El pebrot, pebre, bajoca, pimentó, primentó (segons els parlars) és una fruita vinguda d’Amèrica. Hi ha els dolços (de morro de bou, bitxo de Girona…), els coents (bitxo, cirereta, pebre coent, pebrina, vitet, pebre morisco, a l’Alguer, coralet…) i els que s’assequen (nyora, pebrot de romesco). N’hi ha de verds, grocs i vermells. De verds n’hi ha de dos tipus. Els que ja de natural són així, com l’anomenat pebrot italià, que té tant d’èxit a la cuina i els que ho són perquè són immadurs, però que després es tornen vermells. Els pebrots gruixuts o “de morro de bou” vermells, rodonencs o allargats es poden menjar verds o vermells, tot i que per amanir, tal com fem a Catalunya -no pas a tot arreu es menja el pebrot amanit-, se sol menjar ben madur i vermell, que és quan és més dolç i gustós. Pel que fa als pebrots grocs molsuts no fa molt que han arribt, i normalment són cultivats a fora.

Una de les menes de pebrots més originals és el que a Girona en diem bitxo -totalment desconegut a Barcelona-, el bitxo dolç, o de confitar. Tant per menjar en cru, amanit -crec que és el millor pebrot per a aquest comès-, com per confitar, es fa servir immadur, de color groc; quan es torna vermell ja no té interès, si no és per afegir a la samfaina. Aquest curiós i exquisit pebrot es troba a molts pocs llocs del món, i particularment a Mallorca -on s’anomena pebre blanc o groc-, i és el que s’afegeix a la clàssica amanida mallorquina d’estiu, el trempó. També n’he menjat a cor què vols a Hongria, on fins, i tot, me’n servien per esmorzar pels volts de Nadal, cosa que vol dir que el cultivaven en hivernacles.

Una prova de la insolvència contrastada de bona part dels nostres polítics i institucions és que mai s’han preocupat per estudiar-lo, tipificar-lo i fer-ne una indicació d’origen o geogràfica… No seria aquesta una de les funcions d’intitucions de la societat civil, com les Cambres de Comerç i similars, ja que els polítics fallen? Em temo, però, que els incompetents es troben arreu. Al mercat és molt difícil de trobar aquests bitxos confitats. També n’hi ha al Magrib:  quan m’estava a casa d’un amic, a Marràqueix, en vaig comprar uns quants, frescos i bonics, que vaig veure al mercat fins que em vaig adonar que eren picants com una mala cosa. Els que hi ha al mercat, en general, també groc o verds, són d’una altra espècie, de forma arrodonida, i menys bona, o els pebrots corrents o “pimentons” en aiguasal valencians.

Ja que parlem dels confitats o envinagrats, també hi ha el costum de conservar així el pebrot vermell, si bé fet a talls. Apareix, per exemple, als envinagrats mixtes (“viriantes”), a les banderilles i a les olives “gaspatxes” i similars. Els bitxos picants (cirereta, cireret, pebrinas -Catalunya Nord-, vitets -País Valencià-, pebre coent o de cirereta -Balears-, així com coralet, pebre de moro -a l’Alguer-, pesteta -a Tortosa, etc. són molt apreciats envinagrats. El pebrot, per tant, és molt dúctil: es pot menjar en cru, fregit, escalivat -una de les millors preparacions-, confitat en vinagre.. .i guisat en diversos plats -sofregits, samfaina…-.

La cuina mexicana en fa un ús importantíssim (chile, xili), si bé quasi tots són coents. I en la cuina mediterrània són molt presents: apareix a les salses i bases -a Catalunya, sovint s’afegeix al sofregit, i els pescadors a vegades el posen als suquets-. Són imprescindibles a la samfaina i altres composicions similars que trobem arreu. Els pebrots també són mot estimats farcits, amb arròs, carn, formatge, etc.

El pebrot té bàsicament hidrats de carboni, una petita quantitat de proteïnes i a penes lípids. Per tant, és útil en dietes hipocalòriques. Té vitamines, i sobretot vitamina C; el vermell en té més que el taronja. També té vitamina A i minerals. Per tant, en contra del que és creu, és excel·lent per als malalts de l’estómac -excepte els picants, tot i que són aperitius-. Al licopè del pebrot se li atribueixen efectes preventius dels càncers de bufeta i pàncrees.

Bacallà amb tomàquet i pebrot | Viquipèdia
Bacallà amb tomàquet i pebrot | Viquipèdia

BACALLÀ AMB PEBROT I TOMATA

El Bacallà amb pebrot i tomata és una recepta típicament gironina, que és una variant deliciosa del bacallà amb samfaina, popular a tot Catalunya. Apareix recollida al meu llibre “LA CUINA DE LA COSTA BRAVA I EL PIRINEU DE GIRONA” Agradava molt als pescadors de la costa que, seguint la mateixa fórmula també hi elaboraven així el peix fresc,com la tonyina, el sabre, etc.

Ingredients

600/800 g de bacallà

farina

3 pebrots verds

5 tomàquets

julivert

oli

sal

Elaboració

Una vegada net, remullat i escorregut el bacallà, enfarineu els talls i fregiu-los amb oli d’oliva. En el mateix oli, traient-ne si n’hi ha massa, hi poseu el pebrot fet a trossets o tires, i el tomàquet, pelat i fet a trossos. Ho deixeu coure uns 10 minuts a poc foc. Afegiu-hi el bacallà, proveu-ho de sal, tapeu  la cassola i deixeu-ho coure uns 10 minuts més. Abans de servir-ho hi podeu escampar per sobre julivert picat.

Notes

Cal recordar que també cal provar de sal els plats de bacallà, sobretot si s’ha dessalat de forma convenient. Jo recomanaria tenir-lo amb aigua, que canviarem algunes vegades, 48 hores: així el bacallà, si és de bona qualitat, no solament es dessala, sinó que s’esponja.

Si hi afegiu albergínia (mig pelada), tindreu el popular bacallà amb samfaina.

Al País Valencià i a les Balears hi ha plats semblants.

Nou comentari

Comparteix