El pebrot, la fruita més dúctil

En contra del que es creu, és excel·lent per als malalts de l'estómac

El pebrot, pebre, bajoca, pimentó, primentó (segons els parlars) és una fruita vinguda d’Amèrica. Hi ha els dolços (de morro de bou, bitxo de Girona…), els coents (bitxo, cirereta, pebre coent, pebrina, vitet, pebre morisco, a l’Alguer, coralet…) i els que s’assequen (nyora, pebrot de romesco). N’hi ha de verds, grocs i vermells. De verds n’hi ha de dos tipus. Els que ja de natural són així, com l’anomenat pebrot italià, que té tant d’èxit a la cuina i els que ho són perquè són immadurs, però que després es tornen vermells. Els pebrots gruixuts o “de morro de bou” vermells, rodonencs o allargats es poden menjar verds o vermells, tot i que per amanir, tal com fem a Catalunya -no pas a tot arreu es menja el pebrot amanit-, se sol menjar ben madur i vermell, que és quan és més dolç i gustós. Pel que fa als pebrots grocs molsuts no fa molt que han arribt, i normalment són cultivats a fora.

Una de les menes de pebrots més originals és el que a Girona en diem bitxo -totalment desconegut a Barcelona-, el bitxo dolç, o de confitar. Tant per menjar en cru, amanit -crec que és el millor pebrot per a aquest comès-, com per confitar, es fa servir immadur, de color groc; quan es torna vermell ja no té interès, si no és per afegir a la samfaina. Aquest curiós i exquisit pebrot es troba a molts pocs llocs del món, i particularment a Mallorca -on s’anomena pebre blanc o groc-, i és el que s’afegeix a la clàssica amanida mallorquina d’estiu, el trempó. També n’he menjat a cor què vols a Hongria, on fins, i tot, me’n servien per esmorzar pels volts de Nadal, cosa que vol dir que el cultivaven en hivernacles.

Una prova de la insolvència contrastada de bona part dels nostres polítics i institucions és que mai s’han preocupat per estudiar-lo, tipificar-lo i fer-ne una indicació d’origen o geogràfica… No seria aquesta una de les funcions d’intitucions de la societat civil, com les Cambres de Comerç i similars, ja que els polítics fallen? Em temo, però, que els incompetents es troben arreu. Al mercat és molt difícil de trobar aquests bitxos confitats. També n’hi ha al Magrib:  quan m’estava a casa d’un amic, a Marràqueix, en vaig comprar uns quants, frescos i bonics, que vaig veure al mercat fins que em vaig adonar que eren picants com una mala cosa. Els que hi ha al mercat, en general, també groc o verds, són d’una altra espècie, de forma arrodonida, i menys bona, o els pebrots corrents o “pimentons” en aiguasal valencians.

Ja que parlem dels confitats o envinagrats, també hi ha el costum de conservar així el pebrot vermell, si bé fet a talls. Apareix, per exemple, als envinagrats mixtes (“viriantes”), a les banderilles i a les olives “gaspatxes” i similars. Els bitxos picants (cirereta, cireret, pebrinas -Catalunya Nord-, vitets -País Valencià-, pebre coent o de cirereta -Balears-, així com coralet, pebre de moro -a l’Alguer-, pesteta -a Tortosa, etc. són molt apreciats envinagrats. El pebrot, per tant, és molt dúctil: es pot menjar en cru, fregit, escalivat -una de les millors preparacions-, confitat en vinagre.. .i guisat en diversos plats -sofregits, samfaina…-.

La cuina mexicana en fa un ús importantíssim (chile, xili), si bé quasi tots són coents. I en la cuina mediterrània són molt presents: apareix a les salses i bases -a Catalunya, sovint s’afegeix al sofregit, i els pescadors a vegades el posen als suquets-. Són imprescindibles a la samfaina i altres composicions similars que trobem arreu. Els pebrots també són mot estimats farcits, amb arròs, carn, formatge, etc.

El pebrot té bàsicament hidrats de carboni, una petita quantitat de proteïnes i a penes lípids. Per tant, és útil en dietes hipocalòriques. Té vitamines, i sobretot vitamina C; el vermell en té més que el taronja. També té vitamina A i minerals. Per tant, en contra del que és creu, és excel·lent per als malalts de l’estómac -excepte els picants, tot i que són aperitius-. Al licopè del pebrot se li atribueixen efectes preventius dels càncers de bufeta i pàncrees.

Bacallà amb tomàquet i pebrot | Viquipèdia
Bacallà amb tomàquet i pebrot | Viquipèdia

BACALLÀ AMB PEBROT I TOMATA

El Bacallà amb pebrot i tomata és una recepta típicament gironina, que és una variant deliciosa del bacallà amb samfaina, popular a tot Catalunya. Apareix recollida al meu llibre “LA CUINA DE LA COSTA BRAVA I EL PIRINEU DE GIRONA” Agradava molt als pescadors de la costa que, seguint la mateixa fórmula també hi elaboraven així el peix fresc,com la tonyina, el sabre, etc.

Ingredients

600/800 g de bacallà

farina

3 pebrots verds

5 tomàquets

julivert

oli

sal

Elaboració

Una vegada net, remullat i escorregut el bacallà, enfarineu els talls i fregiu-los amb oli d’oliva. En el mateix oli, traient-ne si n’hi ha massa, hi poseu el pebrot fet a trossets o tires, i el tomàquet, pelat i fet a trossos. Ho deixeu coure uns 10 minuts a poc foc. Afegiu-hi el bacallà, proveu-ho de sal, tapeu  la cassola i deixeu-ho coure uns 10 minuts més. Abans de servir-ho hi podeu escampar per sobre julivert picat.

Notes

Cal recordar que també cal provar de sal els plats de bacallà, sobretot si s’ha dessalat de forma convenient. Jo recomanaria tenir-lo amb aigua, que canviarem algunes vegades, 48 hores: així el bacallà, si és de bona qualitat, no solament es dessala, sinó que s’esponja.

Si hi afegiu albergínia (mig pelada), tindreu el popular bacallà amb samfaina.

Al País Valencià i a les Balears hi ha plats semblants.

Nou comentari