La poma és la fruita més conreada a Europa i a taula es pot presentar simplement pelada o cuinada de les més diverses maneres. És l’arbre fruiter que disposa de més varietats (al continent n’hi ha més d’un miler) i n’hi ha d’hivern i d’estiu. Fins i tot hi ha varietats que, posades al damunt d’un llit de palla, aguanten un any sencer sense fer-se malbé. Però a l’estiu és quan més n’hi ha; una parèmia del Bearn fa així: ‘Au mes d’agost, tota poma qu’a bon gost’.
És una fruita universal i en català disposa d’un parell d’endevinalles:
tinc pell sense tenir carn,
tothom en vol ben madura
i de joveneta no tant.
Tinc cor sense tenir fetge,
tinc pell, però no tinc carn,
de vella tothom m’estima,
de jove ningú em fa cas.
A Catalunya tenen molta anomenada les pomes del ciri, lleugerament allargades. Les esmenta Josep Sebastià Pons en El llibre de les set sivelles:
En aquest país, les [pomes] de les valls de Saorra i de Cadí mereixen llur anomenada. Les prades que voregen el Tec porten igualment pomers amb una facilitat que espanta. Al setembre, hom hi veu aparèixer damunt de l’herba aviat renaixent unes garbes que deixen penjar unes faldilles de palla i s’afiloren com un galet de borratxa. I aquestes garbes disperses semblen comeses a la guarda de les pomes. Aquí, a Illa, els pomers han desertat el terme. Abans, nosaltres en teníem un flotó en un prat del Riberal. La poma-terra s’hi oferia en abundosa fruitada. Encara que fos horre de pell, i a despit del seu nom, era finament ensucrada. Tot sovint la collíem verda i ens esmussava les dents. Ens desquitàvem llavors tot saborejant la neu fosa d’una poma-gel. La més desitjada era la poma del ciri. ¿Què us diré? Era aquesta una poma lleugerament llargaruda, una poma de llegenda de santa Eulària, nodrida de llet fina, d’un vernís groc tan delicat que ens il·luminava i endolcia la mà.
Els poetes han cantat les pomes. De Josep Carner és la poesia ‘La poma escollida’, dins Els fruits saborosos:
Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
—Oh petita Alidé, com és que plores tant?
—Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.—
Lamon fa un gran sospir i li diu: —Oh ma vida,
mos peus són balbs i sento que se me’n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.
Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
¿Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?
La poma, d’altra banda, és sinònim de sexe femení, i així és com la trobem en ‘La cançó de les pomes’, arreplegada per Antoni Gili i Ferrer:
Me’n vaig per un regueró
cap allà on s’aigo anava
i encontré una hortolana
que rentava un mocador.
En so modo que anava ella,
vaig veure que era hortolana
amb so dengue d’endiana
i curteta de gonella.
Prompte li vaig demanar
de quina fruita venia,
me va dir: —Pomes del dia,
d’aquestes poreu triar.
Aquí, un pomeral hi ha
qui se diuen de la randa
i fan pomes de la banda,
d’aquestes poreu triar.
—D’aquestes, ja en menjaria
i no m’acaben d’agradar.
—D’una altra classe, n’hi ha
qui es diuen pomes del ciri,
són blanques igual des lliri,
d’aquestes, poreu triar.
—D’aquestes, ja en menjaria
i no m’acaben d’agradar.
D’una altra classe, n’hi ha
qui a mi més m’agradarien.
—D’una altra classe, n’hi ha
que es diuen pomes del misto
i esmig tenen un sancristo
pes qui el volen adorar.
—D’aquestes, ja en menjaria
i no m’acaben d’agradar.
D’una altra casta n’hi ha
que ami més m’agradarien.
—D’una altra classe n’hi ha
qui es diuen pomes del suro,
aquestes valen un duro
i qui en té en pot menjar.
—D’aquestes, ja en menjaria
i no m’acaben d’agradar.
D’una altra casta, n’hi ha
Que a mi més m’agradarien.
—D’una altra classe n’hi ha
qui es diuen marineres.
Aquestes són les més belles
que Déu va principiar.
—D’aquestes, ja en menjaria
i no m’acaben d’agradar.
—D’una altra casta, n’hi ha
qui se diuen fadrinetes,
vermeies i petitetes,
d’aquestes, poreu triar.
—D’aquestes, ja en menjaria
I no m’acaben d’agradar.
—D’una altra casta, n’hi ha
qui es diuen del renegat
i esmig tenen un forat
d’on es corc hi va entrar.
—D’aquesta, ja en menjaria
i no m’acaben d’agradar.
—D’una altra classe, n’hi ha
qui es diuen de la senyora.
S’hortolana, les estoja
per quan es senyor hi anirà.
—D’aquestes, ja en menjaria,
no és que em ’cabin d’agradar.
