El Tortell de Reis (i II): una tradició que no passa de moda

Avui, a tot estirar, el que troba la fava paga el tortell, o bé n’encarrega un altre pel seu compte

Del rossellonés Albert Saisset és ‘Lou gató dals reys’, publicada en Plors y rialles (1893):

Ja·hi ha d’acho agns y pagns,

Tout joust si taníi bint agns,

Ma ban fè ‘na an oune case

—ount hi habie gen da garbe y bone brase,—

Par manjá lou gató dals reys, y par ballá.

Homes joubes y beills, dimousèles y dames,

Couan touts bem, da balen, fet traballá las cames,

La mastresse nous díou: «Are nous cal aná

A bèoure aquey gató coum ba.»

Hi anem. —Qu’ère bel! Coum na feye, da tosse!

Roudoún coum oun cribell, rous com l’ort, paste-fi,

Y coubrin, an antirt, la taoule, qu’ère grosse,

A la bouque an tout hom l’aygue feye baní.

Touts nous hi arroutllem, y touts li fiquem blabe.

N’hi bie oun qua, da couant an couant, nous sa pousabe:

«Aquey qu’agafará la fabe,

Al caldrá fè beoure y cantá,

An triounfe al caldrá pourtá!»

Oy tal! Oy tal! tout hom cridabe;

Y jo cridábi coum tout hom,

Couan ma bari santi calcom

Qua pa las dens ma s’angastabe;

Ranoum d’oun chen! ère la fabe!

Are pla, ma dic, coum farás?

Quèche gen, casibè als·a counèches pas,

Y si pal triounfe hom t’ampougne,

Joube coum ets, plè da bargougne,

Quin ayre bastiol tindrás!

Quine care farás tan totje!

Arreou qua ma soun dit acho,

M’ambisán qua dingou nou ‘spie cap a jo,

Da pa las dents ma trec allo,

Y mou fíqui din da la potje.

Bet ‘ací qu’oun moumen amprès,

Couan dal gató·n’ reste pas mès,

Cadascoú, coum da joust, s’astoúne:

Mè, biam, quine es la parsoune

Qua près la fabe? quí es rey?

Es hore dal counèche, aquey!

Poudèu pansá si trafoujíi!

Da toutes las coulous baníi.

Mè, coum ells, y ancare mès,

Cridábi: aquey rey, ount es?

Na ban souspactá dous ou très.

L’oun díou: es, ben sagourt, aquèche dame atjade,

Qua dèche pas may perdre rès,

Qu’ambe oun moussec sa la manjade.

Nou, díou l’altre, mirèou, allo, quech home beill,

Qua moustoulle tout soul; es ell.

Jo pansábi: parlèou, parlèou, gen chipoutère,

La traparòu pas, la fabère!

Anfi da touts coustats couan ban habè çarcat,

Y res trapat,

Oun d’aquèchous, qua tout din llour cap ou fabriquen,

Y, coum qui·ou ha bist, ambe aploum ou aspliquen,

Sa pose: «Acho, ja sè lou qu’es:

Bièou, aquèchous pastissiès

Soun, al die d’abouy, rouzagats d’abaríci,

Y, par tani mès banafíci, Da fabes als gatós na posen pas cap mès.»

En el setmanari valencià La Traca del 13 de gener de 1917 van fer una sàtira en vers d’aquesta cerimònia, que aleshores, per aquestes contrades, ja havia perdut molta lluentor i la devien celebrar només les classes benestants, per pura inèrcia:

La sena de las bacoras

no va tener comparansa

con la coca de los Reyes

que els cuheters de LA TRACA

hamos ofresido ogaño

a las más ilustres damas

que cuenta en su larga sinta

la susiedat valensiana.

¡Esta sí que fué una fiesta

lujosa y aristocrática,

de la que puede desirse

que allegó handa media cama!

El compañero Minita,

que es hombre que pasta en casa,

se va encargar de la coca

y de meter dentro el haba.

Prodosía admirasión

ver aquella coca en pansas,

que, por lo grande, en el horno

les costó mucho enfornarla.

