1. No podria representar més
L’escudella i carn d’olla, indiscutiblement, està al top ten dels plats nostrats de Catalunya, juntament amb els calçots, el pa amb tomàquet o el fricandó. “Aquest menjar és el plat característic, que com el pa, mai cansa ni embafa l’estómac i la boca dels catalans”, diu Ramon Codina, a l’assaig que porta per títol L’escudella catalana. El cuiner Nandu Jubany va més enllà en un programa dedicat a la difusió de l’emblemàtic plat en el canal de cuina de El País on explica que no podria encarnar més bé el territori pel fet de ser un bullit del qual “tot el que es tira a dins es menja”.
2. No es va crear abans-d’ahir
“És el plat de sopa documentat més antic d’Europa”, anota la cuinera Maria Nicolau al llibre Cuina! O barbàrie, on també precisa que “l’escriptor franciscà Francesc Eiximenis, que va viure al segle XIV, ja explicava que era una cosa que menjaven els catalans cada dia”. Sigui com sigui, el cert és que no costa de creure que aigua, verdures variades, trossos de carn i un bon foc a sota fossin, en el passat llunyà, elements primaris ideals per nodrir famílies senceres.
3. No confondre amb altres bullits
Degut a la similitud de la base filosòfica, Josep Pla recorda les característiques d’altres bullits europeus comparables com “el pot-au-feu francès, el cocido peninsular, la potée flamande i el bollito italià” a l’obra El que hem menjat. Segons l’escriptor empordanès: en el primer, els francesos hi posen llegums típics i bou; en el cas del segon, a la península Ibèrica, s’hi afegeixen abundants cigrons; en el tercer, elaborat al nord de França, s’hi inclou el bou, cap animal de corral, menys llegums i sol acompanyar-se amb mostassa; el darrer, dels Alps i nord d’Itàlia, consisteix sobretot en carn bullida. Menges, al final, que marquen la diferència i conserven l’essència variant alguns dels ingredients que per tradició i geografia es tenen més a l’abast.
4. No hi ha una fórmula
“No et diré el secret de l’escudella perquè hi ha tantes escudelles com famílies que la fan”, sentencia el cuiner Raül Balam, entrevistat sobre la recepta en el programa La tarda de Catalunya Ràdio. On si hi ha més consens és en el protocol de degustació que consisteix primer en el consum del caldo i posteriorment el de la carn, verdura i pilota. Tot i que els estómacs més exigents puguin negar-se a declarar-lo plat únic reclamant un segon, la gran majoria el gaudeixen sol o, com a màxim, acompanyat d’una amanida.
5. No hi pot faltar pilota
Habitualment, per seguir la tradició, l’escudella va acompanyada de la insubstituïble institució de la pilota, que en el cas de Nadal es posa dins els galets i fora de la data cristiana es consumeix sola. Tot i la seva similitud tècnica i tractar-se d’un sinònim a diferents àrees de la geografia dels Països Catalans, convé no confondre-la amb el que el youtuber Miquel Montoro anomena “Hòstia, pilotes! Que són de bones” en referència a la mandonguilla.
6. No té complicació
Malgrat l’aura de complexitat que arrossega, el plat “no és difícil, és laboriós i vol el seu tempo“, apunta la Carme Ruscalleda en el programa que va dedicar el popular canal digital de cuina Cooking TV a la recepta. I així ho indiquen la majoria de professionals que posen l’accent en el fet que pel que fa a la posada en pràctica de la fórmula de l’escudella i carn d’olla, on la base miraculosa és l’ebullició d’ingredients, l’escull principal no és la tècnica sinó més aviat la paciència.
7. No es pren només per dates assenyalades
Tot i que se n’hagi popularitzat el seu consum coincidint amb la data de celebració del naixement de Jesús, la recepta estava ideada econòmicament com a plat setmanal. Josep Pla assegura que quan ell era petit “l’escudella i carn d’olla es menjava sis dies a la setmana i el diumenge es reposava, amb arròs dominical”, en l’obra mencionada El que hem menjat. En la mateixa línia comenta el gastrònom Jaume Fàbrega: és “un plat que es menjava pràcticament cada dia, tant en el camp com a la ciutat”, en el llibre Dalícies. Ara costa més de trobar a les cartes dels menús fora de dates litúrgiques i èpoques hivernals, però les similituds amb altres àpats de moda com el ramen en podrien revertir la tendència.
8. No només és nom de recepta
El mot escudella és l’escollit per diferents professionals al llarg de la geografia dels Països Catalans per posar nom als seus temples gastronòmics. Així, trobem: passat l’Ebre, el restaurant l’Escudella, a la localitat de Vilafranca, demarcació de Castelló; al costat de l’estació de tren de Sants, el restaurant Terra d’Escudella, a la capital catalana; i a l’altra banda dels Pirineus, el restaurant l’Escudella, al municipi Font-Romeu, a la Catalunya del Nord.
9. No sempre vol dir sopa
A més de producte alimentari, la paraula polisèmica “escudella” també es fa servir per anomenar el plat soper o fondo que fa de recipient on ella s’emplata. Altres utilitats derivades són “fer escudella” que com a fase feta té el significat de “fer fàstic o empipar”, així com “escudellar” que com a verb fa referència a l’acció de “distribuir menjar d’una olla en plants” o receptacles individuals. L’emblemàtica recepta, però, pren múltiples sentits emprada en expressions com “no haver trencat mai cap plat ni escudella” en referència a “ser un sant sense ser-ho de veritat”, o la de “posar terra a l’escudella” que, en mallorquí, significa el mateix que “posar dificultats”.
10. No cal una taula per fer-la del món
Malgrat la continuïtat que li ofereix la perspectiva temporal, la història de la tradicional delícia tindrà en compte l’empenta del cuiner Jordi Vilà, el 2023, per revelar a la societat catalana i a l’exterior el que molts intuïen: per menjar escudella no cal entaular-se. Com ja fan altres cultures amb les sopes, hi ha qui es resistia a acceptar-ho, la nostra no és una excepció i és possible el seu consum fora dels locals. Gràcies a l’avenç evolutiu en la concepció de distribució dels nostrats líquids, ara sabem: que igual que la Coca-Cola o el cafè es pot ingerir dret o en un banc; que la gent pot fer cua esperan’t que els n’omplin el got; i que posar street darrere el nom de la sopa ajuda a fer-la universal.
