És parenta del gira-sol, té aspecte de gingebre, es cuina com la patata i té un gust que recorda al de la carxofa. Es tracta de la nyàmera, un tubercle originari de Nord Amèrica que va arribar a França al segle XVII i que es va cultivar intensament per tota Europa fins que la patata la va bandejar, relegant-la, sobretot, a ser una menja pel bestiar o un aliment d’èpoques de guerra.
En els darrers anys, les nyàmeres s’han posat de moda a l’alta cuina pel seu gust fi i elegant. És de polpa blanca, de forma allargada i boteruda i és més dura que la patata. Els seus usos culinaris s’assemblen molt als del tubercle més famós del món i per tant es pot fer fregida, al vapor, bullida o estofada i es pot utilitzar per fer purés i cremes. A més, també es pot menjar crua o semi crua: tallada en làmines per l’amanida és molt refrescant. Sigui com sigui, mai no es pela. Té tants bonys que seria un suplici i per tant només cal netejar-la a consciència i avall.
Tot i ser un tubercle poc conegut, el cert és que a moltes zones de Catalunya, a pagès, sempre se n’han cultivat per a l’autoconsum. A la Noguera, per exemple, la gent les coneix com a “patates per confitar” i sempre s’han consumit en conserva, senceres i confitades en vinagre.
També s’han menjat tradicionalment al Berguedà i, des de fa uns anys, una empresa familiar de la comarca, Casabella Natura, les utilitza per algunes de les seves elaboracions. Maria Àngels Casabella ens explica que els seus pares sempre havien tingut nyàmeres a l’hort i que les confitaven, ben fines, en oli i vinagre. Ara, ella i la seva germana Rosa, preparen la vinagreta de nyàmeres amb una recepta molt similar a la dels seus pares, afegint a l’oli i al vinagre una mica de soja i una mica de caiena. “Les venem a algunes botigues i les podem enviar per correu, però gran part de la producció va a Alemanya, allà funcionen molt bé perquè la gent les coneix molt més que aquí”, diu Casabella. Ens recomana posar-les a l’amanida o menjar-les amb una torrada, amb el mateix oli de la conserva. També preparen crema de nyàmeres, preparada amb aquest tubercle, amb porro i amb patata. A casa, m’explica Casabella, només les menjaven en conserva i les que sobraven les donaven als porcs, però en aquests últims anys les germanes han anat descobrint totes les seves possibilitats: “Es pot cuinar com si fos una patata. Si la bulls, fa molta olor de carxofa i l’aigua fins i tot queda verda!”. De fet, en anglès, la nyàmera es coneix com a carxofa de Jerusalem.
A diferència de la patata, les nyàmeres no fan augmentar els nivells de sucre en sang i els nutricionistes la coneixen com “la patata pels diabètics”. Això sí, és una mica indigesta i val més no menjar-ne en grans quantitats.
La nyàmera no és un producte que es pugui trobar a tot arreu, cal buscar-la a les parades de pagès i a les botigues ecològiques o de km 0. Si us hi fixeu, també les podreu trobar en estat silvestre perquè creixen amb molta facilitat. De fet, abans eren considerades com una espècie invasora. Els pagesos, si no s’esforçaven a eliminar-les, quan passaven els discos per preparar la terra, trossejaven les nyàmeres que poguessin haver quedat i després tenien nyàmeres creixent per tot arreu. Acostumen a créixer a prop de les séquies i ribassos i, si el mes de novembre aneu per la carretera i veieu unes flors molt similars a les del gira-sol, sota terra hi trobareu aquest esplèndid tubercle oblidat.
