El cigró d’Oristà és d’un d’aquells productes que tastaràs pocs cops a la vida. La producció d’aquest ingredient és limitada i cotitzada, per això no es troba habitualment als fogons de totes les cases. Aquesta llegum es produeix al Lluçanès, el territori català que, com deia Josep Pla, és un esglaó situat sobre el Moianès.
“El cigró d’Oristà es va deixar de produir durant uns anys perquè el seu cultiu era molt difícil de mantenir”, explica Imma Costa, una de les úniques productores d’aquest llegum. Costa i el seu marit, Miquel Rovira, regenten el Mas Terricabras. Aquesta petita explotació agrícola i ramadera s’ha dedicat a recuperar llavors perdudes, com és la del cigró d’Oristà. També han tornat a conrear blats antics i el tomàquet verd. “Nosaltres vam apostar per aquesta varietat de cigró perquè només quedaven alguns avis del poble cultivant-lo de manera particular a les seves masies. No volíem que es perdés”, diu Costa a Vadegust.
El cigró d’Oristà prové de la varietat “Cicer arietium” i és de petit calibre, fa menys d’un centímetre de diàmetre. És un cigró de color pàl·lid, de pell molt fina, fàcil de coure i amb un aspecte més arrugat que el dels cigrons habituals. “Els xefs sempre ens diuen que quan cuinen amb el cigró d’Oristà noten de seguida la diferència. Perquè el seu sabor el distingeix dels altres i les receptes fetes amb aquest són excel·lents”, diu la productora del Lluçanès. “És un cigró que quan es cou no perd la pell. Mai et quedarà un plat on la pell vagi per un cantó i el cigró per l’altre”, afegeix.
Segons Rovira, aquesta lleguminosa és molt preuada perquè la seva producció és manual i molt exigent. “És molt fàcil que el cultiu de tot un any es perdi perquè ha agafat un fong a causa de les pluges primaverenques. A més, en aquests moments ens trobem amb una dificultat afegida: els senglars. Aquí, al Lluçanès, patim una invasió de porcs senglars que a les nits se’ns mengen totes les plantacions de cigrons. Per protegir la producció d’enguany hem hagut de construir un tancat al voltant de la quartera”, lamenta Rovira.
D’altra banda, Rovira explica que la terra del Lluçanès afavoreix el creixement d’aquesta lleguminosa, perquè la varietat d’Oristà necessita uns terrenys que no siguin molt fèrtils per créixer. El conreu del cigró d’Oristà s’inicia ben entrada la primavera. Cap al juny es produeix la floració i la collita es fa a l’agost. Un cop collits, els cigrons es deixen reposar durant uns dies i després es baten, per més endavant conservar-los en cambres on es mantinguin secs i ventilats, lluny de la humitat.
L’Ajuntament d’Oristà recorda que Rovira va aconseguir sis quilos d’aquesta llavor autòctona el març de l’any 2007 i els va plantar en una quartera del seu mas. L’oristanenc tenia com a objectiu recuperar aquesta varietat local, conrear-la, comercialitzar-la i aconseguir que el poble d’Oristà tingués un producte “diferenciat i de qualitat”.
El Mas Terricabras ha aconseguit recuperar aquest cigró tan preuat pels grans xefs, que cou de pressa i al que se li atribueix un sabor superior a les altres varietats comercials.