Cuando nuestros envitaos

la vieron sacar a taula,

miráronse unos a otros

y ampiesaron a palmadas.

—Siñores, dijo Minita

demprés que va dar las grasias,

esta es la coca de Reyes

que ofresemos a las damas;

el haba la tiene dentro,

¡veamos cuál se la saca!

Se hiso a pedasos la coca

tocando a uno por barba,

y antes de tirarles mano,

todas ellas se fijaban

a ver si es que se veía

en algún pedaso el haba.

Pero al fin, aborresidas,

porque no la atahullaban,

cogían cualquier pedaso

y con él s’ancontentaban.

Hubo gran espectasión,

y cuando mayor fué l’ansia

por saber cuála de todas

resultaba afortunada,

cayó María Tofíu

en tierra, toda a la llarga,

y, señalando la gola,

desía:

—¡Aquí tengo la haba!

—Pos no se la trague ostet,

porque tiene que enseñarla,

dijieron a vos en grito

las damas escarotadas;

y dándole en el tosuelo

tres u cuatro bascolladas,

van conseguir que al remate

de la gola la sacara,

y se vió con gran sospresa

que, en ves de haba, era pansa.

Golvieron, aún más alegres,

a su faena las damas,

y cuando, pasao un rato,

algunas de ellas ductaban

de que Minita en la coca

habiera metido el haba,

la higa de Melacabe,

sueltando una carcallada,

se va sacar de la boca

el haba sin mosegarla.

Hubo una traca de aplausos,

y vítoles y algasara

y en un sillón de reposte

fué la reina acolocada.

A su presensia bailaron

cuatro fandangos las damas,

y al tiempo de arretirarse,

ya casi a la matinada,

¡la higa de Melacabe

se quedó dando becadas,

empuñando, con la drecha

a modo de setro, el haba!

La veritat és que tots aquests cerimonials festívols ja fa temps que s’han perdut. Avui, a tot estirar, el que troba la fava paga el tortell, o bé n’encarrega un altre pel seu compte (hi ha llocs de la Provença i el Llenguadoc on la festa dels reis se celebra tots els diumenges de gener). També s’ha fet moda de canviar la fava per monedes (ja és un costum antic, i abans les posaven d’or), figuretes de porcellana o altres objectes decoratius, que fan més il·lusió a la menudalla… però són més perillosos per a la dentadura.

La tendència actual d’aquestes coses, però, és d’anar passant a la història. Als xiquets, abans, ens agradaven aquests jocs innocents, ens arreglàvem amb qualsevol martingala, però els d’ara només tenen temps de jugar a l’ordinador i no se’l deixen fàcilment per un tros de coca.

Però hem de dir que encara té molta acceptació. Anys enrere hi hagué un temps en què va anar de baixa, no sabem per què, però sembla que ara torna a ser moda, sense farcir o farcit de diverses maneres.

Direm també, per acabar, que per algunes regions del nord d’Occitània (la Marca, el Chastèlmelhanés, l’Alvèrnia, el Borbonés, el Carcí, el Roergue, el Gavaldà, el Vivarés i el Delfinat), segurament per influència francesa, en comptes de tortell fan el que anomenen galeta dels reis o fogassa dels reis, una coca redona de pasta fullada. A Maria Roanet, segons que diu en Petit traité romanesque de cuisine, li agrada més la galeta que el tortell:

Personalment, preferesc al tortell la galeta redona —com la lluna—, que es talla en triangles isòsceles. D’entrada perquè es pot farcir amb una crema d’ametles: una crema pastissera ornada amb ametles picades. Es pot decorar per sobre amb un dibuix de rombes: volen dir que han capturat la lluna amb una xarxa, que porten el compàs del consum. Tohom ha rosegat les pastes de fistó en fistó, o la xocolata de porció en porció. Les decoracions geomètriques dels pastissos indiquen el camí a les dents. ¿No representaria això la tornada a l’ordre després de les bogeries culinàries de les festes? ¿Abans del desordre carnavalesc?

