La col brotonera o espigall és una col que tradicionalment s’ha cultivat al Garraf i al Vallès Occidental i que, curiosament, no fa cabdell, només fa fulla. Però que ningú la jutgi abans d’hora, és una planta molt agraïda: quan talles l’ull principal, a la planta li surten rebrots nous pels costats. Com més la talles, doncs, més es multiplica. Aquests rebrots s’anomenen brotons i es cullen en diverses tongades ara a la tardor. Són tiges de color verd, amb fulles fosques, petites i arrissades i amb entrenusos llargs.
Quan fa més fred, cap al febrer, la planta ja s’ha espigat per poder florir i llavors les parts que es mengen de la col brotonera s’anomenen espigalls, que són les inflorescències immadures que esdevenen dels brotons i que es cullen fins a Sant Josep. Els espigalls i els brotons, doncs, són les denominacions que s’atribueixen a dos productes procedents de la mateixa planta, però que apareixen en moments diferents del seu cicle. Cal dir, que molt sovint al Garraf s’utilitza la paraula espigall per denominar les dues variants dels brots i també per fer referència a la planta.
Aquesta verdura, en les seves dues formes, és de gust i textura suaus. El costum és bullir-la i acompanyar-la de patata o bé passar-la per la paella amb cansalada i mongetes o cigrons. També acompanya molt bé el peix fregit. A banda de bullida, es pot fer al vapor, se’n poden fer cremes, truites i croquetes i hi ha qui fins i tot la menja crua, a l’amanida.
Remei Gimeno, pagesa de Vilanova i la Geltrú, m’explica que, per bullir bé els espigalls, el secret és ficar-los a l’olla quan l’aigua ja bull. “Si el poses amb aigua freda queda vermell i fa mala olor. En deu o dotze minuts ja els tens cuits. No té res a veure amb la col, els espigalls són molt més bons, molt més suaus!”.
Ella en menja de tota la vida. A mitjans dels anys 90 aquest producte va estar a punt de desaparèixer, però alguns pagesos del Garraf, com Gimeno, van entossudir-se a mantenir la seva verdura autòctona i van poder revitalitzar-la a través de diferents activitats.
L’impuls definitiu va començar fa 7 anys, amb un projecte liderat per la Fundació Miquel Agustí -una entitat de recerca agrícola- que des del 2013 lidera un projecte a la zona per fer valdre aquesta varietat i que, d’aquesta manera, n’augmenti la producció i el consum. L’Aurora Rull, de la Fundació, ens explica que durant aquests anys han estat treballant per millorar les qualitats dels espigalls: “Vam partir de les poblacions de plantes que cultivaven els pagesos i cada any hem anat fent la selecció, juntament amb els pagesos, triant les que consideràvem millors. Hem anat fent un coll d’ampolla amb les plantes que ens agradaven més“.
La Sínia Sant Gervasi, que és l’horta de Gimeno, és un dels terrenys que s’han utilitzat per dur a terme aquest projecte, que ha acabat aquest any 2020. L’agricultora ens assegura que els espigalls d’ara són molt millors que els que ella havia menjat tota la vida. Aprofitant l’impuls del projecte, els últims tres anys s’ha celebrat a Vilanova la Festa de l’Espigall, amb tastos i tallers. No és gens clar que aquest febrer es pugui acabar celebrant, però els espigalls es poden trobar fàcilment als mercats i restaurants del Garraf. També se’n poden trobar al Vallès Occidental, una comarca on els espigalls s’havien cultivat tradicionalment i que ara s’està començant a posar les piles amb el tema. Bé, i també arriben a Mercabarna, així que si són per l’àrea metropolitana, estiguin atents!
