Al segle passat gaudíem de comunicadors gastronòmics excepcionals. Cadascú amb el seu estil i llengua van deixar un llegat que millorava la cultura culinària del país. Penso en Karlos Arguiñano, Llorenç Torrado, Jaume Pastallé o, ja a principis del segle XXI, l’estil distès, humil i informal d’Isma Prados. En l’àmbit internacional, a banda del fenomen Julia Child o tot el que deuen els francesos del coneixement sobre la seva pròpia cuina al pioner Raymond Olivier, em declaro fan del Jamie Oliver inicial. En Jamie va revolucionar la cuina televisiva. La va convertir en una activitat espontània, fresca i alegre, a l’abast de tothom. The Naked Chef, estrenat el 1999, va despullar la cuina de solemnitats, tecnicismes i litúrgies innecessàries: cuinava amb les mans, improvisava, tastava, s’equivocava i transmetia la sensació que preparar un bon plat podia ser tan natural com posar música o reunir els amics. Però darrere aquella aparença despreocupada hi havia un comunicador extraordinàriament eficaç i un cuiner amb una sòlida formació. El seu gran mèrit va ser seduir tota una generació que començava a allunyar-se dels fogons i tornar-li les ganes de cuinar. A més, va saber transformar la popularitat en compromís públic, denunciant la mala alimentació escolar, l’excés de productes ultraprocessats i la pèrdua de cultura culinària. Jamie Oliver no només ha ensenyat receptes: ha defensat que saber cuinar és una forma d’autonomia, salut i responsabilitat social. Moltes d’aquestes virtuts també les tenien els altres citats, però l’impulsor de Food Revolution les va dur a l’extrem. I crec que se’n va fer l’estella. Tots ells compartien un tret clau per comunicar, aportar coneixements i millorar els hàbits dels consumidors: prestigi.
Aquest tipus de personatge ja no existeix o, almenys, no triomfa. Ha estat desplaçat del prime time per individus agres i malcarats, titelles dels patrocinadors. Un d’ells, Gordon Ramsay, ha acabat fent l’anunci més anticulinari de la història. Un altre presenta campanades de Cap d’Any. De la pedagogia s’ha passat a la competitivitat, com ha passat a l’escola.
Tinc l’amarga experiència d’haver assessorat gastronòmicament un episodi d’un d’aquests programes i us puc garantir: no van fer cas absolutament de res, es van inventar les receptes i les referències, els plats eren còmics de tan dolents (els que van guanyar), els presentadors-cuiners famosos no tenien ni idea de què parlaven, el producte era vergonyós i es va llençar una quantitat de menjar esfereïdora. Per sort, la col·laboració va ser gratuïta i anònima. En cas contrari, la vergonya aliena s’hauria convertit en pròpia.
Per molts canals que hi hagi, l’oferta actual està marcada pels mateixos patrons. El cuiner mediàtic ja no és un artesà o un savi que ens ensenya coses. És un jutge infal·lible que gaudeix humiliant. L’èxit del menjar com en un esport de competició d’alt nivell és un melodrama que omple hores i comentaris a xarxes. S’oblida que cuinar és una tasca que necessita preveure, aprofitar, repetir, corregir i alimentar.
En el cas de la nostra, les cartes marcades només utilitzen la cuina de restauració per generar conflicte i ridiculitzar els concursants. La televisió no ens convida a cuinar ni a comprendre millor un restaurant, sinó a sospitar-ne, examinar-ne la brutícia i celebrar-ne les febleses. Allò que havia estat transmissió de coneixement -de Raymond Oliver a Julia Child, d’Arguiñano a Jamie Oliver- es transforma en competició, vigilància i eliminació simbòlica. L’única cosa interessant i gastronòmica d’aquest programa eren les crítiques divertidíssimes de Miquel Bonet.
Resta una gamma de programes, en canals més temàtics, de l’estil documental, sovint de viatges. En general, solen ser una mena de clips que ensenyen la postal del plat amb curiositat eurocèntrica i desconeixement absolut de la realitat gastronòmica subjacent. Si sumem tots els programes generats, tots els clips a les diferents xarxes i tota la literatura d’escombraries secundària, podríem pensar que les receptes culinàries són infinites. I estadísticament ho són: combinacions de milions d’ingredients agafats de milions de maneres possibles. Amb temps i paciència, de la mateixa manera que un mico pot escriure el Tirant lo blanc per casualitat, algun dia veurem una recepta genial a televisió.
Si els romans mantenien el statu quo entretenint el poble amb pa i circ, la civilització actual ho ha superat: el pa és el circ.
