L’Albergínia bonica de l’Empordà, la més suau de totes

És una varietat d’albergínia que van introduir els àrabs a la comarca, però que la producció agrícola de gran escala va deixar de banda fa temps, i es manté viva entre petits productors

Hi ha molts productes de l’horta catalana que s’han anat perdent amb el pas del temps. Però, des de fa uns anys, diversos agricultors, institucions i moviments socials fan una gran feina per recuperar les llavors antigues que han quedat abandonades, a causa de l’homogeneïtzació del mercat i el control de l’alimentació per part de les grans corporacions de l’agroindústria, que ha deixat de banda moltes varietats autòctones per motius de productivitat.

L’anomenat arqueòleg de les llavors, en Pep Salsetes, és una de les cares més conegudes d’aquest moviment a Catalunya. Actualment, Salsetes ha promogut un banc de llavors antigues, amb l’afany de recuperar a poc a poc els sabors dels que gaudien els avis. En aquest sentit, la recuperació de llavors no només vol conservar les varietats autòctones des del punt de vista ecològic, sinó que també és una reivindicació d’una necessitat social. Preservar les varietats, el coneixement llaurador i les tècniques de cultiu garanteix la seguretat alimentària a llarg termini, defensa l’autoconsum, l’equilibri ecològic i la conservació dels paisatges familiars.

Albergínia fregida | Pixabay

L’albergínia bonica és una d’aquestes varietats que ha quedat al marge. Segons comenta l’agricultor David Rovira a Vadegust, encara hi ha avis i jubilats que segueixen mantenint la llavor de l’albergínia bonica a l’Empordà, però “fa anys que no se sent a parlar d’aquesta varietat”. Rovira i la seva dona dirigeixen l’Hortícola Marisa, on es dediquen a la producció de fruites i hortalisses seguint la tradició familiar i a la recuperació de productes típics de l’horta empordanesa.

“Recordo que el meu avi m’havia explicat que ell produïa albergínies boniques a la seva horta, però després d’ell no n’he sentit parlar més”, comenta l’agricultor, que desconeix qui està treballant en aquests moments per mantenir viva la llavor a la comarca. Tant és així que ni el Consell Comarcal del Baix Empordà, ni diversos agricultors locals en actiu de la zona, ni el consistori de Pals tenen coneixement de l’estat d’aquest tipus d’albergínia. De fet, diverses fonts consultades per aquest digital no han pogut situar aquest producte dins del seu imaginari, o bé perquè l’anomenaven d’una altra manera, o bé perquè s’ha perdut totalment la tradició del seu conreu.

L’albergínia bonica és una varietat local que va ser introduïda pels àrabs i només es conrea a una desena d’hortes empordaneses, tal i com assenyala el Departament d’Agricultura de la Generalitat. Aquesta varietat d’albergínia té una forma arrodonida i una coloració morada molt fosca i brillant. La polpa és blanquinosa, amb petites llavors a l’interior, i el seu sabor és molt suau i, a diferència d’altres albergínies, gens amargant. De fet, l’any 2002 un col·lectiu de cuiners empordanesos, amb l’ajuda d’un grup d’hortolans de la comarca i el suport del Departament d’Agricultura, van treballar per recuperar productes hortícoles tradicionals de l’Empordà, entre els quals hi havia l’albergínia bonica.

Coques de recapte, fetes amb productes de proximitat | ACN
Coques de recapte, fetes amb productes de proximitat | ACN

L’albergínia bonica és un producte que es trobava tradicionalment a les hortes de Pals, Torroella i Palafrugell. Les llavors d’aquesta hortalissa se sembren pel febrer i la mata es trasplanta als camps a l’abril. El fruit madura i aconsegueix una tonalitat brillant a l’estiu i cap al juliol comença la seva collita que s’allarga fins a l’arribada dels mesos d’hivern.

L’albergínia és una hortalissa d’estiu amb propietats antioxidants destacables, que s’ha fet famosa als nostres fogons per ser un dels ingredients principals de l’escalivada i de les coques de recapte.

Nou comentari