Les sardines amb casaca, típiques dels Països Catalans

Al País Marsellés també hi ha costum d’arrebosar filets de sardina, i en diuen bonhetas de sardina

Les sardines amb casaca són sardines fregides però, en comptes d’anar enfarinades, cal arrebossarles amb pasta de fregir, que és bàsicament farina i ou batut. El resultat, tot i que molt semblant, no és ben bé el mateix perquè tenen una mica més de consistència. Són típiques de tots els Països Catalans i apareixen en el llibre del tortosí Ramon Vergés Espurnes de la llar (1909):

“Y com lo Divendres Sant, quan está Nostre Sinyó mort, florixen les frigoletes, los tortosins surten al camp, pel dematí, y tornen á casa á hora de diná, en que’s fa dijuni rigurós: arrós en peix, es dí, lo peix es de qui se’l mereix; bunyols d’abadejo, sardines ancasacades, y per a postres un tall de coch en espinachs, pinyons y panses”.

I també les trobem en una poesia amb doble sentit que portava per títol ‘Pobre Lluisa!’, publicada en el setmanari Papitu del 9 de maig del 1917:

“Ahir la vaig trobar, pobre Lluisa!

Tant goig que feia abans, are tant fàstic.

No crec que’s mereixés el crudel càstic

d’anar pel mon com va, quasi en camisa.

Tots dos varem parlar d’aquella data

en que ella rumbeijava;

de quan jo negociava

amb pells de cacauet i de patata.

Les llàgrimes als ulls varen venir-me

quan molt apoc-apoc va referir-me,

parlant de subsistencies,

les seves abstinencies:

—Avui no soc la Lluisa llaminera

que m’en anava al llit sempre ben tipa.

Avui la meva tripa

d’omplir no tinc manera,

i moltes son les nits que fumo en pipa.

Hi ha dies, Manelet, i ho pots ben creure,

que no faig més que veure,

i em torno vella i flaca;

i tot, perque no arriva ma butxaca

i em manca l’aliment que’m convindria,

i el meu dinâ i sopar son cada dia

un parell de sardines… amb casaca.—

Jo vaig pensâ entre mi: «La raó’l sobra.

Ai, Lluiseta, pobra!

Què té d’estrany que semblis una espina

si només t’alimentes de sardina?»”

El costum s’estén també a les arengades (sardines de bota), que es preparen de la mateixa manera. D’aquestes, en fan a Catalunya, Menorca i Eivissa. A Barcelona es venien pel carrer, segons conta Joan Amades en Costums i creences:

El venedor d’esmorzars. Sol voltar pels mercats i ven menjar cuit per a esmorzar els venedors. També corre per vora de fàbriques i llocs de concurrència d’obrers. N’hi ha que estan instal·lats en parades situades en cantonades i en punts molt cèntrics. Els ambulants duen grossos cistells amb cassoles de bacallà a la llauna o fregit, bunyols de bacallà, arengades escabetxades o en casaca, allioli, sardines a la brasa, peix fregit, etc”.

Sardines fresques | Pixabay

Tot seguint amb Joan Amades (ara en el Costumari català) diu que l’1 d’octubre s’iniciava la temporada dels llegums cuits, i les arengades no hi podien faltar:

“Avui fou el dia tradicional per començar a menjar llegum per a sopar. Les conques o establiments de venda de llegum cuit iniciaven la temporada; exposaven grans gibrellades de mongetes i cigrons bullits, que venien a més bon preu que per coure, puix que cuits pesen més, fins al punt que, tot i vendre’ls a preu més baix, deixen encara bon marge de guany. El sopar tradicional d’avui, entre els estaments humils, era: sopa d’aquella (feta amb suc de mongetes), aquest llegum bullit i amanit amb oli, vinagre i pebre, i per tall, una cega amb casaca, nom popular de les arengades enfarinosades”.

 I s’esmenten, finalment, en la poesia ‘Lo que més m’agrada’, publicada en el número del 16 de juny de 1893 del setmanari L’Esquella de la Torratxa:

M’agrada’l jeure ab hamaca,

quan l’estiu, per las fontetas;

m’agradan molt las monjetas

y l’arengada ab casaca.

Direm per acabar que al País Marsellés també hi ha costum d’arrebosar filets de sardina, i en diuen bonhetas de sardina.

Sardines amb casaca

            Ingredients: 1,2 kg de sardines, 2 ous, farina, oli i sal.

            Preparació: de primer tallarem les aletes a les sardines, les escatarem, les esmocarem i les escapçarem i, en acabant, farem una pasta molla amb els ous, una mica de farina, un raig de llet i sal. A continuació posarem bona cosa d’oli en una paella de mànec i la deixarem al foc. Mentre l’oli s’escalfa passarem les sardines per la pasta i, quan serà ben calent, les posarem en la paella i les fregirem fins que seran rosses.

            Variants: la pasta pot dur unes gotes de llimona, un polsim de pebre o una trinxadissa d’all i julivert. Les podem fer desespinades, en filets. Hi ha qui, en comptes de fer una pasta, les passa primer per farina, en acabant per ou batut i, a continuació, per pa ratllat (també hi ha qui s’estalvia la farina). A l’Alguer les amaneixen, a taula, amb unes gotes de llimona. Al País Marsellés les fan en filets, abans d’arrebossar-les.

            Les arengades es preparen de la mateixa manera però cal deixar-les dessalar unes hores, amb aigua o llet. A la Cerdanya hi ha qui afegeix a la pasta un grapat de panses (sense pinyol), però és rar.

Altres denominacions

            Sardines amb casaca: sardines arrebossades; sardes arrebossades (Rosselló), sardines empanades (l’Alguer), bonhetas de sardina (País Marsellés). ‘Sardines amb casaca’ és una denominació que es fa servir a Catalunya.

            Arengades amb casaca: bunyols d’arengada, civils amb casaca (Catalunya), cegues amb casaca (Empordà, Barcelonès), crespells d’arengada (Priorat), sardines amb casaca (sud de Catalunya), pinxes amb casaca (Menorca; pinxa és una adaptació al català de l’anglés pilchard, que té el mateix significat), sardines amb casaqueta (Eivissa). ‘Arengades amb casaca’ és una denominació que es fa servir a Catalunya.

Nou comentari