Només em faltava veure un anunci d’un cuiner famós recomanant que no cuinis, que demanis menjar a domicili, per adonar-me de la magnitud de l’antiutopia gastronòmica on vivim immersos. Com que en coses del menjar es pot resistir tot, excepte una temptació, faré un repàs d’alguns dels fets que descriuen aquesta societat opressiva i totalitària emmascarada darrere “Un món virtual feliç”, on a diferència de l’obra d’Aldous Huxley, qui controla tots els aspectes de l’existència humana no és el govern, sinó les empreses que viuen del nostre pa. Per ajustar-se a l’altra gran distopia clàssica de George Orwell, 1984, caldria crear un Ministeri de la Sostenibilitat que s’ocupés de fomentar l’agricultura depredadora i la ramaderia contaminant. La novel·la per aquest malson, en lloc de fer referència a la fam o a la divergència, es podria titular “The Gluttony Games”.
Si l’algoritme de Google ja va fer molt de mal a la història de l’alimentació, la cuina i a la seva diversitat, l’ús de la intel·ligència artificial està produint un biaix encara més uniformitzat en creixement exponencial, atès que aprèn i s’alimenta de preguntes estúpides. L’antiutopia que porta anys cuinant-se està acabant de fer xup-xup. És temps de cuiners mediàtics, influencers, bloguers, hashtags, podcasts, programes de televisió de cuina, restaurants basats en els plats d’èxit de TikTok i dietes màgiques. Tanmateix, quan més es parla de cuina, dieta i alimentació, és quan pitjor es menja i cuina. Això sí, tot es fotografia i tot es “comparteix”. Un estrany concepte de compartir. S’alimenta en realitat el propi ego, enlloc de fer-ho al món que passa fam. Una avarícia sense cap control democràtic permet a la indústria alimentària robar-nos definitivament totes les paraules per buidar-les de significat. Les etiquetes de casolà, artesà, sostenible i solidari són emprades per marques amb un volum de negoci superior als 1188 milions de dòlars trimestrals. La fusió definitiva de la indústria alimentària amb la farmacèutica juga posar la bena abans que la ferida. Gràcies a això, els aliments precuinats haurien de portar de regal pastilles de vitamina C per compensar l’absència de producte fresc. De la mateixa manera, totes les capses d’antibiòtics haurien de regalar un iogurt de la mateixa multinacional per regenerar la destrucció de la flora intestinal que ells mateixos estan provocant.
Absorts en aquest totalitarisme alimentari tan bonic, on podem fer scroll per milions de productes, receptes i combinacions precioses que poden satisfer els desitjos de qualsevol foodie, neurodietètic o ecoansiós, no som conscients que la llibertat d’escollir és només una aparença. En realitat, si llegim la lletra petita del contracte per alimentar-nos, veurem que parteixen dels mateixos ingredients barats: farines refinades, olis, sucres, fècules i aromes. I E’s. Moltes E’s. La falsa diversitat comercial amaga una uniformitat alimentària en mans de poquíssimes empreses, els nostres Grans Germans de la gola. Penseu en les dificultats per comprar producte fresc a granel en les ciutats, fruita sense plàstic, peix fresc o una quantitat de carn petita que no sigui en format familiar. És l’obsolescència programada a curt termini.
Tornant a l’anunci inicial, un món on els cuiners “de prestigi” recomanen no cuinar, és molt lògic que l’arquitectura de les minivivendes actuals ja dissenyi cuines on no es cuina i ni tan sols es parla. Són una estança de la casa sense vida, sense natura, aptes només per regenerar o escalfar artefactes precuinats i reciclar, si almenys es fa això, capses i plàstics de plataformes de lliurament a domicili. La compulsió de la Generació Z obsessionada amb el “ho vull aquí ara” ens ha encomanat a tots la immediatesa poc amiga de la cuina i la gastronomia. Per extensió, la taula distòpica és més solitària que mai, sense la conversa que amaneix qualsevol plat. Al comensal a qui abans es volia satisfer, ara se li deixa escollir amb quina aplicació li comprem el menjar. Personalment, vaig tenir una pèssima visió de futur a finals del segle XX: entusiasmat pels incipients programes informàtics que permetien digitalitzar un coneixement immens de productes, receptes i dades mèdiques o nutricionals, em vaig imaginar un futur fantàstic amb tota aquesta saviesa de segles disponible de manera universal. I resulta que l’eina s’ha menjat l’objectiu.
No ploreu al final, com el protagonista de 1984 que acaba estimant al Gran Germà. Feu un esforç per ser divergents i no convertir-vos en la darrera generació de la història que sap i vol cuinar, l’origen i essència de l’Homo sapiens. Li he preguntat al CHATGPT què hauria de fer un divergent gastronòmic i m’ha respost amb aquesta mena de Deu Manaments:
“Cuinaria sense sotmetre’s a les modes ni a l’algoritme.
Defensaria el plaer de menjar sense necessitat de justificar-lo nutricionalment.
Recuperaria ingredients, tècniques i plats avui mal vistos: vísceres, greixos, sang.
Compraria producte de temporada i proximitat, però sense convertir el «km 0» en una religió.
Incorporaria ingredients estrangers sense complexos, perquè entendria la cuina com a mestissatge.
Rebutjaria la dictadura de la immediatesa: cuinaria brous de sis hores
Preferiria saber cuinar a saber emplatar per Instagram.
No confondria «saludable» amb industrialment reformulat: podria preferir una mantega a una crema ultraprocessada light.
Menjaria l’animal sencer en lloc de seleccionar-ne només les parts socialment acceptables.
Defensaria les receptes imperfectes, familiars i populars davant l’estandardització.
No necessitaria que cada plat tingués una història de màrqueting.
Cuinaria per alimentar, compartir i donar plaer, no únicament per produir contingut.
En la distopia gastronòmica del segle XXI, el divergent no és qui menja diferent: és qui encara decideix què menja.”
En contradicció amb la meva tesi inicial de l’article, m’ha agradat força la resposta.
