En el cicle natural de l’any, antigament, a finals de tardor i a l’hivern hi havia poques fruites però ben bones. Teníem els caquis i les nespres -que calia madurar amb palla-, les pomes, els codonys, les castanyes, algunes fruites vermelles a muntanya, les pomes, les taronges, mandarines i satsumes i els melons.
El meló és el fruit de la melonera, una planta de temporada (Cucumis melo). Sembla que el seu origen és Àfrica, i ja és conegut a l’Antic Egipte. D’altres diuen que ve de Pèrsia. Després es difon a Grècia, Turquia, l’Índia, etc. Des de Roma va venir a la Península Ibèrica, i aquí el meló va créixer en grandària i es va endolcir: de fet, segons sembla, fins al Renaixement el meló era més aviat una hortalissa, i es menjava amb sal.
El meló és propi de l’estiu (de juliol a setembre) i de l’hivern -ja que, tradicionalment, es conservava: Josep Pla ha cantat les excel·lències gustatives d’aquell meló d’hivern, que es penjava com si fos un embotit-. A casa, a pagès, ens delíem pel meló d’hivern, que no solia mancar mai per Nadal. Ells penjaven a les golfes, com si fos un gros embotit, aguantat per unes betes… Actualment n’hi ha tot l’any, ja que sol venir d’ altres zones del planeta, com Amèrica.
Les varietats més corrents són el valencià -de pell verda-, el de pell de gripau (o galàpet), el de Vilafranca de Bonany (Mallorca), el de Castella -eren famosos els de Villaconejos-, el groc, el de pell rugosa o reticulada, el Gallia, i el cantalup. Aquest darrer, rodó i petit, procedeix d’ Occitània -cantalop o cantallop, en francès cantaloup-, i es pot menjar amb cullereta, com una fruita individual, i té un color salmó. Els Ogen i els Gallia son també petits i tenen un clor ataronjat. A València, el “meló de tot l’ any” -nom sota el que és conegut- ofereix les varietats Roget (de pell verda), el Pinyonet o Pell de gripau (“sapo”), verd amb taques, el verd rugós -Tendral i el groc, Groc d’ Ontinyent i altres-. N’hi ha d’híbrids, i l’antiga varietat -citat ja en els textos medievals- d’alficós (C. Melo flexuosus).
Crec que aquí tenim alguns dels millros melons del món. N’he menjat a Grècia, a Turquia, a Algèria -recentment hi he estat dues vegades, i tot i que hi ha bons melons, no arriben a la qualitat perfum i gust dels d’aquí-… Excepte al País Valencià, on es deuen guardar els dolents…
La millor forma de menjar el meló és al natural, però se serveix també amb porto o un altre vi generós o dolç, en macedònies, farcit, etc. Una alternativa és servir-lo al natural -normalment s’excava en forma de boles, però es pot fer a daus- i servir-lo amb suc de llimona i fulles de menta, o bé fent una “salsa” amb el suc que es desprèn de les llavors -dolç com un xarop afegint-hi un vi dolç, mel, xarop d’aurò (el maple syrup procedent dels Estats Units o el Canadà), etc.
També se’n fan sopes, gaspatxos i carpaccios (per mi, la pitjor forma de servir-lo; és fer més car el meló amb menys quantitat) i servit amb pernil és tot un clàssic d’origen italià, però que s’ ha difós arreu. Pot aparéixer en cremes i iogurts o bé se n pot fer una confitura deliciosa. Fins i tot les llavors són comestibles; sobretot les dels melons africans Egusi, molt alimentoses (no són de la mateixa espècie).
Comprar un meló és una tasca delicada. Cal olorar-lo, a fi de saber el grau de maduresa; si és massa madur, és tou, i les llavors poden sonar si el sacsegem. Els experts els coneixen pel pes i la pressió, així com per altres senyals (meló “mascle”, “femella”, etc.). En tot cas, si no en sou experts, deixeu-vos aconsellar pel venedor o venedora. Actualment hi ha marques que garanteixen melons sempre dolços.
El meló s’ha de menjar al punt, ni verdalós ni massa madur. Un cop tallat, la part sobrant , tapada amb paper de cel·lofan, es pot guardar a la nevera.
Josep Pla va escriure’n el següent: “El meló navega enmig d’aquests esculls i niells, sense que es pugui dir clarament on va, en una posició d’inferioritat, al meu entendre, per més bo que sigui. La síndria és insulsa, aigua pura tenyida, mediocre, d’una populatxeria sense ambició: pura enganyifa. Ho repeteixo: és aigua convertida en teixits vegetals sense consistència. És una fruita que sembla feta expressa per ésser menjada per persones d’una boca fenomenal i d’una voracitat sense límit: una fruita quantitativa a l’escala dels personatges de Rabelais, tan gegantins. Aquests últims anys, el meló ha fet molts progressos. S’ha posat de moda i la gent distingida se’l menja amb pernil. Quina carrera ha fet el meló, Déu meu! Ha arribat gairebé a director general, per no dir a sots-secretari. Hi ha qui el menja al principi del repàs, amb pernil, generalment dolç i mal tallat. El pernil, quan és tallat ben fi, no necessita cap acompanyament, a part el pa de barra i una bona ampolla de vi. Altres el mengen al capdavall del repàs, seguint el sistema antic. El cert és que avui és molt difícil de sostreure-se’n per poc que hom surti del propi domicili”.
Com veiem, geni i figura: opina de coses de menjar de forma molt subjectiva, però fa bona literatura.
SOPA DE MELÓ
Es tracta d’una recepta deliciosa, d’origen barroc, que explico al meu llibre ‘La cuina de 1714’. Apareix amb el nom d’Escudella de meló (l’escudella era el recipient on se servia, en forma de bol) en un receptari conventual del segle XVIII destinat als carmelites descalços. Podem veure que, molt sovint, els plats barrocs són d’una gran actualitat i modernitat.
Ingredients
1 meló
aigua
llet d’ ametlles (la que admeti)
fècula d’ arròs per espessir (la que admeti)
Elaboració
Obriu el meló i traieu-ne l’escorça i les llavors. Feu-lo a trossos i els poseu a bullir en aigua durant uns 10 minuts. Un cop cuit, passeu-ho pel molí i per un drap ben fi o estamenya. Torneu-ho al foc, afegiu-hi la llet d’ametlles i la fècula i feu-ho coure uns 2 minuts a foc ben baix sense parar de remenar. Poseu-ho en bols i refrigereu-ho.
Notes
Segons el tipus de meló, hi podeu afegir sucre.
Es pot aromatitzar amb canyella i llimona.
Per un litre de llet d’ametlles es compta uns 50 g de fècula o midó, aproximadament.
