La Traca del 26 d’abril de 1914 van publicar una poesia que portava per títol ‘Festa patronal’, una descripció en vers dels costums que hi havia a València el dia de sant Vicent Ferrer; en transcriurem la primera part:
San Visént el bullanguer,
el de dolsaina y tabal,
el que la sombra y bullisi
pórta sempre per davant,
per que sempre queden liles
qu’así no s’acaben may,
y el festechen y li alsen
per Valensia cuatre altars,
representant pantomimes
que sóls les paródies fan,
de milacres qu’algúns créduls
se varen imachinar.
Grasies qu’entre atres cóses
pera ferli honors al sant,
els Visénts y les Viséntes
el sólen conmemorar
per tradisió, per costum,
per visi o per voluntat,
obsequiantse en golosines
y se crusen molts regals;
procurant que els bescuitets
com la clásica tortá,
no falten may en la taula
segóns lley tradisional,
de tot aquell qu’alardeche
d’entusiástic valensiá.
Vicent Ferrer és un sant que encara és molt venerat a València i la celebració, a més de representacions teatrals, hi inclou una processó, com sol ser costum. La imatge és portada pels carrers i la gent surt a la porta de casa a veure-la passar i fer-li vítols. En el llibre Paisatjes, costums, quadros, escenes i tipos del Regne de Valencia (1914) hi ha la poesia d’Antoni de Cidón ‘La festa de Sant Vicent’, de la qual transcriurem el començament:
Tocá el alba, ha ixit lo sol,
La carrera está enramada,
Ja se sent la disparada
Y les campanes al vol;
Per carrers y carrerons,
Com s’acostuma en tals casos,
Se penjen los rics domasos
En finestres y balcons,
Y els farolets de llautó
De festes extraordinaries,
Pera encendre lluminaries,
Al pas de la procesó.
En lo seu establiment
Bengales té’l boticari,
Y á la porta del clavari,
Ahon hià dos hajes de vent
En més fum qu’ell té de serho,
Dos aranyes de cristal,
Una taula en roig frontal
Y un pabelló de florero.
Ans d’anar al pasacalle
Están los músichs del Oli
Fentse copes de resoli,
Que’n aixó no hiá qui’ls ralle.
Entre coques, aiguardent,
Pastisos y maladenes,
Lo músich major apenes
Si pot en aquella gent,
Que al començar la funció
Ningú porta ja conforme
Les prendes de l’uniforme
Quan toquen á formació;
Y a voltes passa que així
Home d’eixos hiá que al cap
Si porta el kepis no sap,
O si porta un violí.
L’hora aplega, se fa tart,
Y entre molta explicativa
Dispon hu la comitiva
Que pareix un nano fart.
Es Roch el de Matapusa,
Arreglador de parroquies,
Que s’ha fet dos cases propies
Sols en eixa ciencia intrusa;
Y en cada festota, ell es,
Quant ve el tempos de la replega,
El que sempre s’encarrega
De la bolsa dels dinés.
Los colectors marxen ja
En les llistes; los cirials
Y els ramells artificials
Los porta un carret de má;
Darrere, y en pilotet,
Més agüelo que la Taina,
Va el que toca la donsayna
Y el xicón del tabalet,
Fent primors en gola y mans,
Perque no hiá, es cosa clara,
Qui fassa baixar la cara
Als donsayners valencians.
En grans bandejes demprés
Va el regal que en eixe día
Fa als socios la cofradía
Per quatre águiles al mes;
Una estampa —a voltes cromo—
Que lo mateix podrá ser
Lo pare Vicent Ferrer
Que’l Santíssim Ecce-Homo,
Y una pomposa tortada
Que als cofrares fa feliços,
Adornada en tretse aniços
Y una pera confitada.
Entre xicalla y xangleta
Sofocat que no pot més,
Roch va’l cárrech dels dinés
Caminant de mitja anqueta,
Pues en tanta agitació
Que’l suor li cau á gotes,
Com estrena el pobre botes,
Li s’ha sentat lo tacó.
Y cal dir que eixa desgracia
No es tanta per el redoble,
Que al compás del paso-doble
Roch acamina en més gracia.
Sols que al obrir la carrera
Tocant marxa els Oliers
Crida un xich: ¿Per quins carrers
Pegues volta, Coixinera?
Y gracies que’l clarinet
Al pillo deixant la nota,
Li va un sol en la cabota,
Si no s’arma un canyaret.
Mentres comença a bufar
La música una tocata
Que’s mescla de la Traviata,
Ninya Panxa y Trafalgar,
Tots á la caragolá,
Entre’l bombo y los ferrets,
Pegant bots van los xiquets
Rodejant la bescuitá,
Per vore lo que se furta.
Al poch rato ve del horta
El carro que per la porta
Du la enramada de murta,
Y els clavaris, tot posats,
Quan ja está la cosa llesta,
Junts s’en van cap a la festa
Més tous que titots unflats.
