És ben curiós que els escrits gastronòmics d’un desmenjat s’hagin convertit amb el pas dels anys en paraula de Déu. La seva figura és omnipresent en qualsevol escrit gastronòmic amb pretensions literàries. L’Evangeli gastronòmic, segons Josep Pla, és un llegat que ens estimula i ens constreny al mateix temps. La seva influència no és estranya: d’una banda, no anem sobrats de referents i, de l’altra, el Senyor Pla escriu bé, excepcionalment bé, tal com ell va descriure literalment la prosa neta, culta, desvetllada i feliç del menorquí Pere Ballester, notari frustrat com ell. La seva adjectivació precisa, empordanesa, notarial, és subjugant. Per aquest motiu embafador, podríem acabar acceptant que el corball és el millor peix de la mediterrània. Però aquesta afirmació és radicalment mentida i un insult a l’escórpora, com moltes de les boutades culinàries que escriu el senyor Pla, amb tots els respectes per l’avi venerable. Comparteixo amb Albert Molins, molt més escèptic que jo en aquest article “Josep Pla y la búsqueda de un tiempo y cocina perdidos” a The Foodie Studies, l’opinió que la millor manera de reivindicar la figura del corresponsal de “La Veu de Catalunya” és criticar-lo. De fet, la millor manera de posar en valor qualsevol tradició és posar-la en dubte. Això és el que cal fer també amb la cuina tradicional que l’autor de Palafrugell enyora. Quan descobrim que el llegat és una meravella, si ho és, podem afirmar que tot el que no és tradició és plagi, en la línia més radical d’Eugeni d’Ors, per quedar-nos ben plantats i immòbils en principis irrefutables que Pla ens ha encolomat com a veritats absolutes perquè escriu bé, excepcionalment bé.
El fet més sorprenent de l’impacte de l’autor de “El que hem menjat” és que un conservador, misogin i col·laboracionista a l’estil pagès amb el franquisme, fos capaç de captivar a la gauche divine en el seu incipient descobriment de la gastronomia com a arma carregada de futur, com la poesia. D’aquesta fascinació en recollim els fruits en forma de sobredosi de cites de l’escriptor empordanès, algunes falses o mal atribuïdes, com la llegendària de definir la cuina com el paisatge al plat. No tinc cap certesa de l’origen d’aquesta brillant afirmació, però crec recordar que Núria Bàguena, a qui sempre crec, em va explicar que el creador era Llorenç Torrado, amb motiu del I Congrés de Cuina Catalana. Agrairé molt qualsevol comentari que m’ho certifiqui. En tot cas, segur que la Núria em corregirà si vaig errat. La qüestió és que el llegat dels gastrònoms dels setanta i vuitanta, grans escriptors també com Néstor Lujan o Manolo Vàzquez Montalban, en tenir sempre Pla com a referent, han posat en safata de plata que qualsevol aprenent citi en articles, xerrades o tesis el nom de Pla en va. Tant serveix per reivindicar l’ecologisme culinari, el quilòmetre zero, el producte de temporada i proximitat, la cuina lenta i de reaprofitament com l’economia circular. I, tot plegat, és un gran mèrit seu per avançar-se mig segle a aquests conceptes.
Com a lector compulsiu de llibres i textos gastronòmics, admiro molt més el seu petit opuscle titulat “Alguns grans cuiners de l’Empordà”. Com en “El que hem menjat”, tant el títol com el tema són enganyosos pel missatge final que ens queda. Si en el segon em queda la sensació d’un llibre gastronòmic gairebé polític, en el primer, emmascarat en la més brillant hagiografia que he llegit mai d’uns cuiners fonamentals per entendre la cuina catalana del segle XX, allò que ens resta després de la lectura és una declaració de principis gastronòmics amb plena vigència en l’actualitat.
Tanmateix, cal tenir en compte que la cuina que li agradava a Josep Pla és una cuina de minyones o, com a mínim, de dones que es dediquen de sol a sol a les tasques de la llar. És a elles a qui fa responsables de la pèrdua d’una cuina que ja no existeix per no dedicar-hi prou temps. I a pesar d’això, en cap moment els reconeix la maternitat del patrimoni gastronòmic que és el seu paradís perdut: és una apropiació masculina d’un coneixement femení. En el fons, el llibre explica a través de la cuina la desaparició del món on ell va viure.
En realitat, el record gastronòmic que tinc jo de primera mà de Josep Pla és de l’home que xarrupava sopa en un restaurant de luxe amb un soroll ostensible quan a casa no m’estava permès. Això passava a finals dels anys setanta al Motel Empordà i ho explico en aquest article: Elogi d’uns vells rondinaires. La qüestió era que el meu pare sempre volia seure vora el vell de la gorra perquè ambdós eren grans conversadors. De totes les vegades que hi vam anar, quan jo tenia pocs anys, només li vaig veure menjar sopa de farigola o sopa de menta. I sempre amb aquell soroll que ressonava per tota la sala silenciosa. Fins i tot, una nit va aconseguir indignar a una senyora francesa amb abric de pells d’animal mort que bevia Moët Chandon i menjava ostres. L’anècdota ens va fer tant riure que, a partir d’aquell dia, el pare va decidir que les sopes -aliment de pobles civilitzats segons el senyor de la gorra pels motius que explico aquí: Els pobles civilitzats mengen sopes– s’havien de menjar xarrupant i fent aquest característic so lúdic, litúrgic, que expressa felicitat i humanitat. Us recomano que feu aquesta ostentació gutural en homenatge a Josep Pla mentre el citeu, que sempre queda bé.
