Que vas pel bosc fent un passeig o collint bolets, t’agafa la gana i només duus uns glops de trista aigua de cantimplora? Cap problema, tots els mals fossin aquest, la natura sempre serà aquí per proveir pica-pica. No som al tròpic però als nostres boscos hi ha molts fruits silvestres comestibles i bons. Un dels més fàcils de trobar és la cirereta de l’arboç -o directament, arboç. L’arbre, l’arbocer, és tan comú que fins i tot n’hi ha a Collserola! Ara és l’època en què comencen a sortir les primeres tongades però se’n poden trobar fins al gener, normalment entre alzinars, suredes i màquies i entre els zero i els mil metres d’altitud.
El fruit és petit i perfectament esfèric, molt bonic si el mires de ben a prop. A la pell, que quan madura és vermella, hi té uns pics cònics molt singulars distribuïts per tota la superfície. Daniel Climent, investigador i divulgador etnobotànic, m’assegura que el seu aspecte és tan particular que és difícil de confondre amb qualsevol altre fruit, així que en principi no hi ha risc de morir enverinada per culpa d’un matís. Per dins és de carn taronja i no té pinyol, però sí que té alguns granets similars als de la figa. La textura en boca és tova i cremosa i el gust és dolç i un punt cítric, amb tocs que recorden la mandarina i la maduixa.
I ara ve quan el maten. La cirereta de l’arboç no només pot fer el paper del picoteig, també pot arribar a fer el del vermut! Tant és així que es recomana no menjar-ne moltes si estan massa madures perquè en aquest estat els sucres fermenten i generen alcohols. Es diu que fins i tot poden arribar a emborratxar! De fet, el nom llatí de l’espècie és arbutus “unedo”, que vol dir que en mengis una i s’ha acabat.
Climent assegura, però, que no cal exagerar: “Jo n’he menjat a grapats, madures però no sobremadurades, i no hi ha cap problema”. Aleshores, és veritat o és llegenda, que engaten? L’expert no ens ho pot certificar per experiència pròpia, però sí que ens explica una història que confirmaria la teoria. Diu que els habitants de Mutxamel, a Alacant, sabien que els arboços ja eren massa madurs quan veien que les cabres baixaven de la muntanya fent esses. “Això m’ho va contar la gent del poble fa uns trenta anys. Parlaven del passat, de quan les cabres que baixaven del Cabeçó d’Or amb el ramader encara passaven pels carrers del poble. Deien que les cabres, en comptes de baixar normal, com sempre, pareixien les filaes de les festes dels moros i cristians. Has de pensar que en pobles de l’interior, com l’Alcoi, les festes són més apol·línies. A Mutxamel, on la gent és de bon beure, són més dionisíaques i les filaes van un poquet més desorganitzades. Per això, quan m’ho contaven, deien que les cabres borratxes pareixien la gent desfilant a les festes de moros i cristians!”.
En tot cas, per als éssers humans hi ha una manera més agradable d’entrompar-se a base d’arboços. Com que el fruit conté sucres invertits, sempre se n’han fet licors, begudes similars a la sidra i vinagre. A Portugal encara es comercialitza un aiguardent fet a base de cireretes de l’arboç, el medronho. També és un fruit que va molt bé per fer melmelada i salses o per posar als pastissos. En aquest enllaç del blog de Montserrat Enrich, que es diu Gastronomia Salvatge i Cuina Silvestre, hi ha algunes receptes que l’utilitzen d’ingredient. Les abelles pol·linitzen les flors de l’arbre i per tant també hi ha mel d’arbocer, que té un gust fort i amarg molt característic. A Catalunya, l’Apícola Rossend Margalef en comercialitza.
Si del fruit se’n poden un munt de coses, de l’arbocer es pot dir que és un arbre molt apanyat. S’adapta a latituds i climes molt diferents, creixent en parts orientades al sud o al nord segons li convingui, m’explica Climent. A més, si es crema o el talen, té molta facilitat per rebrotar i recuperar-se. També és un arbre que sovint ens ofereix alhora les flors i els fruits madurs. Com que el cicle de maduració és de tot un any, és comú que a l’arbre hi coincideixin els fruits d’aquella temporada amb les flors que seran cireres l’any vinent. A Califòrnia és habitual fer créixer l’arbocer com a planta ornamental, perquè és bonic i les flors fan bona olor. “Strawberry tree”, n’hi diuen allà. Però l’arbocer, quedi clar, no té res a veure amb les maduixeres, que són plantes. És de la família del llorer i, tot i que les seves fulles no són aromàtiques, a simple vista és difícil diferenciar-les de les fulles del llorer.
També pot portar a confusió el nom alternatiu que de vegades s’utilitza per fer referència al fruit: cirereta del pastor. Bàsicament, perquè del fruit de l’arç blanc també se’n diu així. Climent diu que són coses que passen, però apunta que aquest nom acostuma a associar-se més aviat al fruit de l’arç blanc que no pas al de l’arbocer. També és comestible i, segons ens explica l’etnobotànic, ha arribat a salvar gent de morir de gana. “Al sud del país de Gal·les, una dona em va contar que durant les vagues dels miners, quan ja no tenien res per a menjar, sobrevivien menjant les fulles i els fruits de l’arç blanc. N’hi deien bread and cheese perquè agarraven dues fulletes, posaven la cirereta del pastor enmig i s’ho menjaven com si fóra un sandwich”. Donem gràcies, doncs, de poder collir fruits silvestres pel simple gust de fer una estona el barrufet.
