Ara ja no s’estilen, però abans hi havia costum de menjar-ne per Nadal, torrats al caliu, com les castanyes. A la joventut d’ara, això de menjar aglans li deu semblar una cosa prehistòrica -si és que hi ha algú que encara sàpiga què son- però fins a mitjans del segle passat tothom que vivia en terres d’alzinars en menjava, pocs o molts, i encara hi ha qui en menja alguna vegada, per gust o per enyorament. La gent coneixia les alzines que els feien dolços i les que no, que són amargs i dolents. Per què hi ha arbres que els fan dolços mentre que uns altres, al costat mateix, els fan amargs, és un misteri que la natura no ha volgut revelar mai, però els dolços se’ls menjaven les persones i els altres eren per als porcs. Ara ni tan sols se’ls mengen els porcs, almenys a casa nostra, i bé que fan, havent-hi aquells pinsos tan bons. L’home primitiu els devia trobar agradables, sobretot si hi havia gana, però les primeres notícies són gregues i Plató volia que en mengessen els ciutadans de la seua República, que havia de ser una mica espartana:
—Però em sembla que alimenteu el poble sense cuina.
—Això és veritat —li vaig respondre—, se m’ha oblidat de dir que els nostres ciutadans també tindran companatge: nosaltres els en donarem sal, olives, formatge, bulbs, cebes, herbes de marge, i ells les bulliran. Se’ls hi donarà també algunes llepolies, com ara figues, cigrons, faves, murtons. També podran coure aglans al caliu, i beure moderadament.
Apareixen, com les castanyes, pels volts de Tots Sants, tal i com fa una parèmia menorquina: ‘Per Tots Sants, murtons i aglans, cames seques i esclata-sangs’.
Eren una menja corrent arreu dels Països Catalans i la gent els considerava una llepolia, tal com podem llegir en una rondalla recollida per mossèn Alcover (Es dotze mesos i dues jaies):
I sobretot mos du [el mes de desembre] ses Festes de Nadal amb so Betlem, amb ses coques bambes, ses coques de torró, ses metles torrades, ets aglans, sa freixura i s’aufegat, i sobretot ses Matines i sa Sibil·la i ses neules ensucrades i sense ensucrar, i llavó es Tió de Nadal, que fa anar calenta sa cuina i la casa i tot.
També és mallorquina la poesia ‘Un aglà’, publicada en el número del 8 de gener del 1881 del setmanari L’Ignorancia:
Eram enamorats: jo’t dava un dia
Un aglá que’m tirares per sa cara,
A n’es còr me ferires, y derrera
Una imprudent paraula vengué un’ altra.
Per causa d’un aglá sentits romperem,
Romperem y amb un’ altre ets ja casada,
Y vint mil duros t’ha deixat d’herència
Un onclo que tenias à l’Havana.
Fruyt era aquell aglá d’ausina dolsa
Y à la fí ha resultat per mi molt agre
Aquell aglá funest puch dí que’m còsta
Trenta mil lliuras netas y esporgadas.
Apareixen així mateix en una cançó popular enumerativa (i mallorquina):
Taronges, préssecs, tomàtigues,
pomes, peres i murtons,
i congrets de Sant Jeroni,
reims, figues i melons.
Caramelos, confits, prunes,
glans dolces i llimonats,
mostatxos, cocates, fuies,
pa d’En Pou i doblegats.
Castanyes, anous, vellanes,
pa moixó, mel i brossat,
congrets i puntes a l’aire,
bescuit i sucresponjat.
Robiols, tambó d’ametla,
suc aigordent i anissat,
vin blanc, arrop i muntona,
herbes seques i he acabat.
Trobem els de Catalunya en la poesia ‘Crónicas estiuencas’, apareguda en el número del 4 d’agost del 1904 del setmenari barceloní La Tomasa; els estiuejants obsequien els vilatans amb tot de verdures i altres vegetals i un d’ells diu així:
Y’ls socorrem molt en grande
ab mesuras de llubins
y quarteras de garrofas,
d’aglans algun picotí,
carbassóns, naps, auberginias.
bitxos per fé anar ben llis
y tonificar l’estómach
dels que no poden pahir.
