A Catalunya hi ha excel·lents produccions tradicionals de patata, com ara a la Selva, la Noguera, la Cerdanya i el Maresme, així com Lallroca (aquestes darreres, com abans les del Maresme, s’exporten al Regne Unit). També tenim les patates del bufet d’Orís. Se celebren diversos festivals i mercats de la patata: a Molló, Vilallonga de Ter, el mercat de la trumfa d’Orís, a Osona (diumenges d’octubre), etc. Segons el lloc, en podem dir patata, trumfa trumfo, pataca, patana, creïlla (País Valencià) o pomata (l’Alguer).
Segons un document de la FAO (Roma, 1981), “en conjunt, els cereals, les fècules i la fruita han constituït la base de la dieta humana al llarg de la història”. La patata, un dels primers aliments de la humanitat, ha salvat dues nacions de morir de fam i ha provocat una guerra. D’una banda, els quítxues del Perú que, arran de la invasió espanyola, varen poder resistir la conquesta amb aquest aliment “secret” que, des de temps immemorials, cultivaven a l’altiplà andí. N’hi havia -i n’hi ha- moltes menes i usos: tant en fresc com conservada -incloent les patates en forma de chuño, del quítxua ch’uñu, que vol dir trumfa gelada i assecada-. De l’altra, els irlandesos varen resistir la invasió anglesa del segle XVIII i la terrible fam de 1846-48 -episodis que varen reduir la població a xifres mínimes, i provocaren l’emigració de més de 2 milions de persones- gràcies a les patates que guardava la terra, reservades als animals, o bé destruïdes pels anglesos.
La patata és l’únic aliment que ha donat nom a una guerra: “Kartoffelkrieg”, o sigui, “Guerra de la Patata” (1778-79). En aquesta Guerra de Successió de Baviera, Frederic el Gran de Prússia es barallava amb l’exèrcit austríac sobre quin era el bon moment per a sembrar els tubercles, que ell creia que era durant la Lluna Nova. Ambdós exèrcits lluitaven per emparar-se de les respectives collites de patates, fins que l’esgotament de queviures i l’hivern van obligar a la capitulació.
En llengua quítxua, papa (nom que s’ha mantingut a Amèrica Llatina, Canàries i Andalusia) vol dir, precisament, patata. Les patates foren observades ja el 1492 , amb el “Descobriment”. Pedro de Cieza, company de Pizarro, ja en parla el 1533, i en porta a Espanya. Els reis en trameteren de seguida al Papa, i a Itàlia sembla que es va cultivar de bona hora al Piemont. El Nunci del papa a França en va donar mostres al botànic holandès Clusius -francesitzat sota el nom de Charles de l’Ecluse-, que les va plantar en un terreny ofert per aquell a Verceuil-les-Champs. Lujan ho explica a “La Puerta de oro”.
El 1597, el botànic suís Gaspard Bauhim descriu el tubercle sota el nom de Solanum tuberosum Esculentum. Altrament, hom atribueix a Olivier de Serres alguns dels primers treballs de difusió a França (Franc Comtat). A Sevilla és cultivada a partir del 1573, per a usos limitats. Els soldats espanyols i italians la difonen, a partir de 1640, en terres germàniques. De totes maneres, tant a Espanya com a França, la patata era una planta ornamental. Com a aliment, era considerat propi dels indigents i, a més, molt perillós. Només era tinguda en compte al Piemont, a Irlanda, Saxònia, Westfàlia, Flandes, Suïssa, Rússia, Galícia, i a parts de Catalunya.
A Rússia alguns estudiosos sostenen seriosament, i amb proves diverses, que ja era coneguda abans del Descobriment d’Amèrica. Aquests afirmen que ja era un cultiu hortícola al segle XIII, procedent d’Alaska, Kamchatka, les Aleutines i Kurils, on les patates hi creixerien com a planta silvestre aprofitant els sóls situats a l’entorn de les fonts calentes.
Vers 1750, Frederic II intenta convèncer de les bondats de la patata als seus súbdits, val a dir que inútilment -de moment-. Es diu que per intentar convèncer el poble, va menjar públicament un plat de Kartoffen des del balcó de palau. El 1762, Fresnau, a França, publica escrits en favor del tubercle, així com Turgot. Però no obtenen cap èxit.
Més tard, sota el rei Lluís XVI, el farmacèutic militar i agrònom Antoine Augustin Parmentier (1737-1813), presoner a Westfàlia durant la Guerra dels Set Anys, va poder comprovar per ell mateix que les patates eren excel·lents per a l’ alimentació. L’any 1772, aprofitant un concurs de l’Acadèmia de Besançon es presenten, amb set participants més, proposant el cultiu del tubercle; és premiat l’any 1773. L’any 1778 publica l’obra Examen chimique de la pomme de terre. Rep suport de Turgot, Buffon, Condorcet i, més tard, del propi rei. El dia 25 d’agost de 1785, finalment, Parmentier, en ocasió d’una gran recepció a Versalles, assoleix passar la caterva de cortesans i lliurar al mateix Lluís XVI un pom de flors de patatera, tot dient “Senyor: vull oferir-vos un ram digne de Sa Majestat: la flor d’una planta que pot solucionar l’alimentació dels francesos”. El monarca -naturalment, ja assabentat del tema i de les virtuts de la patata- li diu: “Senyor Parmentier, homes com vós no es poden pagar amb diners. Però potser hi ha una moneda molt més digna: doneu-me la mà i acompanyeu-me a besar la reina. Les cròniques continuen dient que la reina es va posar les flors morades de la patatera (potser tòxiques, i més aviat poc atractives!) en el generós escot, segons la moda de l’època, mentre que el rei se n’havia posat també al trau. I, segons el manual de “frases cèlebres” de l’inconscient col·lectiu dels francesos, Parmentier, just llavors, va pronunciar una frase històrica: “Senyor, a partir d’ara la fam esdevindrà impossible!”. Però, passant per Maria Antonieta i pel regal de flors de patatera, els alts personatges la lluïen a l’escot o al trau. Fins que aconsegueix de llençar la “moda” gastronòmica de la patata, començant per la cort.
Parmentier va organitzar, per exemple, un àpat històric amb tot el menú confeccionat a base de patates, en homenatge a Benjamin Franklin i la presència de convidats importants. A partir d’ell, en la cuina francesa, qualsevol plat que porta el nom de “Parmentier” ens indica que inclou com a guarnició o com a base principal aquest preciós tubercle.
