El Torró d’Agramunt, un clàssic de les festes nadalenques

El torró d’Agramunt és un torró que s’ha avançat als temps i té l’avantatge que des dels seus inicis s’ha elaborat amb porcions individuals”, explica el propietari de Torrons Artesans Vicens, Ángel Velasco, a Vadegust

A l’arxiu històric del municipi d’Agramunt hi ha documentada la cita més antiga que parla de l’elaboració d’aquesta varietat de torró. Es tracten d’unes cartes de l’any 1741 escrites per la família Siscar, uns nobles del municipi d’Agramunt. En aquestes cartes es parla de l’ofici del torronaire i s’explica que a la població hi ha set famílies que es dediquen a l’art de fer torrons. Per aquest motiu, des de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) del Torró d’Agramunt es creu que la tradició es remunta des d’abans del 1714. 

En aquest sentit, Velasco recorda que la família Vicens produeix aquest torró des de l’any 1765, però que hi ha diversos historiadors que relacionen el naixement del dolç amb la rebosteria àrab de la península

Però, la fama del torró d’Agramunt arriba els segles XIX i XX gràcies a la participació dels torronaires a diverses fires i aplecs. A la fira de Nadal de Barcelona els torronaires d’Agramunt van començar col·locant les seves parades estratègicament davant de les cases més cèntriques i van haver de competir amb els torronaires de Xixona, que també aprofitaven les dates per donar a conèixer el seu producte. Per distingir-se d’ells, van decidir vestir-se de pagès: els homes portaven una barretina musca i les dones un mocador de seda blanc al cap. 

A partir d’aquest moment, aquest dolç típic de Nadal va popularitzar-se entre la població catalana. Tant és així que l’any 1872 es va publicar l’obra de teatre la Dida de Serafí Pitarra, on la protagonista era filla d’Agramunt i d’ofici torronaire.

Els ingredients que s’utilitzen per a l’elaboració del Torró d’Agramunt són les avellanes o també ametlles, la mel, el sucre, el pa d’àngel que cobreix els torrons per dalt i baix, i les clares d’ou. La mel és un dels ingredients claus d’aquest dolç i es troba a la recepta perquè antigament molts dels torronaires alternaven l’ofici amb la feina d’agricultor i, per tant, molts tenien el seu propi arner. 

Per a Velasco, un dels grans èxits del Torró d’Agramunt és la seva senzillesa, que l’ha convertit famós arreu. Actualment, la marca Vicens ven aquesta varietat de torró a més de 40 països i té 56 punts de venda al conjunt de l’Estat. “Hi ha molt bona acollida d’aquest torró a França, Abu Dhabi i també als països de l’Amèrica Llatina”, diu Velasco. 

Des de l’any 2000 el Torró d’Agramunt compta amb la seva pròpia IGP i, segons indiquen des del Consell Regulador, en l’actualitat hi ha sis empreses inscrites a la denominació d’origen. Sis empreses que es dediquen a la fabricació del Torró d’Agramunt amb alts criteris de qualitat, perquè aparegui a les taules per Nadal i ens faci entrenar les dents a cada mossegada. 

Torró d'Agramunt | Facebook Torrons Vicens
Torró d’Agramunt | Facebook Torrons Vicens

La primera recepta dels torrons d’Agramunt

Tal com informen des del Consell Regulador de l’IGP Torró d’Agramunt, la primera recepta d’aquest dolç apareix al manuscrit del segle XV Llibre de totes maneres de confits, en concret del capítol XXXII on diu “Per fer torrons d’avellanes”. Aquest n’és el fragment: 

“Per fer torrons d’avellanes torrades amb mel i fer-ne tauletes, prendràs les avellanes i les torraràs; quan siguin torrades les faràs ben netes amb un tros de vidre i que siguin ben netes. Després prendràs la mel, tanta com n’hauràs de menester, en la proporció d’una lliura de mel per cada lliura d’avellanes, la posaràs al foc amb poc foc i la remenaràs bé, en acabat la trauràs del foc i hi afegiràs un blanc d’ou (clara d’ou batuda a punt de neu) per lliura de mel, quan la mel sigui tèbia, i llavors ho remenaràs fortament una llarga estona. Ho tornaràs al foc i que cogui fins que sigui cuita, remenant sempre amb poc foc.

Per conèixer quan la mel és cuita és explicat al capítol de la pinyonada. (Per conèixer quan la mel és cuita, agafaràs la mel i la posaràs en una escudella d’aigua freda i aquella mel que hi hauràs posat s’ha de trencar com a vidre; així mateix, n’hi ha alguns que la masteguen amb les dents, i si s’empega a les dents no és cuita, però si és cuita no s’hi empegarà, sinó que es trencarà com a vidre). Cuita la mel la trauràs del foc, agafaràs les avellanes les hi afegiràs i ho mesclaràs bé. Després ho estendràs tot i en faràs tauletes de calent en calent de la mida que vulguis”. 

Nou comentari