Deixant de banda les bacores, les figues apareixen al mercat a mitjans de l’estiu, i és una de les millors fruites que hi podrem trobar, sinó la més bona de totes (si no és que ha plogut i les ha fetes agres). Són una llepolia extraordinària, tot i que les bones són les que es cullen de l’arbre, ben madures, pansides i clivellades, que són dolces com la mel. Les del mercat han estat collides verdes i no s’hi assemblen gaire, són una altra cosa.
Als Països Catalans hi ha costum, a vegades, d’esmorzar o berenar pa amb figues. Només cal llescar el pa, ruixar-lo amb unes gotes d’oli i posar-hi les figues a sobre (hi ha qui les aixafa una mica). El baró de Maldà va menjar pa amb figues el 20 d’octubre de 1797, segons que va escriure en el Calaix de sastre:
I, a l’hivern, hi ha el recurs, per als aficionats, de les figues seques, quan tampoc no estan malament. De Formentera és aquesta corranda:
que no m’agrada lo bo,
que de pa i de figues seques
sempre en port dins es sarró.
A l’article de Joan Castelló i Guasch ‘Figues i raïm’, publicat el 15 d’octubre de 1977 a la revista Uc, l’autor diu que, a Eivissa, fins i tot es mengen amb pa les figues paleres o figues de moro; en transcriurem un parell de paràgrafs:
Sense oblidar que també per aquest temps hi ha sa saó de ses figues de pic, o de moro, que s’han de sebre pelar per no omplir-se es dits de punxes. Fan bona lliga també amb es pa amb oli. Però no amb es raïm. Alerta a menjar figues de pic i raïm en sa mateixa menjada! Fan «tap» i s’infla sa panxa. I per aquest «tap» tot just hi ha un remei: sa «lavativa». O s’ajuda, com solien anomenar-la, en bon català, es pagesos i es mariners. Alerta, idò
Hi hem d’anar amb compte, doncs. Trobem el pa amb figues a la corranda ‘Fum, fum’, recollida a l’Urgell:
enxumeneia amunt,
trobarem un capellà
que ens darà figues i pa,
trobarem un home vell
que ens arrancarà la pell.
A Occitània, que jo sàpiga, hi ha costum de menjar-ne al Perigord i la Vall d’Ors (Valls Occitanes), però potser el costum està més escampat, perquè les figues són una llepolia a tot arreu. D’August Chastanet, que era d’una població del Landés, és el sonet ‘La fijo’:
N’en jure per Minervo e per lou sicofanto,
Quéu grand pai dóu mouchard e mai dóu gabelou,
Que metio coumo un Diu uno alo a soun talou
Per mantène lous dreits d’uno frucho galanto,
Fijo, pan dóu Miejour, que tout lou monde vanto
Entre Antibo e Bourdéu, sans te louanjà prou
Qu’ei per lous bous vivents, prouvençau e gascou,
Qu’eipandeis tous perfums sur la taulo chantanto.
Fijo e rasin soun frai e sor jous lou soulei.
Junts per un mèmo lian, soun lou noble parei
Que senno sur la terro e joio e pouesio,
E crese tant qu’à iou que lous Dius autreis-cops
Prengueran per empli lurs sietas e lurs gots
A la vits lou neitar, au figié l’ambrousio.
(Ho jure per Minerva i pel sicofanta, / aquell avi del delator i també del gabellot, / que posava com un Déu una ala al seu taló / per a mantenir els drets d’una fruita galant. // Figa, pa del migjorn del que tothom es vanta / entre Antíbol i Bordeus, sense lloar-te prou / que és per a tots els panxacontents, provençals i gascons, / que escampa els teus perfums sobre la taula cantant. // Figa i raïm són germà i germana sota el sol, / junts per un mateix lligam, són la parella noble / que sembra sobre la terra joia i poesia. // I crec tant que els Déus d’antany / prengueren per a omplir els seus plats i els gots / al sarment el nèctar, a la figuera l’ambrosia).
Finalment direm que el pa es pot torrar prèviament, si volem, segons el gust de cadascú.
Altres denominacions: pan emb de figas (Perigord), pan amb de figas (Vall d’Ors); a Eivissa, quan ho fan amb figues i raim, en diuen pa amb figa i raïm, i, quan ho fan amb figues de moro, pa amb figues de pic. ‘Pa amb figues’ és una denominació que es fa servir als Països Catalans.
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
1 
