"Venent carxofes i coliflors no hauria pogut sobreviure a la Boqueria"

Eduard Soley regenta la parada més antiga del mercat de la Boqueria, que enguany compleix 180 anys

Assegut a un tamboret, entre ollucos, malangas, ocras, miniverdures, bitxos, salses i llaminadures mai vistes, fa gestions enganxat al telèfon i amb un ventall de papers a les mans. Té 73 anys, està jubilat i el seu fill ha pres el relleu del negoci, però tant és, Eduard Soley encara es preocupa de la seva parada. És la més antiga de la Boqueria. Ell i els seus avantpassats han dedicat la vida al mercat des que l’any 1864 van començar a vendre-hi les fruites i les verdures que cultivaven. La fruiteria Soley Roser ha canviat molt des de llavors, sobretot en les últimes dècades, en què ha hagut d’adaptar-se a un mercat i a un barri que s’han transformat radicalment. Ara, és com un basar de productes del Planeta Terra, un mos de casa per a moltes de les cultures que viuen a Barcelona i un temple pels amants de la cuina de mestissatge.

Els seus quadravis van muntar la parada fa més de 150 anys. Què en sap, d’ells?

Poc. Sé que la parada sempre la van portar les dones de la casa. Abans els mercats els dominaven elles. Els marits ajudaven a muntar la parada al matí i després acostumaven a treballar fora. El meu avi, per exemple, era del Cercle de Caçadors i la meva àvia era la madonna de la parada.

Va ser la família de la seva àvia, doncs, qui va començar la parada?

Sí. Vivien a Sarrià, que era un poble ple de camps. Tenien una horta i baixaven el gènere en carro per vendre’l a la Boqueria, en un espai que llogaven cada mes a l’Ajuntament. Llavors el mercat no estava cobert, hi havia tendals de roba que feien de sostre. En aquesta casa de Sarrià és on va néixer la meva àvia. Jo no la vaig arribar a conèixer, va morir l’any 32, tot això ho sé pel meu pare.

El seu pare tampoc es va encarregar de la parada?

Sí, va ser el primer home que va ficar-s’hi. Però va ser de la quinta del biberó, va estar 6 anys a la mili i quatre a la guerra. Tota la joventut a fer punyetes… Durant aquests anys, la parada la portava una cosina seva. Després, la meva mare també va ser-hi sempre. Ella era pagesa. És que la història és molt grossa. El meu avi matern era l’home de confiança dels marquesos de Güell Sentmenat, que eren propietaris de mig Barcelona. El meu avi els gestionava 18 finques per la zona de Beguda Alta, Piera i tot allò. També portava una finca de Corbera del Llobregat, que és on vivia amb la meva àvia i on va néixer la meva mare. Jo em vaig criar allà, al camp i entre cultius. Bé, i també em vaig criar a la parada, va ser néixer i la meva mare ja m’hi va instal·lar.

Però vostè on vivia?

Jo? Aquí, a la Rambla, com ara. Però anava a Corbera molts caps de setmana i per vacances. Des de ben petit, la meva mare em ficava en un cotxe de línia i m’enviava cap allà.

Criat mig a pagès mig al mercat, el seu futur semblava escrit. Algun cop va pensar de canviar-lo?

Bé, sí, jo de fet anava per arquitecte però el meu pare es va morir quan tenia 17 anys i vaig haver d’entrar a la parada per ajudar la meva mare i una altra persona que teníem. I des de llavors…

La parada Soley Roser ven salses picants i bitxos d’arreu del món

La quantitat de productes exòtics que tenen actualment fa pensar que la fruiteria deu haver canviat molt.

Uf, l’evolució ha estat sideral! Venent carxofes i coliflors no hauria pogut sobreviure a la Boqueria. He hagut d’innovar i diferenciar-me. Als anys 70, la nostra parada va ser la primera tenda de productes congelats d’Espanya. Ara ja és una cosa normal però en aquell moment era tot un què. Després, quan ja tothom tocava els congelats, als anys 80, vaig començar a vendre productes tropicals. Quan la moda es va estendre, vaig moure’m per portar-ne de diferents. Anava a Rungis, el mercat internacional de París, i portava plàtan mascle, iuca i altres productes que intuïa que es vendrien bé entre la gent que començava a viure aquí. Hi ha centenars de cultures a Barcelona, cada una té la seva manera de menjar i jo he anat adaptant la meva oferta a les coses que em demanen. Ara estem molt ficats en el món del picant, cada cultura té les seves salses i els seus bitxos propis. És tot un univers!

