Abans que el tió cagués joguines emplasticades, cagava, com diu la popular cançó, neules i torrons. Es diu que les neules, senzilles i alhora sofisticades, van ser inventades per una monja a qui se li va acudir enrotllar una hòstia. Fa prop de mil anys que es mengen però, des de llavors, han canviat molt. “Si una neula et recorda a una hòstia, malament, vol dir que no porta prou sucre”, ens diu Quim Romeu, propietari de Neules Artesanes Sant Tirs. “Una bona neula ha de ser lleugera, no pot ser com la galeta del cucurutxo, però també ha de ser cruixent, que no se’t desfaci a la boca com si fos paper de fumar. El cruixent l’hi dóna el sucre, el caramel”.
Aquest caramel, m’explica Romeu, és el que complica la vida a les màquines que fan les neules. La pasta aplanada i acabada de coure s’enganxa als utillatges que les enrotllen. Si s’enrotllen a mà, amb un bastó prim, aquest problema no existeix, però és clar, alhora en limita molt la producció. Tot i això, hi ha qui encara les enrotlla a mà, com la botiga i fàbrica Casa Graupera, com explicàvem l’any passat. A Neules Sant Tirs, els primers anys, també ho feien així. Els pares de Romeu, que no venien del món de la pastisseria, el 1985 van decidir quedar-se amb una fàbrica de neules del Pla de Sant Tirs, a l’Alt Urgell, un poble que visitaven de tant en tant. A principis dels 90 van comprar la primera màquina i el seu fill, que ara porta el negoci, assegura que la fórmula de la pasta de les seves neules és especial: “Amb la farina i el sucre, hem aconseguit una fórmula perquè a màquina es puguin fer igual de cruixents. Només hi poden competir les neules fetes a mà”. A més, diu, han anat reproduint la maquinària d’abans i, en comptes de tenir algunes màquines, en tenen un munt de petites, així asseguren la qualitat de les neules i, alhora, en poden fer de diversos tipus.
Josep Lluís Nieto, de la centenària marca de galetes artesanes Rifacli -inventors dels coneguts “vanos” i productors d’un munt de varietats de neules-, m’explica que la maquinària de la fàbrica té entre 60 i 70 anys. “Les màquines són les mateixes i la gent també. Hi ha treballadors que van entrar als 13 anys i que ara es jubilen”. Els vanos es fan sempre a mà i també tenen una línia de neules artesanes, tot i que la majoria es fan a màquina: “Els ingredients són els mateixos i les proporcions varien molt poc. I la massa de les artesanes és una mica més gruixuda. Però l’important és que qui faci la massa en sàpiga i que les màquines siguin les d’abans. I s’han de saber mantenir. Les actuals, que són superproductives, no poden fer unes neules de tanta qualitat”.
Tant les neules de Sant Tirs com les de Rifacli es poden trobar a moltes botigues i supermercats, sobretot des de l’octubre fins a Reis. La resta de l’any, han de trobar maneres de vendre-les. A Rifacli, per exemple, fan neules banyades de xocolata que es venen individualment a botigues de llaminadures. N’hi diuen “Mufy”. També fan altres productes amb masses similars, com els vanos, que es venen tot l’any. A Sant Tirs també fan el que anomenen roselles i tulipes, que són com uns petits contenidors fets d’una galeta similar a la neula. També van arribar a fer galetes personalitzades per Starbucks i Disney a Xangai i, els seus Crok’s, que són com unes neules aplanades i banyades de xocolata negra o blanca, se serveixen per acompanyar el cafè a molts restaurants catalans.
Si aquests dies obriu un paquet de neules i no l’acabeu, cal protegir-les de la humitat. “És un producte que no té gens d’aigua, a la mínima que en troba a l’ambient, la xucla i perd el cruixent. S’ha de tancar bé la bossa amb una pinça o posar-les en un pot de vidre”, diu Romeu. Nieto també ens dóna un bon consell: acabar-les d’una tirada! “Dona, si són bones, un paquet es menja de seguida!”, exclama. Doncs mira, sí. Durant la llarga nit de cap d’any, sucades en cava -ara un glopet bombollejant, ara una mossegada cruixent-, tothom sap que es mengen sense gana.
