Recordo l’anècdota de quan estava de becari al Departament de Psiquiatria de l’Hospital Clínic de Barcelona: el tractament innovador receptat per curar la depressió a un avi jubilat que li va fer el Cap de Departament d’aleshores. Després de fer-li història clínica, vam descobrir que el problema havia començat quan un inspector laboral va sancionar l’home i li va prohibir treballar a l’hort familiar (un petit negoci), perquè estava jubilat. Era la seva vida i la seva teràpia. No li va receptar cap antidepressiu. Va fer una recepta i un certificat on deia clarament que aquell home treballava l’hort “per prescripció facultativa” i que, en cas que se li impedís, qui ho fes seria responsable del seu risc de suïcidi. Va marxar més feliç que un gínjol i no el vam veure mai més a la consulta.
M’agrada aplicar el concepte als problemes de salut provocats per la mala alimentació i el poc temps dedicat a cuinar. La xifra és esfereïdora: un 19% de morts al món és causada per alimentació deficient, que no vol dir insuficient. No estem parlant de fam sinó de desequilibris nutricionals. Per tenir una referència, superen al tabac que és responsable d’un 14%. I, tanmateix, no es lluita amb la mateixa bel·ligerància contra els dos problemes de salut més greus. Encara no he vist mai en la capsa d’un aliment ultraprocessat fotos desagradables i dissuasives d’obesitat mòrbida amb la frase “Menjar aquest producte provoca infarts o impotència o diabetis tipus II i amputacions”.
Ens trobem que moltes de les malalties cròniques que causen part del col·lapse del sistema sanitari tenen una relació directa o indirecta amb la progressiva desaparició de la cuina domèstica. Aquesta ha estat substituïda per la incorporació massiva de plats preparats, els serveis d’entrega de menjar a domicili de baix cost, menjar ràpid i, encara pitjor, fer-ho davant d’una pantalla sense la conversa a taula que dona temps al cervell de percebre la sacietat necessària. Tot plegat, amb la pèrdua de la transmissió culinària familiar d’aquesta habilitat bàsica que ens ha quedat reduïda a afició. El sofregit, l’escudella, els llegums, els guisats de cocció lenta o els plats de temporada no són simples receptes antigues. Són coneixement acumulat durant segles per mantenir poblacions senceres sanes amb recursos limitats. Quan abandonem aquestes pràctiques, no només perdem cultura: perdem salut. El patrimoni gastronòmic és patrimoni sanitari de cada població.
L’acte de cuinar ens obliga a activar capacitats intrínseques de la humanitat. Necessita una planificació, una selecció acurada de productes frescos, un aprenentatge, l’exercici de manipulació en si i el fet de compartir-lo. Els efectes sobre la salut física, mental i social de tot plegat són evidents. Estrictament en els productes ingerits trobarem menys sucres, menys sal, menys greixos industrials i més vegetals. Haurem fet un exercici físic lleuger i haurem millorat la convivència familiar. Si hi impliquem als petits ens estalviarem una activitat extraescolar.
Per tot plegat, per prescripció facultativa, us recepto cuinar. Les epidèmies de l’actualitat com l’obesitat, les malalties cardiovasculars, la diabetis o l’increment dels trastorns mentals tenen clarament aquest tractament preventiu. M’agradaria que els professionals de la salut, especialment en la medicina familiar i l’assistència primària no s’ho agafessin de broma i fossin capaços de dir: “cuini dues vegades al dia i torni d’aquí a un mes que farem una analítica”. Els plans de medicació i receptes que tan bé es poden descarregar ara en línia podrien incorporar receptes de cuina recomanades per cada cas. De la mateixa manera que se subvenciona el tractament contra l’addicció a la nicotina, es podrien subvencionar classes de cuina com inversió preventiva per reduir la despesa futura. Els destinataris més importants serien els nens, que ja han perdut definitivament el coneixement culinari heretat de segles. M’agradaria veure un estudi prospectiu que calculés l’estalvi econòmic en despesa farmacològica i hospitalària en el futur d’aquest programa de reinserció culinària. Abans de les pastilles, les cassoles.
