Els xiringuitos, paelles sobre la sorra de la Barceloneta

Van ser lloc de trobada i celebració de moltes famílies barcelonines i també de turistes des de la postguerra fins a l’inici de les obres dels Jocs Olímpics

Una de les imatges que perviu de la Barcelona preolímpica més vinculada a les històries de platja urbana i a les celebracions és la dels “xiringuitos” del barri de la Barceloneta. Quantes pàgines de les histories personals i familiars dels barcelonins s’han escrit al voltant d’una paella, d’una fritura o d’una mariscada en un dels populars “xiringuitos” de la Barceloneta!

A finals del segle XIX, i en les primeres dècades del segle XX, a les platges de Barceloneta van començar a proliferar unes instal·lacions delimitades per tanques de fusta on els usuaris es podien banyar en millors condicions d’higiene i confort que a les platges públiques, molt condicionades per les indústries ubicades prop d’elles. Eren espais lliures de les mirades dels passavolants i on es podia disposar de certes comoditats, com casetes per canviar-se i per guardar-hi la roba i, fins i tot, gaudir d’un servei de dutxes d’aigua dolça. Els més coneguts van ser els Baños Orientales, els Baños de San Miguel, els Baños del Astillero i els Banys de Sant Sebastià.

Arran de l’afluència de visitants a aquestes instal·lacions de les platges de la Barceloneta, sobretot de les classes més benestants, van començar a sorgir les primeres guinguetes que van servir menjars a la platja d’aquest popular barri. Eren barraques on els pescadors oferien, sobretot els caps de setmana, les seves captures cuinades de manera senzilla seguint el receptari tradicional de la cuina marinera, i també arrossos i paelles.

Amb el pas dels anys, cada vegada més barcelonins s’acostaven a la platges de la Barceloneta per gaudir dels cada cop més moderns “Baños”, molts ja amb servei de restauració en el seu interior, i es van crear  els primers clubs esportius de natació, com el Club Natació Athletic, el Barceloneta Amateur Club -precursor del Club Natació Barceloneta-, i també societats i clubs de pesca. Tot aquest moviment va provocar que creixés de manera significativa el nombre de guinguetes, arribant-se a formar tot un ecosistema d’aquests locals en plena platja, alguns d’ells fins i tot construïts d’obra.

Al centre, el restaurant Casa Paulino, sobre la sorra de la platja | Arxiu fotogràfic de l’Ajuntament de Barcelona

Els anys de més esplendor d’aquests singulars restaurants van ser des de la postguerra, als anys 40,  fins que les necessitats derivades de la transformació de la ciutat de Barcelona, per acollir els Jocs Olímpics de l’any 1992, els van fer desaparèixer sobtadament. Primer van ser els barcelonins qui omplien les taules situades literalment al damunt de la sorra, i després van ser els turistes qui ho van descobrir, i es va convertir en imprescindible per qualsevol visitant de la ciutat anar a menjar paella, peix i/o marisc a la Barceloneta.

Les guinguetes exposaven els seus peixos a l’entrada, sobre un llit de gel en paneres de vímec i en petits vivers on els mariscs vius atreien l’atenció dels potencials clients. Cada xiringuito tenia un relacions públiques al davant de la porta que intentava captar a la clientela que hi passejava tot proclamant-ne les virtuts i oferint “incentius”. Alguns d’aquests establiments van ser Can Costa, Can Pinxo, El Salmonete, Las Dos Hermanas, El Merendero de la Mari, Hawai, Mar y Playa, Restaurante Catalunya, Rancho Grande, L’Escamarlà, La Aurora, Sol y Sombra, Casa Paulino, El Avión, Miramar, La Gaviota, La Marina, Terramar, Costa Azul i la Venta Andaluza.

Emparat sota la Ley de Costas de 1988, el Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo (MOPU) del govern espanyol va iniciar el procediment per posar punt i final a aquesta activitat. Tot i l’oposició dels propietaris, que van presentar diferents recursos per aturar aquest procediment, el 20 de febrer de 1991, el MOPU va notificar a les guinguetes que ocupaven la platja de la Barceloneta que tenien deu dies de termini per deixar els locals. Dos mesos després, l’abril de 1991, la maquinària pesada del MOPU enderrocava les construccions, acabant amb una de les imatges més típiques de la Barcelona preolímpica.

Després de l’enderrocament no van desaparèixer tots els restaurants. Alguns dels propietaris d’aquests locals, en previsió del que pogués passar, ja tenien restaurants just al davant de la platja, al barri de la Barceloneta, i es van ubicar al aleshores Passeig Nacional, avui Passeig Joan de Borbó, o bé van obrir locals en altres indrets costers. El que sí va desaparèixer va ser una de les icones de la Barcelona més popular.

Nou comentari