Un pastisser fent un Tortell de Reis | Europa Press

Tortell de reis

Ingredients: 500 g de farina de força, 3 ous, 150 g de greix de cuina (segons les regions: oli d’oliva, sagí, mantega, greix d’oca, oli de nous), 150 g de sucre, sucre de llustre, 40 g de rent i 1 fava seca.

Preparació: d’entrada dissoldrem el rent en mig got d’aigua tèbia i, en acabant, posarem la farina al damunt d’un marbre, en farem un clot al mig i hi afegirem el sucre, l’oli, l’aigua del rent i els ous, tret d’un rovell; cas d’utilitzar greix animal, l’haurem liquat prèviament. Ho barrejarem, hi afegirem el rent i ho treballarem fins que la pasta, tot i que molla, es farà consistent i es desenganxarà dels dits; si cal, hi afegirem una mica més d’aigua o de farina. La posarem en un llibrell, l’enfarinarem, la taparem amb un tovalló i la deixarem tovar en lloc tebi per espai d’unes tres hores. En haver tovat la ‘trencarem’ (la pastarem un poc), l’aplanarem i en farem un rectangle d’uns quaranta per quinze centímetres. Seguidament posarem la fava al damunt, l’enrotllarem, farem una mena de botifarra llarga i gruixuda i li farem forma de corona. Untarem un paper de barba amb greix, en cobrirem el cul d’una llanda i, al damunt, hi posarem el tortell. El cobrirem una altra vegada amb un tovalló i el deixarem en lloc tebi. Al cap d’un parell d’hores o tres el pintarem per damunt amb rovell d’ou batut, l’empolsarem amb sucre de llustre i el ficarem al forn, a foc mitjà (200º). En passar un quart d’hora, quan s’haurà ben daurat, el traurem i el deixarem refredar. El costum és d’acompanyar-lo amb vi dolç.

Variants: està molt estés el costum d’afegir-hi fruites confitades i trossejades (uns dos-cents grams), amb part de les quals l’adornarem per damunt. També hi ha qui hi posa un grapat de panses. Hi podem afegir, a més, ratlladures de llimona (o de taronja), un pessic de sal, un polsim de canyella, unes llavors de matafaluga, una copeta d’aiguardent (anís, rom, armanyac) o un rajolí d’aiguanaf. L’aigua de la pasta es pot canviar per llet. Hi ha qui trenca la massa dues vegades. Uns altres el fan amb pasta mare en comptes de rent. Abans de ficar-lo al forn el podem adornar per damunt amb sucre candi. El podem fer més gran o més petit, segons les necessitats. Al Bordelés pasten la massa i, en acabant, hi afegeixen, a poc a poc, un xarop preparat amb una mica d’aigua (molt poca, un decilitre), un bocí de mantega, seixanta grams de sucre, un pessic de sal, una copeta de rom i un rajolí d’aiguanaf; haurem de posar tot això en un cassó i ho deixarem bullir a foc suau per espai d’un parell de minuts. Per algun lloc els farceixen amb cabell d’àngel o amb massapà: farem un cavalló de farciment a sobre del rectangle (a un costat) i l’enrotllarem; una endevinalla catalana els dóna tots per farcits:

Que sóc tort, em diuen,

tot i essent rodó;

a dintre el meu ventre

hi porto un tresor,

que a tothom agrada

perquè és tot dolçor.