Si voleu que ho diga clar
de s’hortolana en voldria.
També la trobem en el sainet mallorquí Es rector de Son Pinyol; en transcriurem una part:
Rector Jo no dubt que es meus germans
son més boixadors que es cans.
Alcavota Ho pot dir sa meva poma:
s’ha tirat més capellans
que putes n’hi ha dins Roma.
Rector La deus tenir beneïda.de s’hortolana en voldria.
En el Papitu del 8 de maig de 1935 van publicar la poesia ‘Cant a la poma’:
Oh poma! fruita exquisida
que amb ton suc dolç com la mel
endolces la nostra vida.
Tu, que fores l’escollida
per pecar contra del cel,
sigues sempre beneïda.
Tu, que d’un tros lluny convides
a xuclets i mossegades…
Tu, que portes amagades
Tantes belles sensacions…
Tu, que tens enllaminides
tantes i tantes persones…
tu, que tens tan gust i en dones
tant a mosses com minyons.
Has lograt que aqest poeta,
a les fruites refractari,
i d’instint tan sanguinari
que sols carn volgué menjar
en tastar-te una miqueta
hi trobés tal delectança
que s’ha tornat, sens recança,
un fervent vegeterià.
La poma, d’altra banda, és la fruita prohibida, i per un caprici d’Eva ara hem de treballar sense descans. El el número del 5 de maig de 1893 del setmanari La Tomasa van publicar la poesia Adan y Eva:
Un dia que Adán s’estava
tranquilament assentat
dessota d’un emparrat
tot menjantse una guayaba,
se li acosta Eva ab amor
y ab sa cara riallera
va dirli d’eixa manera:
—Adán, vols ferme un favor?
—Un favor?, digas, titella.
Cuyta, dona, que’l temps passa.
—Tinch una set que m’abrassa
ab aquest sol que estavella.
—¿Eixa font no estás veyent
que’t don aygua cristallina?
—Aygua, no.
—Donchs vols, monina,
barrejar-a ab aiguardent?
Demana, no’t tornis roja.
—Ay Adán, no ho dich en broma
’m vull menjar una poma
d’aquell arbre.
—¿’T tornas boja?
De la fruyta prohibida
per ton Deu, ne vols menjar?
—Sí.
—¿Y si t’arriva á guipar,
Lo Senyó? ¿Estás decidida?
—Y tú també’n menjarás
una mica.
—¿Jo? ¡jamay!
—Apa… home… apa, aixó ray!
—’T dich que no ho lograrás.
Tant y tant Eva pregá
á n’Adán perque’n menjès
que’l pobre no poguent mès
al últim ne va menjá.
Comensá de mala gana,
mes quan ne va haver tastat
va exclamá: —¡Que’s delicat!
sí que n’era de pavana…
—¿Son bonas, oy? No he vist res
tan dols, —deya Eva alelada.—
y’n varen fe una menjada
de tres mil quaranta tres.
Deu los va atrapar aixis
y volguentlos castigar
al moment los va tirar
á fora del Paradís.
Van empendre a corre cuyta
lo camí; Eva plorava
y Adán se la contemplava
y deya:
—¡Tot per la fruita!
Y encar que hi van perdre així
(no’s pensin pas que son bromas)
á cada punt del camí
exclamavan —¡Au! qu’aquí
no hi havém menjat may pomas.
I ja n’hi ha prou de poesies. La manera més habitual de preparar les pomes, a casa nostra, és al forn. És com més agraden. Si són bones, no els cal res més, ja són prou dolces, però la gent els trau el cor i les farceix amb sucre, mel i vins i licors diversos. De totes les maneres són una llepolia de les grosses. Els romans ja les devien fer així, segons que diu Plini el Vell en la Naturalis historia:
Després vénen les propietats medicinals de les diferents espècies de pomes. Les de primavera, que són àcides i contràries a l’estómac, alteren el ventre i la bufeta, perjudiquen els nervis; cuites, són més bones.
No explica com les devien coure, però, segurament, eren al forn, tot i que també les podien coure amb vi i mel o al caliu, però la cocció al forn, en aquest cas, és la que dona mes bons resultats.
Pomes al forn
Ingredients (per a 10 racions): 20 pomes.
Preparació: de primer traurem el cor a les pomes amb el buidador, les posarem ben arrenglerades en la safata del forn i les enfornarem, a 200º. Al cap d’uns trenta minuts, les traurem i les deixarem refredar.
