Hi ha hagut algú, a les xarxes, que s’estranyava que Consum, al seu envàs de suc de préssec hi posés bresquilla. Consum és valencià, per tant és del tot lògic que facin servir aquest darrer mot.
El préssec és una fruita de la primavera i, sobretot, de l’estiu. Després de la pomera, el presseguer (Prunus persica) és l’arbre fruiter més cultivat arreu del món, si bé caracteritza, sobretot, les contrades euroasiàtiques i mediterrànies. Els historiadors no es posen d’acord sobre el seu origen: per a alguns és la Xina, on ja era conegut en el tercer mil·lenni aC, i per d’altres Pèrsia. De fet, el nom en moltes llengües, o varietats del nom, fan referència a aquest país: préssec i bresquilla (País Valencià), “albérchigo” (castellà), etc. En català hi ha diverses variants: bresquilla i préssec (aquesta darrera forma en regressió, al País Vlencià), auberge a la Ribera d Ebre, prèssic a Lleida, i variants locals de bresqulla com ambrequilla i altres, etc. A Mallorca és melicotó. A Banyoles melicotó era una varietat, de color groc i carn dura. També coneixíem els durans, els de sang de llebre (boníssim, de color porpra i blanc; a casa en vam perdre la mena) i altres. A Amèrica el nom corrent sol ser durazno. En francès pêche, destaquen els del Rosselló.
Els antics romans ja li tenien un gran apreci, i els veiem representats als frescos de Pompeia. N’hi ha moltes varietats, algunes desaparegudes.
Per a molts el préssec és la reina de les fruites mediterrànies, enfront del tropical mango. És una fruita delicada, que cal consumir en el seu punt just de maduració. Però té l’avantatge que es conserva molt bé: a Europa, els préssecs en almívar són les fruites conservades per excel·lència. Se’n fan confitures i melmelades de referència, pastes, pastissos, plats (acompanya les carns i aviram com l’ànec o el pollastre). També s’assequen, en forma d’orellanes, i se’n fan licors, resfrescos, sucs, tes,… Els grans xefs han creat famoses postres a base de préssecs, com els préssecs melba, cardinal, Condé, préssecs al vi, préssecs farcits, així com coques i altres pastissos, en aquest darrer cas tradicionals.
La nectarina i el brinyó -nom que es diu sobretot a la Catalunya Nord (brugnon, en francès; Prunus persica, var. Nectarina)- són considerades varietats de préssecs de pell llisa i brillant; es pensa que procedien d’un encreuament amb la prunera, però els botànics s’inclinen a creure que són mutacions del presseguer. Hi ha poques diferències entre la nectarina pròpiament dita i el brinyó; la més destacable és que el pinyol del brinyó es desprèn més fàcilment. N’hi ha varietats primerenques i més tardanes, vermelles, groguengues, blanques; tenen els mateixos usos que el préssec, si bé tenen el doble de sucres. La Catalunya Nord és un dels primers productors de nectarines i brinyons, que són d’una qualitat inigualable.
Tenim també la paraguaià -a Lleida se n’ha fet la mena “platerina”-, vermella, blanca. Hi ha qui sosté que és una altra varietat però, de fet, és també un préssec, això sí més petit i aplanat. Cada cop tenen més èxit i presència perquè solen sortir molt dolces. No sabem d’on ve exactament el nom de paraguaià, que ja apareix registrat al Diccionario de la RAE el 1936. Hi ha qui dieu que vindria de “rosca paraguaya”, un petit pastís aplanat. De fet, un dels noms anglesos sugegreix aquest origen, ja que és doughnut (bunyol, dònut). En anglès també se’n diu flat peach (préssec pla) i saturn peach (pel planeta, suposo)… a Mallorca és “xino”, i en efecte, sembla que vindria de la Xina. A Fraga, terra catalana a Aragó, en diuen mullarero, que és el nom comú del préssec en aquesta localitat del Matarranya.
Hi ha una expressió catalana que fa: “Pela aquest préssec!” Es diu per manifestar a algú la satisfacció amb què se sap que li han donat una sorpresa, bona o dolenta.
Finalment, en portuguès és péssego -que té el doble sentit de vulva, en una expressió popular-. A Itàlia és pesca i la varietat percoca, algunes amb IGP. Es produeixen de la regió del Vènet a Sicília i són d’una gran qualitat, equiparables pel seu renom als préssecs del Penedès -préssecs de vinya-, al de Calanda -varietat tardana-, etc.
PRÉSSECS FARCITS AMB TRUFA
Una elaboració molt senzilla i amb sorpresa.
Ingredients
1/2 kg de préssecs en almívar
nata, la que admeti
Trufa crua:nata i cacau ensucrat (o edulcorat) en quantitat suficient
Elaboració
Col·loqueu les meitats dels préssecs amb la part del pinyol cap amunt en una plata rodona de vidre, afegiu-hi l’almívar i ompliu amb nata la cavitat de cada préssec. Trufa crua: barregeu la nata amb el suficient cacau per tal que adquireixi consistència i poseu-la una estona a la nevera fent que s’endureixi una mica. Introduïu la trufa crua en un mànega amb broquet arrissat i formeu una espiral al buit de cada préssec, al damunt de la nata que hi heu posat anteriorment. Poseu-ho de nou a la nevera per tal que agafi consistència i serviu-ho fred.
Notes
Podeu aromatitzar la trufa amb algun licor: rom, brandi, etc.
Ho podeu decorar amb fideus o flocs de xocolata o uns cordons de trufa fets amb una mànega.
Podeu fer servir crema d’ vellanes (Nocilla, Nutella i similar).
