Allioli eròtic

Els plats fets amb una mà de morter o boix tenen, en la cultura tradicional, connotacions sexuals

Tant als Països Catalans com a la Provença, l’allioli i altres plats fets amb una mà de morter o boix, com la brandada de bacallà- sempre fets per homes- tenen, en la cultura tradicional, connotacions sexuals. Es juga alhora amb el símil formal de la mà de morter boix (com un batall que es “branda”- es mou, trempa, empina…) i uns moviments que fan moure allò que els homes tenen entre les cames. La mà de morter es diu boix al País Valencià -de la fusta amb què està feta-, i a Mallorca justament ”boixar”.

Una vegada que portava amb el meu cotxe la maria Aurèlia Campmany per a una taula rodona amb un servidor a Banyoles, de sobte em va dir: “Saps què vol dir boixar?” Li vaig contestar tot seguit  dient “el mateix que cardar o fer-ho”, i es va quedar callada. Amb tot, la mà de morter, tot i ser necessària excepcionalment, no sembla imprescindible -com en el sexe-: així, el meu avi feia l’allioli amb una cullera de fusta (i una cassola de terrissa), i al Concurs d’ Allioli de Creixell (Empordà), un concursant sorprèn cada any els assistents fent l’allioli amb el puny, com una mena d’ allioli fist-fucking!

Com cantava en Joan Pau Giner, de la Catalunya Nord, “l’allioli muntarà, muntarà l’allioli”. A aquesta salsa contundent i “viril” se si li atribueix un joc sexual: “Ring- que-len-ring/entre cames el tinc/com més el remeno/més bonic el tinc” (recollit oralment al meu poble, Vilavenut, al Pla de l’ Estany, ja que ho deia la meva santa àvia). Al País Valencià, igualment, es deia: “Dinguilindín/entre mig de les cames el tinc/quan més oli li pose/més lluent el tinc”. A la cançó tradicional “El rector de Collbató”- que  a casa es cantava de petit- “fer l’ allioli” és fer l’acte sexual, com en la tonada  valenciana que diu “Allioli vol Neleta/i per a poder-li’l fer/necessite el seu morter, perquè jo sols tinc maceta”.

No cal dir que  hi ha una bona tria de glosses mallorquines que parlen del mateix, amb més contundència si cap. Altrament, com és sabut, s’ha suggerit que la maonesa -un allioli esvaït i versallesc-, la més internacional de les salses de la cuina francesa, n’és filla, i hi ha algunes proves que podrien abonar el seu origen menorquí. Aquesta similitud fa dir a Pla, en clau irònica, que “la maionesa no és més que l’ allioli idealitzat i distingit -sense gust d’all, per resumir”. Més càustic i contundent és Vicent Andrés Estellés, que a Les pedres de l’àmfora verseja així: “Jo defensava l’ allioli/aquella sabor, la seua trèmola solidesa/tu, al contrari, defensaves la maionesa/adduint testimonis cultíssims de gourmets/ t’ he de dir, malgrat tot, que la maionesa/és sols un allioli que va eixir maricó”.

En altres plats de la cuina tradicional d’ Occitània i els Països Catalans s’escua el mateix, com en la Brandada de bacallà. Ja en parlarem.

Nou comentari