Rostits és la manera més corrent, a Catalunya, de cuinar els colomins, la que més sol agradar. I això deu ser perquè, essent uns animalets molt tendres, i saborosos, no necessiten res més per a ser un plat excel·lent, dels millors del receptari. Consisteix a posar els colomins en una cassola, amb una mica de greix de porc, i rostir-los a foc de flama, lentament, per espai d’uns trenta minuts (tot i que el temps depén de la flama i de l’edat dels animals), fins que són cuits al punt. És, doncs, un rostit a la cassola -diferent de l’ast o el forn-, que ha de coure amb la cassola tapada i no para tan sec. I és, així mateix, un plat de fonda, perquè a les fondes sempre han procurat de fer una cuina atractiva, que s’allunyés una mica de la cuina estrictament casolana, el que no és cap obstacle perquè hi haja cuiners i cuineres que també els preparen així, de tant en tant. A la resta de Països Catalans, però, és una fórmula desconeguda, no sabem per què.
Els trobem en la poesia ‘La Dècima del “Papitu”’, publicada al número del 17 de desembre de 1930 d’aquest setmanari; l’autor diu que sortirà a l’escenari a rebre els aplaudiments, si n’hi ha, i nosaltres en transcriurem uns versos:
a recollir les teves ovacions,
i si, tal com es fa en els beneficis,
des d’una llotja en tiraran coloms.
Aquests coloms, bastant bé m’anirien,
puix dintre de pocs dies és Nadal
i en aquesta diada de jolgorio
uns colomets rostits, no estan gens mal.
I en La Tomasa del 25 de febrer del 1905 havien publicat la poesia ‘¡Un viatge a la Lluna!’, de la qual copiarem un parell de quartetes:
Sort que la «Bruna» era dona
manyaga com un aucell.
y ab menos d’un cap-girell
va guarní una taula bona.
A un cantó ’ls llagostinets:
la sardina a l’altra part:
y rostidets ab bon llart
dos tendres colominets.
Josep Pla en va parlar en El que hem menjat i, tot i que al text es mostrava una mica ambigu, sembla que li agradaven (o no li desagradaven); en copiarem un paràgraf:
Les parelles de coloms i els colomins de masia són una altra cosa [respecte dels de ciutat, pretensiosos i fatxendes]. A les masies, sempre hi ha forats a les parets on les parelles fan niu i coven els ous, tan petits i ben formats. La forma oval agrada més a la gent que la circumferència matemàtica. El paternalisme d’aquestes parelles deu produir el respecte de què gaudeixen; podria ésser també, però, que no se les mengin perquè la seva carn és una mica coriàcia. Els colomins tendres i joves són, a les masies, el que aquesta família produeix de més apreciat. Els porten el mercat i els venen. Són bons. Quan la carn del colomí ofereix una mossegada, és apreciable. De tota manera, el colomí té sempre fet a la manera que li convé més —rostit a la cassola— un sobregust de casolanitat i familiaritat lleugerament covada, que a molta gent no els acaba d’agradar. A mi, tampoc no gaire. De tota manera, en un país de tanta tradició culinària, un colomí sempre serà un colomí —i tota la resta són collonades.
A qui li agradaven de debò era a Rossend Girbal, un marxant de cavalls que era amic seu (de Pla). En El quadern gris diu que se’l va trobar una vegada al Canadell, pujat a sobre d’una tartana, i després de fer-la petar una estona, el senyor Girbal se’n va acomiadar així:
—A veure quan menjarem un colomí…—i desapareix pujada amunt, tibat, darrere els vidres de la tartana.
L’al·lusió al colomí em fa pensar en l’alimentació d’aquest amic. És el conegut meu que en el curs de la seva vida ha menjat més colomins. Seria exagerat, probablement, de dir que és un home de règim alimentari monogràfic: és inqüestionable, però, que el nombre de colomins que ha devorat és incomptable. La primera cosa que fa en arribar en una fonda, hostal, restaurant o casa de menjar és demanar si tenen un colomí o dos. Els menja rostits —o guisats amb una cebeta. Un establiment que troba en falla de colomins és per ell un establiment fracassat, impresentable, desproveït d’existència real.
