La maduixa, amb gust de primavera

Una bona maduixa ben madura ha de ser una mica ferma, però ben vermella i perfumada

Un dels primers regals que ens ofereix la Primavera són les maduixes -en realitat el maduixots d’Andalusia, que són els primers que es veuen als nostre mercats-. Amb tot, si en trobeu del Maresme, que vénen una mica més tard, veureu que són força millors.

La maduixa (Fragaria vesca), dita també fraga, fraula, madoixa és una de les fruites més populars, pròpia, sobretot, de la Primavera i de l’estiu, segons la varietat. En algunes illes, on no es dóna ni en estat salvatge, és anomenada amb l’hispanisme “fresa”, del tot inacceptable. Les espècies que consumim -com el gros maduixot- solen procedir d’encreuaments amb l’espècie silvestre, pròpia dels Alps i els Pirineus. N’hi ha diversos híbrids cultivats, com les Baron Solemacher, Wellow Wonder, Alexandria, etc. Comercialment algunes reben el nom de maduixes de bosc, però en realitat són cultivades.

Es pot trobar en boscos temperats, en les vores dels camins, matolls… En estat silvestre es troba en totes les zones temperades de l’hemisferi nord, tot i que es pot cultivar en tot el món. Creix en les orles dels boscos, clars, en zones humides, en general. Des del nivell del mar als 1900m d’altitud. Es desenvolupen sobre sòls que han patit una ràpida mineralització de l’humus ocasionada per tallades, cremades, obertura de camins o pistes forestals, etc. A  casa nostra no es troba a les Balears (per això a les illes, com hem dit,  la solen anomenar amb el nom espanyol de “fresa”) i al País Valencià només es troba al nord, fins a 1.600 metres d’altitud. Al Principat de Catalunya la podem trobar a les quatre demarcacions. Son força abundants a la regió de Girona.

El maduixot pot tenir una grandària considerable, com un ou de guatlla. Són espècies procedents d’Amèrica (Fragaria virginianaFragaria chonoensis i altres) a vegades encreuades amb les europees. La maduixa es produeix en una mata baixa que fa espolons -és, doncs, fàcilment reproduïble-, si bé n’hi ha varietats enfiladisses.

Una bona maduixa ben madura ha de ser una mica ferma, però ben vermella i ben perfumada. És una fruita fràgil que xopa l’aigua, per la qual cosa, tot i que cal tenir en compte que es cultiva a ras de terra, cal rentar-la amb precaució. A Andalusia la cultiven sobre taulers, que a més, en faciliten la collita.

Les maduixes es poden menjar al natural, banyades amb xocolata fosa, amb suc de taronja (l’àcid, incloent el vinagre, potencia el seu gust i perfum), amb un vi dolç moscatell, garnatxa, Banyuls, vi ranci… També és molt corrent menjar-les amb nata. Són la base de pastissos, iogurt, mousses, tartes i cassoletes delicioses, així com de caramels, farcits de xocolates i bombons. També se’n fan confitures i melmelades d’una gran acceptació, alguns dels gelats de més èxit, i sucs, refrescos i licors.

Es cultiven arreu d’Europa i als Estats Units. Destaquen zones com el Maresme o Andalusia, però també el Marroc. També es cultiven a pràcticament tots els països europeus, de França a Alemanya, passant per Grècia i Itàlia, i amb molta profusió als Estats Units.

La maduixera és un conreu que s’adapta molt bé a gairebé tots els tipus de climes, tot i així la seva temperatura mínima biològica és de 6ºC. A temperatures inferiors a 12ºC apareixen fruits poc abellidors. La part vegetativa de la maduixera és altament resistent a les gelades, arribant a suportar temperatures fins a –20ºC , tot i que els òrgans florals queden malferits quan gela. Els valors adequats per una fructificació adequada es situa a l’entorn dels 15-20ºC de mitjana anual: podem dir que és un fruit de zones temperades. Per tal de que tingui un desenvolupament favorable, necessiten un sòl sorrenc, però ric en humus; cal que estiguin ben drenades. Les espècies que consumim -com el gros maduixot- solen procedir d’encreuaments amb l’espècie silvestre, pròpia dels Alps i els Pirineus. N’hi ha diversos híbrids cultivats, com les Baron Solemacher, Wellow Wonder, Alexandria, etc. Comercialment algunes reben el nom de maduixes de bosc, però en realitat són cultivades, i són una varietat californiana. Hi ha varietats curioses que tenen un color blanc fins i tot madures.

