“Hostal és perquè sense diners no donen res”. Aquesta és la frase que encapçala la porta històrica de l’Hostal de Pinós (Solsonès), que actualment ofereix menjar a tothom que s’apropa al centre geogràfic de Catalunya. Perquè Pinós, a banda d’acollir a les seves terres el restaurant més antic de Catalunya, es troba al bell mig de Catalunya. De fet, hi ha un observatori amb una rosa de vents, on es diu que els dies de cel clar es pot veure fins i tot Collserola.
“Aquí sempre s’han fet plats de cuina tradicional, del que ens dona la terra, que bàsicament és carn de conill, xai i porc, però ara també estem introduint plats vegetarians i de peix perquè tothom que ens visiti pugui menjar”, explica a Vadegust l’actual mestressa del local Pinós, Mònica Segués. Ella no és la propietària de l’establiment, però sí que n’és la llogatera des de fa uns vint anys. “El meu vincle amb Pinós parla de la història de la meva família. La meva mare ja hi va treballar quan jo era jove i ara segueix a la cuina ajudant-me amb els menús diaris”, diu Segués.
L’Hostal de Pinós es va inaugurar el 26 de setembre de l’any 1524 i s’explica que va néixer per portar alegria en uns moments de negror, ja que la pesta negra estava causant estralls al territori. Segons s’ha documentat, a Bernat Casas se li va aparèixer la mare de Déu quan anava cap a la capella de Pinós. “D’aquesta història van treure-li profit els monjos hospitalers i van obrir un hostal al costat de la capella pels pelegrins, que els hi permetés anar ampliant l’espai”, relata l’hostalera.
Tot i que no se sap del cert si Casas va veure la mare de Déu, és cert que quan arribes a l’establiment de Pinós tens la sensació d’estar envoltat per un miratge: muntanyes als quatre vents, camps al firmament i una capella amb anys d’història alçant-se entre els núvols. Al costat, hi ha l’establiment Pinós. La porta de l’entrada ja et convida a viure una història que parla més enllà de la gastronomia. A quedar-te contemplant després de l’àpat els marcs de les portes i les seves insígnies que narren el pas del temps i parlen de les ampliacions del local: de quan hi havia un paller i la gent pagava per poder omplir el seu sac de palla, o de quan una gran llar de foc donava caliu a tota la sala.
Una de les altres grans curiositats de l’establiment Pinós és que no ha tancat mai les portes al públic. “Des del dia que va obrir ha estat oferint menjar, tot i que ha passat per diverses mans. Primer, els responsables de dirigir el local els decidia l’església. Però l’any 1836 va passar a mans privades i han anat canviant els propietaris”, detalla Segués.
I és que l’establiment Pinós és com una fragància continguda que quan hi entres desprèn aroma a tota la història que alberguen les seves parets. Una història que parla d’amor, de guerres, de fam, però sobretot de generacions, de llegat i de supervivència. Les parets de pedra, les estovalles de quadrets blancs i verds, i les sobretaules on encara et serveixen porró de moscatell i músic. En definitiva, cal visitar l’Hostal de Pinós perquè no es pot ser el centre de Catalunya cada dia, i perquè és un punt de referència per tots els jornalers dels voltants i, de ben segur, que t’emportes una història que parla de la terra i de les arrels.
