El boom de la figa d’Alguaire

En aquest municipi del Segrià, en pocs anys la figa ha passat de ser un cultiu secundari a ser-ne el principal. Malgrat la producció massiva, el seu cultiu segueix sent ecològic per naturalesa

A l’Alguaire, la figuera sempre havia estat un dels arbres que acostumaven a tenir els pagesos a prop del mas, per al consum familiar. Durant molt de temps, doncs, va ser un arbre de casa. Als anys 60, un veí del poble amb esperit comercial -l’Escolà, n’hi diuen-, va pensar que podrien tenir bona sortida al mercat i va començar a comprar als pagesos les figues que no es menjaven. Com que la cosa va funcionar, els agricultors van començar a plantar més arbres i la comercialització de la figa es va anar consolidant. Fins fa no gaire, però, no era la protagonista.

La fruita de pinyol, a més de la poma i la pera, han estat els cultius que han aguantat històricament Alguaire -i tants altres municipis de les comarques de Lleida. Però aquestes fruites són cada cop menys rendibles, hi ha molta competència i des de fa anys estan molt mal pagades. Els productors, innovant a través de la tradició, van decidir apostar pel cultiu de la figa, un fruit de la casa que tenia més demanda que oferta. Des de llavors ha anat creixent fins a convertir-se en el cultiu més important del municipi.

En els últims cinc anys, la producció de figa a Alguaire s’ha triplicat. El municipi té més de dues-centes hectàrees de figueres i l’any passat es van collir, agafin-se, tres milions de quilos de figues! Representa el 60% de la producció d’aquest fruit a Catalunya, apunta Elvira Larrègula, regidora de Cultura, Educació i Esports de la població. El 70% s’acaba exportant a l’estranger, a països com França, Alemanya, Holanda, Bèlgica, Anglaterra i Itàlia.

Enguany, encara és d’hora per saber com anirà la temporada, diu Fernando Banyeres, un dels agricultors de la zona. “La figuera va fent fruita durant uns mesos i es va collint a mesura que va madurant. Vam començar a l’agost i si el temps acompanya, en podrem collir fins a finals de novembre”. Aquest és un dels desavantatges que comporta respecte dels arbres fruiters, explica. “Collir la figa és molt més car i difícil. Una persona en pot collir com a molt dos-cents quilos al dia, en canvi de poma, préssec o pera, en pot agafar més de mil. La collita de la fruita es pot fer amb una o dues passades per temporada, en canvi la figa has de collir-la dia sí dia no i acabes fent una cinquantena de passades“. Si costa més d’agafar és perquè l’arbre és voluminós i el fruit és petit. A més, creix d’una manera més disseminada, una figa aquí una figa allà.

Per contra, el cultiu de les figueres porta menys feina i és més barat. No cal aclarir les branques i a l’arbre no li calen tractaments fitosanitaris perquè no pateix de plagues -“de moment”, creua els dits Banyeres. A més, com que el fruit madura de pressa, no té temps d’agafar malalties. És un fruit, doncs, ecològic per naturalesa.

Durant la Fira de la Figa, que se celebra binualment a Alguaire, es pot tastar una coca dolça de figues que fa 25 metres

Als Països Catalans es cultiven centenars de varietats de figues però a Alguaire hi predomina de manera quasi unànime la figa coll de dama negra. Allargassada per la punta, és ben fosca per fora i d’un roig intens i brillant per dins. En boca és carnosa i dolça, bona per postres però també a l’amanida i amb productes ben salats, com el formatge o l’anxova. Se’n poden trobar arreu de Catalunya i cada dos anys se celebra la Fira de la Figa a Alguaire on, entre altres coses, es pot degustar la coca de figues més gran del món. El 2020 no toca fira, haurem d’esperar fins l’any que ve.

La qualitat d’aquesta figa i el seu arrelament a aquest territori fan que sigui un producte candidat a rebre la distinció d’IGP. La secretària de l’associació d’agricultors de la figa d’Alguaire, Mari Carme Arjó, ens diu que a principis d’agost l’ajuntament va passar el projecte al Departament d’Agricultura, que és des d’on finalment s’acabarà sol·licitant aquest reconeixement a Europa. Potser després van darrere de la DOP, una distinció amb requisits més estrictes. Però “pas a pas”, diu Arjó.

Nou comentari