Hi va haver un temps en què acabar un àpat amb unes postres elaborades a la mateixa cuina era gairebé tan important com el plat principal. Cremes, coques, fruites cuinades, elaboracions amb llet o receptes d’aprofitament formaven part d’un repertori dolç que variava segons la comarca i l’època de l’any.
Algunes han resistit. La crema catalana continua apareixent a moltes cartes i la mel i mató manté una presència considerable. D’altres, en canvi, han anat desapareixent dels restaurants i han quedat relegades a algunes cases, pastisseries o establiments especialitzats. Recuperem algunes d’aquestes postres tradicionals catalanes avui molt menys visibles.
Menjar blanc
Llet -tradicionalment també d’ametlles-, sucre, midó, canyella i llimona formen part de les diferents versions d’aquestes postres d’arrels antigues. El menjar blanc continua especialment vinculat a Reus i al Camp de Tarragona, però fora del seu territori és difícil trobar-lo habitualment a les cartes.
Postres de músic
No necessiten fogons: fruita seca i fruita dessecada, habitualment acompanyades d’un got de vi dolç o moscatell. Ametlles, avellanes, nous, panses o figues seques componien unes postres tan senzilles com representatives de la cultura mediterrània.
Pijama
No és una recepta medieval ni pagesa, però sí una peça de la història gastronòmica catalana del segle XX. Creat a Barcelona, el pijama combinava flam, gelat, fruita en almívar i nata. Durant dècades va ser un clàssic de restaurants i fondes. Avui trobar-ne un és gairebé un exercici de nostàlgia.
Brossat amb mel
El brossat, especialment arrelat al Pirineu i altres zones de muntanya, comparteix família amb el mató, però presenta característiques pròpies. Servit amb mel, permetia convertir un producte lacti senzill en unes postres sense necessitat de grans elaboracions.
Peres al vi
Cuinar la fruita ha estat una manera tradicional d’allargar-ne la vida i transformar-la en postres. Les peres cuites amb vi, sucre i espècies van ser durant molt de temps una elaboració habitual. Ara sobreviuen en algunes cartes de cuina tradicional, però han perdut protagonisme davant de postres més modernes.
Pa amb vi i sucre
Tres ingredients expliquen unes postres —o berenar— que avui sorprendrien molts comensals. El pa s’amarava amb vi i s’hi afegia sucre. Era una preparació domèstica d’aprofitament, pròpia d’una època en què llençar el pa sec no era una opció.
Coques dolces
De sucre, de forner, de recapte dolç o vinculades a festivitats concretes, les coques formen un univers propi. Tot i continuar ben presents a forns i pastisseries, és menys habitual trobar-les com a postres en una carta de restaurant.
Llet fregida i cremes casolanes
Cremes, llets espessides i altres preparacions fetes amb ingredients quotidians van ocupar durant anys un lloc important en les postres domèstiques. Moltes han anat cedint terreny a pastissos, gelats i elaboracions de restauració més contemporànies.
Un patrimoni dolç per recuperar
La desaparició d’aquestes postres de moltes cartes no significa que s’hagin extingit. Algunes continuen fortament arrelades al seu territori i d’altres sobreviuen gràcies a receptaris familiars, fondes i pastisseries.
En una època en què la cuina reivindica cada vegada més el producte local i les receptes tradicionals, potser també és moment de mirar el final de la carta. Perquè el patrimoni gastronòmic català no només es conserva entre entrants i plats principals: també arriba a taula amb la cullera de les postres.