El cornard de l’Alvèrnia i algun tros de la Marjarida (Gavaldà) és una coca redona de pasta bamba a la qual, una vegada estesa sobre una llanda de forn, cal fer-li dos talls al centre amb forma de creu i plegar-ne les puntes cap a l’exterior, com en el cas del redort del Pallars, de tal manera que en restarà un forat quadrat. A sota d’una d’aquestes puntes o corns, abans de plegar-la, hi posarem la fava (hi ha llocs on n’hi posen dues, una per al rei i una altra per a la reina). La pasta és prepara amb farina de força, ous, sucre, rent i un pessic de sal, però també pot portar un bocí de mantega. Per alguns llocs hi afegeixen un grapadet d’ametles garapinyades o de peles de taronja confitades. Per uns altres el preparen a partir de pasta de pa, i després hi afegeixen els ous, el sucre i la mantega. Als Monts del Cantal hi afegeixen un rajolí d’aiguanaf. A la Marjarida hi ha qui afegeix a la pasta una culleradeta de sucre vainillat o mig got de nata; uns altres, en comptes d’un tall en creu, n’hi fan cinc o sis, a partir del centre. A les comarques del nord, però, en fan dues botifarres amb la pasta (d’uns vint-i-cinc centímetres de llargària cadascuna, però poden ser més grans o més petits) i després les disposen amb forma de creu o de X, els fan uns talls al llom i n’aixecarem les puntes una mica per tal de donar-los forma de corn; cal posar la fava en un dels extrems. D’aquests darrers, n’hi ha llocs on també en fan per carnestoltes, però llavors no porta fava i són salats.

Galeta dels reis

Ingredients: 2 discos de pasta fullada (d’uns 30 cm de diàmetre), 125 g d’ametla mòlta, 3 ous, 125 g de sucre, 125 g de mantega, aiguanaf i una fava seca.

Preparació: primer de tot posarem dos ous (i la clara de l ‘altre) en un bol i els batrem lleugerament. Seguidament hi afegirem la mantega (que haurà d’estar ben tova), l’ametla, el sucre i un rajolí d’aiguanaf i ho batrem fins que hi haurà una pasta molla. A continuació posarem aquesta pasta al damunt d’un dels discos, l’escamparem (sense arribar a les vores) i hi afegirem la fava. En acabant mullarem les vores amb aigua (amb l’ajuda d’un pinzell), ho cobrirem amb l’altre disc i enganxarem els discos tot prement les vores lleugerament amb els dits. Finalment en farem uns dibuixos per sobre (espigues, espirals, flors, fulles, rombes) amb la punta d’un ganivet, ho pintarem amb rovell d’ou batut (amb un rajolí d’aigua o llet), ho deixarem reposar per espai de mitja hora i ho enfornarem, a 200º. Al cap d’uns trenta minuts, quan haurà pujat i s’haurà daurat una mica per sobre, ho traurem del forn i ho deixarem refredar.

Variants: hi ha qui, abans d’enfornar-la, li fa un trau al centre a tall de xemeneia. Per alguns llocs canvien l’aiguanaf per rom o armanyac; també hi ha qui hi afegeix una mica de sucre vainillat. Uns altres fan al pastís uns talls petits a les vores, tot al voltant. El farciment pot portar mitja dotzena d’ametles amargues (mòltes).

Altres denominacions

Galeta dels reis: galeta secha (Vall d’Anglin), pompa dels reis (Alvèrnia), fogassa dels reis (Delfinat). ‘Galeta dels reis’ és una denominació que es fa servir arreu de l’àrea de localització de la coca.

Tortèl dels reis: còca-hava, garfa (Gascunya), reibeu (Llemosí), cornard (Alvèrnia, Marjarida), pompa dels reis (Alvèrnia, Velai), tibèl (Gavaldà), còca dels reis, fogassa dels reis (Llenguadoc), reiaume (Costièra de Nimes, Provença), pompa deis reis, fogassa, reinatge (Provença). ‘Tortèl dels reis’ és una denominació que es fa servir al Llenguadoc. Tibèl és un derivat de tibar (el pastís, després de cuit, en resta tibant). Reiaume i reinatge eren els noms del banquet que pagava obligadament el rei de la fava, amb els quals, per extensió, s’anomenava també el tortell; el reiaume s’esmenta en la poesia del marsellés Victor Gelú (1806-1885) ‘Lou tramblamen’, de la qual transcriurem uns versos:

Sé jusqu’aro ai agu, rascas,

La favo senso jouïssuro,

Qu’oou men douni ma mouardiduro

Su lou rouiaoume dei richas!

            (Si fins ara hi he tingut, tinyós, / la fava sense fruïció, / que almenys li puga fotre un mos / al tortell de reis dels rics!).

Tortell de reis: rosca de reyes, roscón de reyes (comarques valencianes de parla castellana).

Nou comentari