Vadegust
És exagerat pagar 365 euros per un àpat a DiverXO sense vins?

Fa pocs dies que el singular xef Dabiz Muñoz, propietari del restaurant amb tres estrelles Michelin DiverXo (a Madrid), anunciava que a partir del mes de gener del 2022 augmentaria el preu del menú degustació del seu restaurant dels 250 euros als 365 euros (ambdós preus sense incloure els vins), convertint-se en el restaurant triestrellat de preu més elevat de tot l’estat espanyol. Com era d’esperar, la noticia en ser divulgada per gairebé tots els mitjans de comunicació, ha aixecat una gran polseguera, especialment a les xarxes socials on s’han obert infinitat de debats i comentaris al voltant dels preus dels restaurants d’alta gastronomia.

Les raons que va donar Dabiz Muñoz -triat com a millor xef del món a la gala The Best Chef Awards 2021- per justificar aquest augment van ser que volia garantir la sostenibilitat econòmica del restaurant i oferir unes condicions econòmiques més dignes als seus treballadors. I jo em pregunto: hi ha algú que tingui un negoci i no vulgui guanyar diners? S’ha parlat molt de les condicions dels treballadors del sector de l’hostaleria, i ara que hi ha algú que suposadament les vol millorar, ho criticarem?

Un plat de DiverXO: Xialongbao de porc ibèric adobat amb brou de pernil pota negra i cintes de sépia al pil pil de llimona i ají groc | Facebook Dabiz Muñoz

El xef Dabiz Muñoz, com tota la resta d’empresaris del món mundial, és lliure de posar el preu que li doni la gana al menú degustació del seu restaurant, i el seu èxit només dependrà d’una cosa: que hi hagi clients disposats a pagar-lo. Qualsevol altra consideració, sobra. Si dinar o sopar a Diverxo costa 365 euros sense els vins, o 515 euros amb el maridatge de vins, i hi ha clients que ho paguen, vol dir que el valor de l’àpat és considerat just o assumible per aquests clients. Si no fos així, no hi aniria el nombre suficient de clients per fer-lo viable i el xef es veuria obligat a rebaixar-lo, o tancar. És el que es coneix en termes de microeconomia com l’elasticitat-preu de la demanda.

Tota la resta és parlar per parlar. Si algú té la paciència d’anar seguint les diverses piulades, comentaris i fils que s’han fet sobre aquest tema a les xarxes socials, se n’adonarà que els qui més acarnissadament critiquen els preus dels restaurants, i concretament la notícia de la que és objecte aquest article, són les persones que desitjarien anar-hi i no s’ho poden permetre. És l’expressió de la seva frustració. Evidentment, també s’hi sumen els “haters”, i els que amb un pa amb tomàquet ja són feliços. Cosa que, si fos certa, no explicitarien en els comentaris relatius a la notícia en qüestió.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa