Avui en dia, si preguntem a la gent de ciutat què és un gínjol, el més probable és que la majoria només sàpiguen dir-nos que és alguna cosa que està contenta. Però el ginjoler és, de fet, un arbre antiquíssim referenciat en textos històrics, literaris i religiosos de moltes cultures. Va ser domesticat pel cultiu fa milers d’anys a l’Àsia -algunes fonts apunten que és originari del nord de l’Àfrica i de l’Orient Mitjà- tot i que també el cultivaven els grecs, els romans i els àrabs, que són els qui sembla que l’haurien introduït a la península Ibèrica.
El gínjol és un fruit que es menja, que és bo i que ara està de temporada. Ovalat, d’un marró que vermelleja i amb una pell llisa i brillant, per fora sembla una oliva grandeta. Curiosament, per dins té un sol pinyol i és molt similar al de l’oliva. Però pel que fa al gust, la textura i el color de la carn, no hi té res a veure i s’assembla sobretot a la poma. És de mossegada cruixent i, com una llaminadura, té un gust ben dolç i un punt àcid.
De fet, abans era una fruita que agradava molt als nens que vivien en entorns amb ginjolers. Bep Al·lès, gastrònom i director de l’històric setmanari menorquí Iris, m’explica que abans, a Ciutadella, quasi totes les cases antigues amb pati tenien un ginjoler. “Era una cosa molt normal. Els que ja tenim 40, 50, 60 anys, recordem que quan sortíem de classe, compràvem una bossa de gínjols a les botigues de barri. Ja d’adolescents, ens trobàvem amb els amics per anar a llocs amb ginjolers i agafar-ne”. Ara, afirma, ja no és tan fàcil trobar-ne, però a Menorca encara hi ha botigues i fins i tot supermercats que en venen. Encara hi ha pagesos que tenen alguns ginjolers al pati de la finca. Si aquests s’acaben, explica Al·lès, les dues cadenes menorquines de supermercats que n’acostumen a vendre els porten del País Valencià, on se’n produeix més quantitat i on els ginjolers acostumen a ser d’una varietat que dóna un fruit més gros i amb una pell més verda.
Des del mercat del barri valencià del Cabanyal, per exemple, m’asseguren que quasi totes les fruiteries en tenen. A Catalunya encara és costum menjar-ne al Montsià i al Baix Ebre, on hi ha hagut ginjolers tota la vida. La Marga Casanova, que té una fruiteria al mercat d’Amposta, en porta cada any. La gent de la comarca acostuma a conèixer-los i se’n poden trobar a diverses botigues. Ella els compra als pagesos de la zona que encara tenen algun arbre a la finca. “Com que arriben molt de cop, no tenen temps de menjar-los i els venen”. Si els de la zona s’acaben, també en compra de valencians.
A Barcelona costen molt més de trobar, però la històrica fruiteria Soley Roser, a la Boqueria, en té cada any. Els compren a Mercabarna, provinents de Lleida, però n’agafen poca quantitat perquè només acostumen a demanar-ne algunes persones grans. A la ciutat, això sí, hi ha dos ginjolers, un als Jardins de Joan Maragall i l’altre al carrer Arimon. Tots dos estan catalogats com a arbres interès local però el d’Arimon, que fa setze metres d’alçada, és molt especial perquè és molt antic, de mitjans del segle XIX. Els veïns de Sant Gervasi van aconseguir salvar-lo el 2011 i ara està protegit. L’acompanya una estàtua on hi ha inscrites frases d’escriptors com Jacint Verdaguer i Blai Bonet que fan referència a aquest arbre.
Els gínjols s’acostumen a menjar tendres però quan s’assequen també són bons, s’assemblen als dàtils. A més, igual que amb la poma o la pruna, es poden caramel·litzar i se’n poden fer melmelades. I de la mateixa manera que es fa allioli de codony, abans era costum fer allioli de gínjol. Tradicionalment, el fruit assecat, les fulles i les arrels, també s’han utilitzat amb pròposits curatius, en infusions o xarops, pel mal de coll i per la febre.
La fusta del ginjoler també és molt valorada i encara s’utilitza per fabricar instruments com les tenores, les tibles i les gralles. Alguns diuen que és d’aquí d’on ve la coneguda expressió “content com un gínjol”. Altres teories atribueixen l’expressió al fet que els gínjols salten i reboten quan cauen de l’arbre, però no hi ha cap evidència que en certifiqui l’origen i per tant l’expressió és a la gran pila dels misteris lingüístics. Mai sabrem del cert perquè els gínjols estan contents però sí que sabem que són molt bons i que només se’n troben fins l’octubre!
1 
