A finals dels anys 50 i a la dècada dels 60, mentre a Barcelona creixia la urbanització salvatge i es creaven barris d’immigrants per absorbir els fluxos migratoris procedents del sud i de l’oest de l’estat espanyol, l’aristocràcia i les noves elits polítiques, econòmiques i socials s’anaven instal·lant a la zona alta de la ciutat, a la part que quedava per sobre de l’Avinguda del Generalísimo (avui Avinguda Diagonal), el que es coneixeria posteriorment com l’”upper Diagonal”.
L’any 1954, Antoni Julià Ràfegas va obrir el restaurant Reno al número 27 del carrer Tuset, fent cantonada amb Travessera de Gràcia. Des de l’inici del restaurant, Julià va procurar que a la carta del Reno no hi faltés cap dels productes de luxe més desitjats pels que s’ho podien permetre, i que no eren senzills d’aconseguir en aquells temps, on encara regnava l’autarquia. Ben aviat es va convertir en un dels restaurant més prestigiosos de Barcelona, i punt de reunió i de socialització de l’aristocràcia i de les més altes elits barcelonines. L’any 1961 es va encarregar al despatx d’arquitectes de Federico Correa i Alfonso Milá una reforma completa del local que el va convertir en un punt de referència del luxe i el confort moderns. En aquells anys, fer un àpat al Reno era objecte de reconeixement social, pel que era freqüent sentir en les converses de les classes més benestants de la ciutat la frase “comemos en Reno”.
El restaurant Reno va ser un punt de referència molt important en la transformació que va viure el carrer Tuset a finals dels anys 60 quan, seguint el model marcat per Carnaby Street a Londres, es va convertir en Tuset Street, manllevant el nom de la pel·lícula ambientada en aquest carrer dirigida per Jordi Grau i Lluís Marquina i estrenada l’any 1968. La irrupció d’agències de publicitat, dissenyadors de moda, agències de models i una colla de comerços i bars singulars el van convertir en l’epicentre de la modernitat a Barcelona.
La cuina del Reno, amb Antoni Julià al capdavant, era d’estil afrancesat. Hi destacaven, entre d’altres plats, els soufflés i les patates soufflé, molt famoses a l’època. Un dels plats més emblemàtics del restaurant van ser les quenelles de llenguado. L’any 1974 el restaurant va ser distingit amb una estrella Michelin i tres anys després, al 1977, va guanyar la segona que va ostentar fins l’any 1985, quan la va perdre i es va quedar de bell nou amb una fins l’any 1992, quan la va perdre i va sortir de l’univers de restaurants estrellats, en un clar indici del seu declivi.
A la dècada dels anys 90 l’esplendor del Reno, que havia estat durant pràcticament tres dècades el restaurant del món dels negocis a Barcelona, es va anar apagant i l’any 1996 l’aleshores propietari, Josep Julià, es va vendre un 50% de la propietat al Grup Paradís, qui va passar a gestionar el restaurant, ara amb el nom de Reno Paradís. En aquesta operació, Julià es va convertir en conseller delegat del grup Paradís. Els canvis que es van introduir en la gestió i en la carta del restaurant no van acabar d’encaixar amb la clientela més fidel del restaurant, que va anar trobant en els nous restaurants de luxe de Barcelona el que ara ja no trobaven al Reno. El mes de juliol de l’any 2007, el grup Paradís va traspassar el restaurant que va passar a mans de Josep Olivé, del grup Olivé, qui en el local del Reno va obrir, l’any 2008, el Two7, un restaurant amb una orientació molt diferent de l’original del Reno. L’any 2017 el Two 7 va deixar pas al restaurant Feroz, que ocupa avui dia el local del carrer Tuset.