Al País Valencià (i també a la Ribagorça i el Matarranya) en diem bellotes, un mot de procedència àrab. Abans, a moltes contrades, eren una menja habitual, a vegades perquè no hi havia una altra cosa. El viatger anglès Henry Swinburne, que va passar per la península els anys 1775-1776, en descriu els costums al llibre Travels throug Spain, i això és el que diu sobre el que menjaven aleshores al Baix Maestrat:
Ací les provisions són molt escasses. No maten cap animal per a carn tret dels cabrits. A la primavera la llet de cabra és molt abundant, però els pagesos de les muntanyes pròximes viuen la major part de l’any de les bellotes torrades dels roures de fulla perenne, un aliment sorprenentment saborós i bo al paladar però de poc d’aliment.
A la capital del regne també n’hi havia, les venien al mercat i la gent se les menjava per gust. Tot i que modesta, eren una llaminadura, com les xufes o les castanyes, i a la jovenalla li agradava rosegar-les. El Coloqui de la novia y les fabes és del segle XVIII i els col·loquiers el devien recitar per les places de viles i ciutats a la mateixa època en què va passar per ací el senyor Swinburne; en copiarem una part:
Enterat pues yo d’asó
la volguí cert apartar
y li portaba tramusos,
chufes, castañes, torrat,
cañamels y margallons,
roses que en paella es fan,
abellotes y abellanes,
datils, llirons y atres tals,
menchades que sols als chics
y a dones el ve a agradar,
que si omplin molt el ventre
crec que greix ningú ne fan.
Eren una menja corrent i les podem trobar al cançoner. Aquestes corrandes són de l’Alacantí:
Com no tenim cap pesseta,
estes festes de Nadal
hem vingut que nos estrenen
a ca don Vicent Pasqual.
Que nos done lo que té
d’abellotes i castanyes,
i això que penja al rebost,
un rastre de sobrassades.
Dones, no tingau perea
de pujar eixes escales,
i abaixar la falda plena
d’abellotes i castanyes,
d’avellanes i ametletes,
de blanquets i botifarres.
Ai, de les garres,
ai, dels garrons!
Abaixeu també
botifarrons.
N’hi ha de diverses menes, però només les coneixen els pagesos. Alfons Llorenç en va parlar a l’article ‘Tiempo de bellotas’, publicat el 24 de novembre del 1999 en el diari El País; en traduirem un paràgraf:
Han anat madurant amb discreció al llarg de la tardor; primer, ho van fer les miquelines (per sant Miquel), ara les martinenques (per sant Martí) i van a començar a fer-ho les tardanes o darrerenques, que s’allarguen fins a Nadal. Com totes les fruites, tenien les seues particularitats, varietats i universos, i es guardaven per tindre postres a l’hivern. Han desaparegut del mercat; només porcs i senglars coneixen ara els seus secrets. Abans —farà uns 50 anys—, en mans dels cacics, van ser aliment bàsic i jornal dels pobres: unes ametles, unes figues seques i un grapat de bellotes.
I per Nadal no podien faltar, tal i com escrigué Constantí Llombart al pròleg del llibre Tabal y donsayna (1878); en transcriurem el paràgraf corresponent:
També es fan grans provisions de boca (vulgo fartera) pera entonses [Nadal], y pocs son els desafortunats que, per a tales dies, no tinguen ya aloixats en ses cases algun pavo, titot, pollastre ó gallina, ó tot chunt, amen de algunes dotsenes de pastissets de pataca, coques fines, casques, torrons, avellanes, anóus, castañes y abellotes, que com si es prepararen á traure la pancha de mal añ, esperen en impasiensia l’hora per a donarli capiata.
Lamentablement, als mercats ja no n’hi ha. La gent considera que són una menja massa rústega, pròpia de pagesos i pelacanyes, una vulgaritat que no fa gens modern i, per tant, han desaparegut dels circuits comercials. Ara: com que alzines i roures encara són al paisatge, si mai anem a pagès en podrem trobar.
Altres denominacions
Aglans: glans.
Bellotes: bellotas (comarques de parla castellana).