I encara viatja per buscar productes?

No, ara ja no cal, tot és més fàcil. La gent ens ho demana, ho apuntem i ho busquem. Pots portar la llavor per fer-ho plantar o pots importar-ho directament.

Entre les coloraines i les formes foranes, també hi treu el cap alguna carxofa…

Sí, aixó no es perd. Ui, i en un magatzem tinc moltes més verdures i fruites de temporada, les venc als restaurants. Tinc proveïdors per aquí i per València. Ara hem patit amb les pluges. Però en fi, això és així, hem tingut moltes èpoques dures.

Alguna en particular?

La primera part dels anys setanta va ser molt trista. Va ser decadent, no hi havia feina i no veníem res. Tenia fills petits i deia, hosti, com ho farem? Vaig treure’m el carnet de camioner perquè com a transportista de Mercabarna sabia que em podria guanyar la vida. Al final del franquisme, aquí hi havia merder cada dia. Entraven al mercat els escopeters de la policia, pam-pam-pam, perseguint la gent, que corria per amagar-se. Un cop, al soterrani de la parada, hi tenia 30 nanos. Va venir un comisari i em va preguntar si tenia gent amagada. Per sort havia tapat l’entrada de la cambra. Li vaig dir que no, que havien tirat cap avall.

Entenc que no va acabar fent de transportista?

No, a mitjans dels anys 70 la cosa va remuntar. Sobretot gràcies a Ramon Cabau, que ens va obrir la ment. Ell tenia un hort a Canet i plantava coses noves, com la rúcula o els canonges. Ho utilitzava pel seu restaurant [Agut d’Avinyó] però també ens ho venia a molts paradistes de la Boqueria. La generació de Ferran Adrià ha estat possible gràcies a Cabau, que va modernitzar la cuina catalana sense perdre’n l’essència. Ens va encendre una bombeta a tots i això va revitalitzar la cuina i el mercat. Del 75 al 85 van ser uns bons temps, ens vam guanyar bé la vida, el negoci era rendible.

El fill d’Eduard Soley (dreta) és la sisena generació al capdavant de la parada

I ara una parada a la Boqueria no és rendible?

No, ara sobrevivim. Tu saps la quantitat de coses que s’han de pagar en un negoci? No pares mai de pagar. A més, aquí no pots tenir treballadors a 800 euros, has de pagar sous d’entre 1600 i 2000 euros perquè s’hi passen més hores. Amb 40 hores no anem enlloc!

El turisme no ajuda?

Sí, nosaltres piquem del turisme, a diferència dels altres mercats, però no n’hi ha prou. Aquí no tenim barri. Tu saps quanta gent viu a la Rambla?

No.

Noranta-set persones. Així és molt difícil mantenir un mercat. Un paradista d’aviram té parada aquí i al Ninot. Diu que no té res a veure, allà es guanya molt millor la vida. Clar, perquè el mercat té un barri al darrere.

Ha vist marxar molta gent?

Mare de Déu! Cada cop hi ha més rotació i els grans van captant més espai. Hi ha un senyor d’Israel que ja té 50 parades. Segueix les normes de l’Ajuntament, és clar, però té molts diners i ho va comprant tot. Ja no queda cap dels amics amb qui vaig créixer. La situació és difícil i sovint no hi ha relleu generacional.

La seva parada no només aguanta, sinó que el seu fill ara en porta el pes.

Sí, jo ara estic jubilat i només vinc als matins, una estona, per fer algunes gestions. Després ja tiro cap a casa per dinar.

A casa seva experimenten amb els productes exòtics de la parada?

Ui, no. Els tastem perquè molts clients ens porten els plats que preparen, però a casa mengem les nostres coses. Coliflors i carxofes…

Nou comentari