No puc estar-me de pensar, un moment, en la quantitat dilatada de colomins l’inexorable destí dels quals ha consistit a caure, tard o d’hora, en el seu plat. Aquelles volades tan gracioses per acabar sota la forquilla d’aquest home ferotge i gras! Com que té una dentadura excel·lent —va més ben ferrat que els seus cavalls—, els menja íntegrament: no hi deixa res. Mastega els ossos del seu caparró —la part més gustosa del colomí amb el seu regust lleugerament amarg—, els de les ales, potes i carcanada, fent un soroll de devastació i de destrucció impressionant, amb el cap alt, el pit enfora, el triangle del tovalló sobre l’armilla de fantasia, el dentat lluminós i puixant…
Els romans, d’altra banda, ja rostien colomins i al receptari d’Apici De re coquinaria (segle i) hi trobem una salsa per a amanir-los en acabant, preparada amb pebre, sèseli, coriandre, alcaravia, ceba seca, menta, rovell d’ou, dàtil cariota, mel, vinagre, gàrum, oli i vi. Una salsa per a estómacs de ferro, sens dubte.
El costum era de vendre’ls per parells i així era com s’oferien als mercats. Segons que diu Marc Terenci Varró en De re rustica (37 aC) no eren gens barats i, segons com, podien ser caríssims:
Els que solen engreixar colomins per vendre’ls més cars, els separen quan ja estan vestits de ploma; després els sadollen de pa blanc mastegat; això, d’hivern, dues vegades, a l’estiu tres, matí, migdia i vespre; d’hivern, suprimeixen la menjada mitjana. Els que ja comencen a canonar romanen al niu, cames trencades, i els deixen a les mares per tal que puguen menjar més abundosament; d’aquesta manera s’alimenten elles tot el dia i alimenten també els colomins. Els que són nodrits així engreixen més aviat que els altres i les seues mares es tornen blanques. A Roma, si son formosos, de bon color, sense tara, de bona casta, cada parella es ven a preu corrent per dos-cents sestercis, i encara, els triats, per sengles milers de sestercis.
Hem llegit bé: els trencaven les cames, per impedir-los de fugir, un costum, afortunadament, desaparegut. La història és plena de bestieses, i ho sé perquè tinc més edat que voldria i n’he conegut algunes de primera mà.
Colomins rostits
Ingredients: 4 colomins, 1 tall de cansalada, alls, pebre, sagí i sal.
Preparació: d’entrada esplomarem els colomins, els tallarem el bec, les potes i les puntes de les ales, els soflamarem i els esmocarem. En acabant esbocinarem la cansalada. Seguidament esgranarem un cabeça d’alls i els farem un tall al llom. A continuació posarem un parell de cullerades de greix en una cassola de terrissa i la deixarem al foc, més aviat fluix. Quan el greix s’haurà fos hi posarem els ocells i la cansalada i ho rostirem. Ho remenarem ara i adés amb la cullera de fusta, ho salpebrarem, hi afegirem els alls, tombarem els colomins perquè es facen per tots costats i ho deixarem coure a foc suau, amb la cassola tapada. De tant en tant, tombarem els ocells. Al cap d’uns trenta minuts, quan seran cuits i daurats, ho traurem, posarem els ocells en els plats, els ruixarem amb els sucs i ho portarem a taula.
Variants: hi podem afegir una cebeta petita per cap (senceres), el suc d’una llimona, un canonet de canyella o uns brins d’orenga (o sajolida). Hi ha qui els farceix amb un bocí de cansalada i un gra d’all. Per alguns llocs els emboliquen amb llesques de cansalada. Està molt estés el costum d’afegir-hi una ceba (trinxada), una copeta de brandi o un got de vi blanc (també pot ser ranci, o simplement aigua). En cas de posar-hi aigua o vi, hi podem sofregir prèviament una culleradeta de farina, i també hi podem afegir un grapadet de cama-secs. Per tal que els colomins conserven una forma més o menys esfèrica, hi ha qui, abans de posar-los a la cassola, els lliga ales i cuixes amb fil de cuina.
Altres denominacions: colomets rostits (Rosselló, Alta Ribagorça, Ribagorça, Andorra, Pla de l’Estany, Bages, Anoia, Segarra, Segrià, Baix Cinca, Garrigues, Conca de Barberà, Matarranya, Montsià), palomets rostits (Ribagorça, Baixa Ribagorça, Llitera, Matarranya). ‘Colomins rostits’ és una denominació que es fa servir arreu de Catalunya, tret de la Ribagorça, la Baixa Ribagorça, Andorra, la Llitera, les Garrigues, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Matarranya, el Baix Ebre i el Montsià.
