“Vam començar a fer garapinyades arran de la crisi derivada de la Covid-19, aprofitant la producció familiar d’ametlles”, explica a Vadegust la propietària de l’empresa Carrera, Cristina Cirera. A Carrera es dediquen a transformar part de les ametlles que es recullen al Mas Borrell (situat a Abella de la Conca) en productes que “acostin l’olor i el sabor del camp a les persones que els compren”.
Tal com relata Cirera, a Carrera fan tres tipus de garapinyades, cadascuna amb el seu tret distintiu. “Hem decidit posar-los els noms de les àvies perquè elles van ser les nostres mestresses: tenim les Paquites (unes garapinyades menys caramel·litzades i amb el sucre més terròs), les Rosites (més caramel·litzades i amb el sucre fi i brillant) i les Antonietes (similars a les Rosites, però amb toc de vainilla)”, detalla Cirera.
Les garapinyades són un d’aquells productes, que només menjar-les, transporten als dies de festa major, a les fires de poble amb la música de les atraccions de fons i els crits dels menuts que fan cua. Es tracten d’un producte que fascina als més llaminers i que cada cop és més present en plats gastronòmics, on s’utilitza la tècnica de garapinyar en tota mena de fruits secs, com poden ser les pipes.
A Fruit Secs Rius, una empresa que va néixer els anys quaranta a partir de la compra d’ametlles amb closca, venen ametlles garapinyades des de fa dues generacions. Per a Marcel Rius aquest és un producte molt arrelat a la història familiar, ja que el seu pare va introduir-lo al negoci. “Ell garapinyava les ametlles a una olla amb sucre i aigua, i quan el sucre estava fos remenava els fruits secs fins que s’agafava el garapinyat”, recorda Rius.
Actualment, a Fruits Secs Rius venen garapinyades a l’engròs i tenen la producció subcontractada. “Venem uns 200 quilos d’ametlles garapinyades a la setmana, i segueixen sent el fruit sec estrella. Però, també tenim nous, pipes, sèsam i quicos”, informa Rius, a aquest digital. Les ametlles garapinyades també s’anomenen a alguns indrets ametlles ronyoses, enrempinyades, guirlatxo, ensucrades o reganyoses. Es diu que els seus orígens es troben a la gastronomia àrab, d’on també han derivat el guirlatxe, el nogat o el torró.
Sense remuntar-nos tants anys, les garapinyades són un producte que tradicionalment s’ha elaborat als masos del territori. De fet, els garapinyats són una manera de conservar i allargar la vida dels aliments. Malgrat que aquesta tècnica no serveix per guardar els productes d’un any per l’altre, les cases de pagès l’han utilitzada per aprofitar la producció d’ametlles i endolcir-se els paladars durant els mesos d’hivern (ja que aquest fruit sec es recull entre finals d’agost i principis de tardor).
Per garapinyar, només cal esperar que el sucre s’hagi desfet i tingui l’aspecte d’un almívar fosc, aleshores s’afegeixen les ametlles amb el foc ben alt fins que queden caramel·litzades. Per últim, es posen en un drap estès, ben destriades i es deixen refredar.
Sigui quin sigui l’origen de les garapinyades, hem d’agrair que la història de la nostra gastronomia compti amb uns dolços tan proteics, irresistibles i senzills.
