L’amanida grega és una de les amanides més populars del món. Les amanides amb formatge són tradicionals a Provença, a Itàlia, a Bulgària i altres països balcànics, i a Turquia. S’anomena ‘Khoriatikhi salata’ a Grècia, que vol dir amanida de pagès. ‘Coban salatasi’ a Turquia, on es fa amb formatge peyir, similar al feta (es ven al Lidl, envasat en salmorra). És ‘Shopska salata’, amanida de Sòfia, a Bulgària, ‘Sallatë e përzier’ a Albània, ‘Mlecne kumare v solati’ a Eslovènia. A itàlia hi trobem la ‘Insalata de pomodoro e mozzarella, més coneguda com Insalata caprese (mozarella, tomàquet, alfàbrega) i, finalment, tenim la ‘Salade au fromage de chèvre’, un clàssic francès -de probable origen occità-, molt introduït a Catalunya i de la qual als restaurants fins i tot n’abusen, a parer meu.
Els grecs, i especialment del calorós estiu a la benigna tardor, solen menjar diàriament, per dinar o per sopar -sobretot a pagès-, la refrescant i alimentosa Choriátikji saláta, (o agrotiki, “del camp”), que podríem traduir per “Amanida de pagès” però que, internacionalment és coneguda com a “Amanida grega”. Es tracta d’una amanida que, com és normal, té ingredients verds. Però l’ingredient més definitori és el feta, el formatge grec més famós del món. La combinació, sovint assaborida amb orenga, resulta deliciosa. Als Països balcànics hi trobem receptes similars, a vegades fetes amb brindza. El nom albanès vol dir “amanida variada”, el búlgar “amanida de Sofia” i el turc “amanida dels pastors”.
Acostuma a portar tomàquet, ceba, olives i cogombre, però pot tenir altres ingredients com pebrot. Quan vaig estar a Creta en menjava cada dia per sopar… però per a decepció dels inventors falsaris de la Dieta Mediterrània, que ho proposen per entrant, era un plat únic! Una senyora que em va convidar a casa seva, de la mà del seu fill Haralambos, em va insistir que el formatge s’havia de passar per aigua i s’havia d’engrunar amb les mans, no tallar-lo a ganivet. Això sí que és fer dieta: però abans menjàvem així. Quan vivia a pagès a l’estiu el berenar-sopar era una amanida (enciam llarg, ceba tendra, tomates i olives), seguida de cansalada, pernil i embotits (aquest deu ser l’origen de l’Amanida catalana- tan important com la grega-, però que se sol servir malament, ja que no s’hauria de barrejar mai l’amanida pròpiament dita, és a dir, que els embotits no s’han d’oliar).
Si aneu a Grècia, sapigueu que hi ha moltes més amanides, com la ‘Marouli’, amb enciam, ceba i anet. La ‘lahanosalata’ és una amanida de col ratllada i amanida a amb oli d’oliva, suc de llimona i all. La ‘pantzarosalata’ són remolatxes bullides i tallades a rodanxes, amb sal, oli i vinagre; l’ amanida de patata o patatosalata, amb oli d’oliva, ceba tallada en rodanxes fines, suc de llimona o vinagre; la revithosalata una substanciosa amanida de cigrons; la maintanouri, una amanida de julivert normalment usada com a condiment, que també trobem en la cuina àrab.
L’amanida xipriota, originària de l’illa de Xipre, consta de tomàquets tallats finament, tàperes, cogombres, ceba, julivert de fulla plana, un formatge local, amb oli d’oliva i llimona o vinagre. També es consideren amanides les típiques cremes o purés que trobem a la cuina turca i àrab: com ara ‘melitzanosalata’ (amanida d’albergínies, en àrab Babaganouj), la ‘taramasalata’ (amb ous de peix) i el famós ‘tzatziki’, que també es troba a Turquia (cal pronunciar txatxiqui; es ven als nostres supermercats).
AMANIDA GREGA
Una de les amanides més populars arreu del món. Sen fan versions desnaturalitzades, que inclouen pastanaga ratllada, remolatxa, patata, anxoves, raves…
Ingredients
tomàquets madurs de km 0
ceba
pebrot vermell o verd (opcional)
cogombre
olives negres
formatge feta
oli d’oliva
sal
vinagre
orenga
Elaboració
Netegeu tots els ingredients i talleu-los: el tomàquets a quarts o en vuit parts (o a rodelles), els pebrots, si n’hi poseu, a tires o daus, els cogombres (pelats) a trossets o rodelles. Poseu-ho tot en una enciamera o plata, afegiu-hi el feta tallat a daus o a trossets (o millor, esmicolat amb les mans), les olives i amaniu-ho amb sal, un raget de vinagre, orenga seca i doble quantitat que la de vinagre d’oli d’oliva.
Notes
Si voleu, la ceba la podeu esclafar i si no us agrada el cogombre (que els grecs aprecien molt en amanides, amb formatge o iogurt), en podeu prescindir. Grècia té unes olives negres famoses, de Kalamata, però les procedents de Catalunya o Espanya hi van bé, sobretot les d’Aragó i la Franja. Si no teniu orenga seca, hi podeu posar alguna altra herba esmicolada, com menta.
El feta és un formatge de llet d’ovella o de cabra, conservat en salmorra. Si és vell, és convenient dessalar-lo una mica submergint-lo amb aigua durant un quart o més. El que es troba correntment al mercat, no obstant, és de llet de vaca, poc salat, i es troba envasat al buit en plàstic o, millor, en pots amb salmorra; procedeix de Dinamarca, d’Alemanya i fins i tot de Bulgària o Austràlia. És un formatge deliciós no solament en amanides, sinó en tota mena de plats: albergínies, pasta de full i bunyols, carns, etc. També se’n troba conservat amb oli i herbes aromàtiques, però en aquest cas es pot menjar a daus, com a tapa, amb olives negres.
A Grècia, originàriament, el formatge es posa a l’amanida esmicolat amb els dits, i es considera que té un millor gust, cosa que també es pot fer amb el pebrot i també amb la ceba.
