El 1929, l’any en què Barcelona passaria a la història per ser la seu de l’Exposició Internacional, arribava a Barcelona, des d’Alcoi, el matrimoni format per Lluís Rodríguez i Elisa Vilaplana. Aquesta parella va obrir al carrer de la Cera, fent cantonada amb el carrer Reina Amàlia -aleshores “barri xino” i avui barri del Raval- una casa de menjars que van anomenar Can Lluís.
Oferien una cuina basada en el receptari de la seva terra de procedència, i que poc a poc van anar ampliant amb plats de la cuina tradicional catalana. Can Lluís va ser conegut popularment com “can mosques” per la quantitat d’aquest insectes que es reunien al voltant de les bótes de bacallà en procés d’assecat que hi havia al voltant de les portes. La situació del restaurant, molt propera a les zones més canalles de Barcelona, va propiciar que es convertís en punt de trobada d’artistes, escriptors, intel·lectuals i bohemis de tota mena.
N’eren clients habituals els actors i músics que actuaven en els locals del Barri Xino i del Paral·lel, com el cantautor de rumba catalana Peret, la Trinca, Ovidi Montllor, els escriptors Manuel Vázquez Montalban, Terenci Moix,… i també punt de visita obligatori dels artistes que arribaven d’arreu per actuar a Barcelona com Vittorio Gassman, Sara Montiel, José Sacristán, Tip i Coll, o personatges com el premi Nobel José Saramago, entre molts d’altres, i que van arribar a emplenar en els 90 anys d’història del restaurant fins a cinc llibres de firmes.
El restaurant va ser immortalitzat per escriptors com Manuel Vázquez Montalban, qui el va fer servir d’escenari d’una de les novel·les del seu personatge més famós, el detectiu Pepe Carvalho, qui va gaudir d’una de les especialitats de la casa, l’olleta d’Alcoi: una suculenta escudella alacantina, seguida d’una espatlla de cabrit al forn, rematant l’àpat fumant-se un Cerdán, un puro produït per un industrial barceloní a Santo Domingo. També l’escriptor Carlos Ruíz Zafón el fa aparèixer en la seva novel·la “El presoner del cel”, com a escenari d’un àpat entre els personatges Daniel Sempere i Fermín Romero de Torres, on van gaudir d’un fricandó de vedella, plat que cuinaven de manera superlativa.
Can Lluís es va fer molt conegut arran del tràgic incident que va patir el gener de 1946 i que marcaria la història del restaurant. Una parella d’anarquistes es trobaven dins del restaurant quan la policia va irrompre per detenir-los. En veure’s acorralats, un dels anarquistes va fer esclatar una bomba que va provocar la mort de Lluís Rodríguez, el propietari del restaurant, i d’un dels seus fills. La policia va abatre a l’anarquista autora de l’atemptat i va detenir al seu company.
Els efectes que l’explosió va deixar dins del restaurant, concretament al terra del menjador, es van poder veure fins que el restaurant va tancar. Després de la tràgica i inesperada mort del fundador, va agafar les regnes del local la segona generació, que el va gestionar fins al 2003, any en que va passar a la tercera generació. Aquesta estava encarnada pel matrimoni format per Ferran Rodríguez Abella i Júlia Ferrer, a qui tocaria viure i gestionar el darrer capítol de la història d’aquest emblemàtic restaurant barceloní.
La vida d’aquest mític establiment es va veure truncada de sobte aquest mateix any, quan després que el fessin tancar a causa de la pandèmia, la propietat del local -un fons d’inversió israelià- amb la que ja tenien un conflicte obert des del 2015 -derivat de la revisió del lloguer del local provocat pels canvis en la Llei d’Arrendament Urbans- va fer un desnonament forçat dels llogaters del local, al qual aquests van respondre amb una demanda, que es dirimirà en el jutjats. Quan el jutge dicti sentència veurem si el tancament de Can Lluís és un punt i apart o un punt i final.