Les maduixes amb nata és una de les postres més agraïdes i més benvingudes. És una recepta que, probablement, és d’influència nòrdica -aquí les maduixes o maduixots se solien prendre amb vi ranci, moscatell, etc.-. A la pel·lícula d’Ingmar Bergman “El séptimo sello”, ambientada a l’Edat Mitjana, que en la meva adolescencia vaig veure al Cine Club de la meva ciutat, em va impactar molt i em va quedar fixada la següent escena: el protagonista, Antonius, un guerrer templer que acaba de venir de les Croades, va a la recerca de Déu, la transcendència i el sentit de la vida, i es troba amb uns joglars -que representen el contrari -la vitalitat, els plaers senzills, la bondat- i tot plegats comparteixen un platet de maduixes silvestres amb llet. És, de fet, l’únic moment feliç, no angoixant, de la densa pel·lícula del director suec, que beu en la filosofia de Kierkeegaard.

Constitueixen unes típiques postres ingleses. S’hi fan servir els preuats maduixots de la varietat semi-tardana Kent, del Comtat de Kent, molt dolços i sucosos. I la nata sol ser una barreja de nata per muntar, sour cream (a França crème fraïche), que hi dóna un lleuger toc àcid. A vegades la nata pot ser semilíquida, o bé aromatitzada amb vainilla, a l’estil del Chantilly francès, i els més gourmets hi afegeixen un toc de licor, com ara Grand Marnier o Amaretto.

Una celebració tan ritual de Wimbledon és el paradigma anglès de la tradició, el protocol i el capteniment de les formes, alhora de la inflexibilitat però també de la tolerància. Un poble que ha practicat un dur colonialisme, ara és capaç de ser benevolent i negociar amb les aspiracions independentistes dEscòcia, i reconeix oficialment la pluralitat nacional del Regne Unit. A Espanya és inimaginable veure, en una celebració, milers de persones menjat maduixes amb nata -si de cas, es menjaria xoriço, un “bollo preñao”, etc.-. Amb una altra diferència. A aquest país, tant o més calonialista que l’anglès, se li fa difícil acceptar la plurinacionalitat de l’estat i, molt menys, les aspiracions d’autodeterminació de bascos o catalans. Potser caldria canviar de menú!

Els anglesos solen fer baixar la ingesta de les maduixes amb Pimm’s, que és un combinat de licor, cítrics, “lemonade”, etc., o bé amb xampany. El xampany, en efecte, s’adiu molt amb les maduixes. El Pimm’s data del 1823, i actualment se’n fabriquen diverses varietats: a base de gin, de rom, de brandy, d’escotch o de whiskey.

MADUIXES AMB NATA

Ingredients

400 g de maduixes

Una taronja

100 g de sucre fi

300 g de nata

50 g de sucre de llustre

Elaboració

Netegeu les maduixes amb aigua freda -procurant no remullar-les molt, a fi que perdin el perfum- i tireu-les en un recipient de vidre, ruixeu-les amb el suc de la taronja i a continuació empolseu-les amb el sucre, deixant-les macerar una hora en un lloc fresc o a la nevera. Després traieu-les  i cobriu-les amb la nata barrejada amb el sucre de llustre, tot formant una espiral que realitzareu amb la mànega de pastisseria amb broquet ample i arrissat. Serviu-ho fred.

Notes

Podeu fer servir maduixots o maduixes petites.

És important fer servir nata artesana, comprada al pastisser, ja que és millor que la d’esprai o congelada.

Hi ha qui substitueix la taronja per unes gotes de vinagre; l’àcid exalta el gust de les maduixes.

Nou comentari