El mabre és un peix no excessivament conegut. A les nostres costes, no obstant, apareix de tant en tant. Es diu ‘herrera’ en espanyol, ‘marbré’ en francès, ‘mourmoura’ en grec, ‘marmora’ en italià, ‘erla’ en basc i ‘striped seabram’ en anglès. En català el seu nom té poques variants, limitant-se a mabret i mabre. Les formes juvenils es diuen mabreta, mabritjol, etc.
Aquests noms es refereixen al seu color gris platejat, gairebé blanc argentat, amb reflexos grocs i unes bandes transversals de color gris negrós, que li donen un aspecte marbrejat.
Es tracta d’ un peix curiós afectat per un “canvi de sexe” que en recorda algunes peripècies humanes, si bé al revés: el peix, de jove, és femella, i després es converteix en mascle.
És un dels bons “peixos d’escata” apreciats pels mariners, dins de la família dels espàrids, que inclou el sarg, l’orada, el pagre , el dèntol, el pagell, el besuc… És, doncs, un peix blanc de carn exquisida, normalment de mides inferiors a l’orada. Els petits exemplars són deliciosos fregits, i els més grossos -de 20 a 35 cm, amb uns 2 kg de pes- es poden fer al forn, en suquet o sarsuela, o a la sal.
El mabre sol ser abundant a les aigües de Múrcia, origen probable d’aquesta darrera recepta. També es troba a les Balears. El seu nom llatí és Lithognatus mormyrus, i es pot confondre amb un altre peix el nom científic del qual és Puntazzo puntazzo, parent del sarg, que en català s’anomena auradeta o morruda, i no és gaire apreciat a les nostres costes a causa del fet que menja algues i líquens marins, com la salpa. Tampoc els mariners espanyols, provençals o italians, -que l’anomenen, respectivament, sargo picudo o morruda, sarago pizzuto i sar tambour -(nom francès) no l’estimen gaire.
