Una de les màximes aspiracions per un bon grapat de restaurants és ser distingit amb una estrella Michelin. Aquest reconeixement és una de les valoracions gastronòmiques més reconegudes i influents arreu del món. Rebre una estrella, a banda d’obrir el camí cap a l’obtenció de la segona i la tercera, significa ser reconegut com un dels millors restaurants, no només del país d’origen del restaurant, sinó de tot el món. El gormands i amants de la bona taula d’arreu tenen molt en compte aquestes distincions a l’hora de triar els restaurants on faran els seus àpats. Per a la gran majoria de la població, anar a un restaurant amb estrella o estrelles Michelin és un fet aspiracional. Per una gran majoria de xefs, rebre una estrella Michelin és la seva màxima aspiració.
Però possiblement això no era així als inicis de la guia Michelin. La guia Michelin va néixer l’any 1900 creada pel germans André y Édouard Michelin com una eina que regalaven als conductors de vehicles francesos per incentivar la compra dels pneumàtics que fabricaven des del 1889 a la seva empresa. Inicialment, era una publicació gratuïta on els conductors hi podien trobar informació útil per als seus viatges: mapes i plànols d’algunes ciutats, adreces de mecànics i tallers de reparació de vehicles, adreces de centres d’atenció mèdica, establiments d’hostaleria, etc.
Deu anys després de la primera edició de la guia de França, l’any 1910 es van crear les guies d’Espanya i Portugal i la d’Alemanya, que es podien identificar per la seva portada de color groc en comptes del color vermell de la portada de la guia francesa.
Amb el pas dels anys, la Guia Michelin anava incorporant millores. L’any 1923 van aparèixer per primera vegada dins de la guia els hotels i els restaurants per separat i valorats per crítics gastronòmics que els concedien una, dues o tres estrelles en funció de la seva qualitat. Així van néixer les que esdevindrien les famoses estrelles Michelin. Al 1923 rebre una estrella Michelin significava, a criteri de la guia, ser distingir com “un restaurant molt bo en la seva categoria”. Rebre dues estrelles significava “un restaurant amb cuina excel·lent, que justifica desviar-se de la ruta per anar-hi”. I tres estrelles, la màxima distinció possible, significava “un restaurant amb una cuina excepcional, que justifica anar-hi expressament”.
La primera estrella Michelin per un restaurant de l’estat espanyol es va concedir a la guia de 1930 i va ser pel Restaurante del Puerto de la ciutat de Valencia. No va ser fins a la guia de 1936 que trobem els primers restaurants catalans guardonats amb estrelles. En aquesta guia apareixien sis restaurants amb estrella, tres amb una: el restaurant Mont Calvari d’Arenys de Mar (Barcelona) i els restaurants barcelonins Euzkadi i Cataluña. I tres amb dues: Font del Lleó, Casa Llibre i Taberna Vasca, tots ells a la ciutat de Barcelona.
L’aleshores Restaurant Cataluña estava situat al número 4 de la Plaça de Catalunya, fent cantonada amb el carrer Bergara. Era propietat de Ramon Perramón i es va inaugurar per la revetlla de Sant Joan de 1914. Joan Amils i Josep Bachs el van adquirir al 1915 i li van donar la rellevància com a restaurant que el va portar al reconeixement de la guia Michelin. Va romandre obert fins al 1954.
La cerveseria-restaurant Euzkadi la va obrir l’any 1932 de la mà d’Esteve Sala i Canadell, un dels empresaris capdavanters del negoci de la restauració a la Barcelona de l’època. Situat al els baixos de la Casa Pons a la cantonada del Passeig de Gràcia amb Casp, era un establiment inspirat en les tabernes del País Basc i en la que es servien plats de la cuina basca. Es va fer molt conegut pel llenguado Euskadi, un plat que visualment presentava els colors de la ikurriña, el blanc per part de llenguado, el verd per part de les mongetes i el vermell per part del pebrot.
Els restaurants que van rebre de cop dues estrelles Michelin, un fet que avui dia representaria el somni més humit de molts xefs, van ser:
El restaurant La Font del Lleó es va inaugurar l’any 1927 per part de Jaume Balet i Viñas en una part de la finca de Santa Caterina, també coneguda com a Torre Güell. Estava ubicat al barri de Pedralbes de Barcelona, al carrer que avui porta el seu nom, un nom provinent d’un lleó de pedra que sostenia un escut del qual brollava una font, popularment coneguda com La Font del Lleó. Aquest restaurant va portar molta vida a una zona, que en aquells temps estava a les afores de la ciutat i on s’hi començaven a establir metges i empresaris.
El restaurant Casa Llibre va resultar del trasllat, l’any 1925, en un mateix espai de la Confiteria de Guillermo Llibre, situada fins aleshores al número 21 de la Plaça Catalunya, i del servei de restaurant del Cafè-Restaurant Ribas a un local situat al número 605-607 del carrer de la Gran Via de les Corts Catalanes, al costat del Palau Marcet i davant dels Jardins de la Reina Victoria. El cafè-restaurant Ribas va continuar oferint el servei de cafeteria al seu local de la Plaça Catalunya, número 23 i de la Rambla de Canaletes número 10. Va ser restaurant de capçalera de l’aristocràcia, la burgesia l’alta societat barcelonina.
La Taberna Vasca es inaugurar l’any 1932 al número 670 de la Gran Via de les Corts Catalanes, al costat de l’hotel Ritz. Ambdós establiments pertanyien als mateixos propietaris. Era un restaurant de luxe decorat i ambientat com una taberna típica del País Basc. La carta estava composada dels plats més típics i tradicionals de la cuina basca. Al capdavant de la Taberna Vasca hi havia Cirilo Santiago Dañobeitia, que dirigia la sala, i la seva dona, la senyora Garnika de Dañobeitia, que estava als fogons. L’època daurada d’aquest restaurant va arribar quan es va incorporar la seva filla, Emilia Dañobeitia, a la cuina del restaurant, fent tàndem amb la seva mare. Van ser les primeres dones cuineres amb rebre dues estrelles Michelin.
Tots aquests restaurants van perdre les seves estrelles l’any 1939, coincidint amb el final de la guerra civil i l’inici de la dictadura del general Franco. La guia Michelin d’Espanya no es va tornar a editar fins l’any 1952 i fins al 1974 no va tornar-hi a haver un restaurant estrellat a Barcelona.
