El blat de moro, infrautilitzat als Països Catalans

La utilització tradicional entre nosaltres ofereix tres formes: panotxes tendres, blat de moro en gra i farina de blat de moro

Aquí no mengem tant de blat de moro com en d’altres països, començant per Amèrica central i del Nord -tortillas mexicanes, arepas, etc.-. També a la Itàlia dle Nord es menja força polenta, així com a certes zones de Romania. Als Països Catalans, no obstant, hi ha un consum tradicional en certes zones del País Valencià i de Catalunya.

El blat de moro és considerat per la FAO (Organització d’Alimentació i Agricultura de les Nacions Unides) com a “primera matèria alimentària” mundial. És a dir, que -segons la definició d’aquesta organització- és un aliment que es menja amb regularitat i en quantitats suficientment significatives per a representar una proporció substancial del subministrament total d’energia. Aquesta definició continua essent vàlida per a bona part d’Amèrica, d’on és originària la planta. La majoria d’ indis atribuïen un origen diví a aquest autèntic regal dels déus, que continua essent la base de plats diversos, dels Estats Units i Mèxic al Perú.

Als Països Catalans el blat de moro -dit també moresc, dacsa, panís, o blat d’Índia a l’Alguer- es va començar a cultivar a una certa escala cap al segle XVIII. Però tradicionalment s’ha utilitzat més per a l’alimentació animal -com ara pinso per a les gallines- que no pas humana. Fins i tot, el consum d’algun dels seus derivats,com la farina o  farro, que després de la guerra espanyola es va haver d’augmentar per la manca d’altres aliments, a vegades és associat a temps de fam i misèria. Certs vegetarians han posat de moda la “polenta” italiana, a base de farina de blat de moro, oblidant la tradició catalana en aquesta matèria (farros. Farinetes, coques de dacsa, roses de dacsa…). En síntesi, la utilització tradicional del blat de moro, panís o dacsa entre nosaltres ofereix tres formes: panotxes tendres, blat de moro en gra i farina de blat de moro (farro). Les panotxes tendres, fetes normalment a la brasa, es fan al País Valencià, i es mengen com un entreteniment de carrer. També es mengen així a Turquia, els Estats Units, etc. També al País Valencià són tradicionals les roses de dacsa, el bonic nom tradicional de les crispetes de blat de moro. Es diuen altres noms locals. Sense deixar aquesta zona, en algunes comarques es fan també diverses menes de coques de dacsa, o coques a la calfor, espècies de pa també conegut al Principat -el pa de panís de les comarques de Lleida-. Les coques de dacsa es fan coent-les al forn -i fins i tot al caliu o a la calfor, com hem dit, o coent abans la farina en un perol-. S’hi poden afegir diversos ingredients i, especialment, arengades, anxoves, ou dur picat, etc. Les farinetes de blat de moro o farro han estat un aliment molt tradicional, i cada comarca de muntanya o amb cultiu de blat de moro n’ofereix la seva variant. N’hi ha dues fórmules bàsiques: ben espesses, podent-se fer una mena de barreta que es llesca i es fregeix (a l’estil de les farinetes de fajol d’Olot, a la Garrotxa, o del hariat de morisco de la Vall d’Aran), o de consistència de sopa cremosa.

Crispetes salades | Pixabay

Hi ha també el farro gironí, que pot portar brou, sagí, col, així com crostonets de pa fregit i petites rostes de cansalada molt cruixent. Les farinetes del Berguedà, amb blat de moro torrat, i la Sopa de ventre d’Osona (i de Brou bufat a Catalunya Nord), fet amb suc de la caldera de les botifarres. Però un dels plats més interessants és l’Escudella de blat de moro escairat, pròpia de comarques com el Berguedà. Se sol fer amb un blat de moro especial, blanc, que s'”escaira” o passa pel molí, a l’estil del blat escairat o picat de Catalunya i el País Valencià. És un plat d’hivern, reconfortant, propi del dia de matar porc i de Nadal. En altres cutures europees el blat de moro hi ha tingut -o hi té- una presència encara més important. Citem els plans tradicionals: talo a Euskalherria, borona boroa al nord de Portugal (es pren amb algun caldo), Galícia, Astúries, la polenta italiana, de les regions de Nord -plenament vigent-, o les farinetes, com la mamaliga de Romania o les que es fan en altres països del centre i est d’Europa. En alguna pel·lícula italiana es veu com aboquen la plolenta damunt la taula, ja que és una massa espessa que es pot tallar, a diferència del farro i fins i tot amb variants de la mamaliga romanesa. Aquesta darrera pot incloure formatge, que es posa a dins de la massa.

FARRO DE BLAT DE MORO I CARBASSA

Les farinetes, farines, sèmoles i farros (noms locals que, arreu dels Països Catalans, designen una mena de sopa cremosa a base d’alguna farina) foren popularíssimes, per esmorzar o per sopar, tant per als infants com també per als grans. Després d’haver-se abandonat -com la carbassa-, ja que s’assimilaven a la fam, ara els podem tornar a recuperar.

Ingredients 

50 g de farina de blat de moro  

200 g de carbassa  

aigua  (1 l aproximadament)

sal

Elaboració

Poseu una olla al foc amb l’aigua i la carbassa tallada a trossets petits i deixeu-ho coure fins que sigui tova. Ho aixafeu una mica amb una cullera. Passeu pel sedàs la farina o “farro” i afegiu-les a l’olla en forma de pluja, sense deixar de remenar amb el batedor, procurant que no es facin grumolls. Proveu-ho de sal, deixant-ho coure uns 20 minuts.

Notes

En el moment de servir és molt bo afegir-li cansalada tallada a petits daus i ben fregida en oli, fins que quedi ben cruixent, així com crostonets de pa fregit. També es pot fer amb llardons.

Si la voleu més substanciosa, aprofiteu un caldo de carn.

En comptes de carbassa també s’hi pot posar alguna altra hortalissa, com col. Si la voleu més espessa, podeu augmentar la quantitat de farro.

Nou comentari