Variants: n’hi ha varietats que tenen tendència a desfer-se’n i, per tal d’evitar-jo, els haurem de fer un tall a la pell tot a la redona. Per alguns llocs posen en la safata un got d’aigua. A la Cerdanya hi ha qui n’omple els forats del cor amb un bessó de nou, un bocí de mantega, una mica de mel (o sucre), unes ratlladures de llimona i un rajolí de licor d’anís (o de mistela). A l’Alt Urgell hi ha qui n’omple els forats amb sucre i un rajolí de brandi. A Andorra hi ha qui hi posa en els forats un pessic de canyella i un rajolí de licor d’anís. A la Garrotxa hi ha qui omple els forats amb una mica de sucre i fruites seques (ametles, nous, avellanes) picades grollerament el morter. A l’Alt Empordà hi ha qui hi posa en els forats un pessic de canyella i unes ratlladures de llimona. Al Baix Empordà hi ha qui n’omple els forats amb una mica de sucre i un rajolí de vi ranci, malvasia o mistela. Al Pla de l’Estany hi ha qui n’omple els forats amb sucre i un rajolí de mistela. A la Conca de Barberà hi ha qui n’omple els forats amb una mica de melmelada de d’albercoc, una mica de sucre (o mel) i un rajolí de mistela. Al Barcelonès hi ha qui n’omple els forats amb un rajolí de rom. Al Baix Llobregat hi ha qui n’omple els forats amb tres o quatre panses, una mica de sagí, sucre i canyella. A la Llitera, el Baix Cinca i el Coserans (Comenge), hi ha qui hi posa en els forats una mica de sucre o de mel. Al Pla d’Urgell, la Plana i la Ribera hi ha qui els posa en el forat una mica de sucre i de vi blanc. Al Baix Camp hi ha qui n’omple els forats amb mistela i ratlladures de taronja o llimona. A la Terra alta hi ha qui n’omple els forats amb sucre i licor d’anís. Al Baix Ebre hi ha qui n’omple els forats amb una mica de sucre, un rajolí de rom (o brandi) i un pessic de canyella. Al Camp de Morvedre hi ha qui hi posa en els forats un rajolí de brandi. A l’Horta hi ha qui n’omple els forats amb sucre i vi blanc. A la Serra de Tramuntana hi ha qui n’omple els forats amb una barreja de suc de llimona i taronja; uns altres hi posen tres o quatre panses, una mica de sucre i un rajolí de rom. A Menorca hi ha quin’omple els forats amb vi (ranci, blanc, mistela) o amb una mica d’aiguardent (brandi, gin). Al Perigord hi ha qui hi afegeix un bocí de mantega i un pessic de sucre vainillat. Al Chastèlmelhanés hi ha qui n’omple els forats amb un rajolí de nata, unes gotes de suc de limona i un pessic de sucre vainillat. Al Chastèlmlhanés, l’Alvèrnia i la Provença hi ha qui n’omple els forats amb sucre i mantega (a la Planesa canvien el sucre per mel). A l’Alvèrnia i les Landes hi ha qui n’omple els forats amb un bocí de mantega (a les Landes també hi ha qui hi posa una mica de sucre). A la Lomanha (Armanyac) hi ha qui n’omple els forats amb confitura d’albercoc; al Gimoés hi ha qui hi posa mel i un pessic de canyella. Al Llenguadoc hi ha qui omple els forats amb mel i vi blanc; al Tolosà hi ha qui hi posa un bocí de mantega i una mica de sucre vainillat. Al Roergue hi ha qui hi afegeix un bocí de mantega, una mica de sucre i un rajolí d’aiguardent. A la Marjarida (Gavaldà) hi ha qui n’omple els forats amb un bocí de mantega i una mica de mel. Al Vivarés hi ha qui n’omple els forats amb confitura de grosella i un pessic de canyella. Al País de Faiença (Provença) hi ha qui n’omple els forats amb mel. Al Comtat de Niça hi ha qui hi posa en els forats una mica de sucre vainillat.
Altres denominacions: maçanes al forn (Ribagorça, Llitera, Segrià, Baix Cinca, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya, Baix Ebre, Montsià, Ports, Maestrat, Alacantí, Vinalopó Mitjà, Carxe, Baix Vinalopó), pomas au forn (Perigord, Llemosí, Alvèrnia, Vivarés, Delfinat, Comtat Venaissí, Provença, Comtat de Niça, Valls Occitanes), poms au forn (Marca, Borbonés, Alvèrnia, Velai, Vivarés, Delfinat, Comtat Venaissí, Provença, Comtat de Niça), pomas au horn (Bordelés, Landes, Bearn, Armanyac, Bigorra, Comenge), pomas ath horn (Bigorra, Comenge), pomes ath horn (Vall d’Aran), pomas al forn (Agenés, Carcí, Llenguadoc, Roergue, Albigés, Comtat de Foix, Gavaldà), manzanas al horno (comarques valencianes de parla castellana). ‘Pomes al forn’ és una denominació que es fa servir als Països Catalans, tret de la Llitera, el Baix Cinca, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Matarranya, el Baix Ebre, el Montsià, els Ports i el Baix Vinalopó.
